Ja veig damunt la terra de foc el nostre pi. Oh gent, que per les feixes daurades feu camí! em sobta com un vi la força tota vella i humil que ens agermana. (És viu com la ginesta i com el blau marí el teu escarafall, oh noia catalana.)
Com somrieu en hores del vespre, masos blancs, entre pallers de bona companyia, i cada mas ateny en curta rodalia bosquet i blat i vinya i un marge amb tres pollancs.
Voldria, tot perdent-me per valls i fondalades dir tes llaors, oh terra de salut! enmig de coses fosques i vides oblidades com aquest grill que canta dins un camí perdut.
Vedo già sulla terra di fuoco il nostro pino . O popolo, che per terrazzamenti d'oro ti fai strada! mi sorprende come un vino la forza antichissima e umile che ci unisce. (È vivo come la ginestra e come il blu marino il tuo dissimulare, fanciulla catalana).
Come sorridete nelle ore serali, bianche cascine, tra i pagliai della buona compagnia, e ogni cascina include per rapidi dintorni boschetto e grano e vigna e un bordo con tre pioppi.
Vorrei, perdendomi per valli e per bassure, dir le tue lodi, o terra di salute! tra cose oscure e vite dimenticate come questo grillo che canta in un sentiero perduto.
Lascia un commento