Mercè Rodoreda, Barrejadors de ciutats

Freda de nit que se'n va i de rosada 
una herba poca ens enfebra el turmell;
l'aire és a punt per al cant de l'ocell:
l'alba ens espera dellà la collada,

Ja et som a prop, oh ciutat ben tancada,
i, missatger dels teus glavis jussans,
l'esglai enfonsa, gebrades, les mans
fins on ens malda l'entranya mullada.

Però no escau un genoll que no tremola
ni aquell gemec que es mig queda a la gola,
oh mort, davant tes tenebres iguals,

car ja el nadó que tot just es descluca
té dintre el pit un puny d'ombra que truca
al teu palau que pertot té portals.

Miscelatori di città


Fredda di notte che se ne va e di rugiada
un’erba poca ci infebbra la caviglia;
l’aria è pronta per il canto dell’uccello:
l’alba ci aspetta oltre il valico.

Già ti siamo vicini, o città ben chiusa,
e, messaggero dei tuoi gladi inferiori,
la paura affonda, brinate, le mani
fin dove ci affanna la viscera bagnata.

Ma non c’è posto per un ginocchio tremante
né per quel gemito che a metà resta in gola,
oh morte, davanti alle tue tenebre uguali,

perché il neonato appena si schiude
ha già dentro il petto un pugno d’ombra che bussa
nel tuo palazzo che ovunque ha portali.

Commenti

Lascia un commento