Josep Carner, L’arç

Era quan l’arç floreix a la muntanya
sota dels núvols escampats d’abril
que me n’anava jo sense companya
i malganós de tot el món gentil.

Oh tu, més bell que ma remor de canya,
arç al costat del viarany humil,
de ta punxada qui es voldria plànyer,
oh tan nevat en graciós estil!

Qui va a gaubança, foll, la torna trida.
El goig més tendre és entenent de plor.
I jo no sé ni el goig ni la ferida–

pas d’una ombra, feblesa d’un ressò.
Deu-me, Senyor, les esmes de la vida:
una ferida i, si s’escau, la flor.

Musica

Il biancospino

Or che  sul monte appare il biancospino
sotto le nuvole sparse di aprile
che me andavo io senza compagni 
senza curarmi del mondo gentile.

Oh tu, più bello che brusio di canna,
biancospino accostato a umile via,
chi piangerebbe per la tua puntura ,
così nevoso, nello stile aggraziato!

Chi va al tripudio, sciocco, lo sminuzza.
La tenera gioia il pianto comprende.
E io  non so né gioia né ferita  -

passo di un'ombra, debolezza d'eco.
Dammi, Signore, le forze della vita:
una ferita, se necessario, il fiore.