Mercè Rodoreda, Penèlope

Em compta el temps la marinada amarga, 
la mar amb son abominable crit!
La mel dintre la gerra s'ha espessit
i els brots que vas deixar fan ombra llarga.
Oh xaragall lluent! La seda blanca 
serà la lluna de la meva nit;
l'arbre cairat, capçal del nostre llit,
estén encar un pensament de branca.
Esquerpa, sola, tota fel i espina, 
faig i desfaig l'absurda teranyina,
aranya al lucinada del no-res.
Un deix d'amor arran de llavi puja 
i mor com una llàgrima de pluja
al viu del darrer pètal que ha malmès.

Commenti

Lascia un commento