Joaquim Rubió i Ors, Lo gaiter del Llobregat

Jullol de 1859

Si ab mos cantars sensills ¡oh Patria mia!
Terra sagrada ahont mon bressol sens galas
Balandrejà, al trist tó de sas baladas,
Una mare ab amor;
Si cantant de recorts jo puch un dia
Ta corona refer que fulla à fulla
Dispersá per tas planas regaladas
Del seggles lo rigor.

Dels antichs trobadors la muda lira
Jo arrencaré de llurs humits sepulcres,
Y al geni que divaga entre llurs llosas
Plorant invocaré,
Y despertantne las que l' mon admira
Ombras sagradas, noms cenyits de gloria,
Los comptes y antichs reys, y llurs famosas
Batallas cantaré.

Jove só ¡oh Patria! sí, y la ma encara
Tremola sobre l' arpa ahont la cigala
Brillá dels trobadors, ahont ressonaren
Los cants dels Cabestanys:
Jove só: ¿mes que importa si m' ets cara,
¡Oh Laletania! si á ton nom sas alas
Bat mon trist cor; si m’ sobra en amor patri
Lo que me falta en anys?

Durs serán mos cantars, sens armonia
Saltarán de mon cor mos sentits versos,
Com de un acer ardent saltan hermosos
Trossos de foch brillants;
Mes no sels tatxará de bastardia,
Pus llemosins serán encara que aspres,
Y en recorts riçhs y en fets caballerosos
Dels héroes laletans.

Durs, sí, mes nobles com lo vol del áliga;
Mes llibres com los monts que sas nevadas
Crestas, que boscos de mil anys cenyeixan,
Aixecan fins al cel;
Ni en sonorosas voltas assentadas
En llaugeras columnas d' or y marbre
Darán venals llahors als qui mereixan
Sols despreci cruel.

Ni temes, Patria, que ab cantars joyosos
Tas llágrimas insulte de viudesa,
Ni recorde vils noms dels qui trencaren
Lo ceptre de tos reys:
Prestem son foch de Laletania l' geni,
Y al mon recordaré la saviesa
Dels antichs y bravura que al mon daren
Llur dialecte y llurs lleys.

Prestenm' son geni ls' trobadors que dorman
En llits de marbre en pau y exemps de pena,
Y en melós llemosí, pus es lo idioma
Ab que parlo al Senyor,
Cantaré tas grandesas, Catalunya,
Tos comptes y antichs reys que per l' arena
Lo pendó arrossegaren de Mahoma
Del sarrahí traidor.

Cantaré als paladins que en las riberas
Del Jordá venerat la arena santa
Ab sanch tenyiren que ab sa sanch divina
Lo fill de Deu regá;
Y al jovenet galant que ab ágil planta
Penjada l' arpa al coll que al vent gemega,
Baix lo dorat balcó d' ahont dorm sa nina
Venia á sospirar.

Y cantaré ls' amors y la hermosura
De las fillas gentils de las montanyas,
Las del cos mes ayrós que una urna grega,
Mes que un gerro de flors:
Pus no sempre ressona en las alturas
Ni entre sostres dorats, ni en salons gótichs;
Pus no desdenya las humils cabanyas
L' arpa dels trobadors!

Testo a fronte

Lo gaiter del Llobregat
Jullol de 1859

Si ab mos cantars sensills ¡oh Patria mia!
Terra sagrada ahont mon bressol sens galas
Balandrejà, al trist tó de sas balades,
Una mare ab amor;
Si cantant de recorts jo puch un dia
Ta corona refer que fulla à fulla
Dispersá per tas planas regaladas
Del seggles lo rigor.

Dels antichs trobadors la muda lira
Jo arrencaré de llurs humits sepulcres,
Y al geni que divaga entre llurs llosas
Plorant invocaré,
Y despertantne las que l’ mon admira
Ombras sagrades, noms cenyits de gloria,
Los comptes y antichs reys, i llurs famosas
Batallas cantaré.

Jove só ¡oh Patria! sí, y la ma encara
Tremola sobre l’ arpa ahont la cigala
Brillá dels trobadors, ahont ressonaren
Los cants dels Cabestanys:
Jove só: ¿mes que importa si m’ ets cara,
¡Oh Laletania! si á ton nom sas ales
Bat mon trist cor; si m’ sobra en amor patri
Lo que me falta en anys?

Durs serán mos cantars, sens armonia
Saltarán de mon cor mos sentits versos,
Com de un acer ardent saltan hermosos
Trossos de foch brillants;
Mes no sels tatxará de bastardia,
Pus llemosins serán encara que aspres,
Y en recorts riçhs y en fets caballerosos
Dels héroes laletans.

Durs, sí, mes nobles com lo vol del áliga;
Mes llibres com los monts que sas nevades
Crestas, que boscos de mil anys cenyeixan,
Aixecan fins al cel;
Ni en sonorosas voltas assentadas
En llaugeras columnas d’ or y marbre
Darán venals llahors als qui mereixan
Sols despreci cruel.

Ni temes, Patria, que ab cantars joyosos
Tas llágrimas insulte de viudesa,
Ni recorde vils noms dels qui trencaren
Lo ceptre de tos reys:
Prestem son foch de Laletania l’ geni,
Y al mon recordaré la saviesa
Dels antichs y bravura que al mon daren
Llur dialecte y llurs lleys.

Prestenm’ son geni ls’ trobadors que dorman
En llits de marbre en pau i exemps de pena,
Y en melós llemosí, pus es lo idioma
Ab que parlo al Senyor,
Cantaré tas grandesas, Catalunya,
Tos comptes y antichs reys que per l’ arena
Lo pendó arrossegaren de Mahoma
Del sarrahí traidor.

Cantaré als paladins que en las riberas
Del Jordá venerat la arena santa
Ab sanch tenyiren que ab sa sanch divina
Lo fill de Deu regá;
Y al jovenet galant que ab ágil planta
Penjada l’arpa al coll que al vent gemega,
Baix lo dorat balcó d’ ahont dorm sa nina
Venia á sospirar.

Y cantaré ls’ amors i la hermosura
De las fillas gentils de las montanyas,
Las del cos mes ayrós que una urna grega
Mes que un gerro de flors:
Pus no sempre ressona en las alturas
Ni entre sostres dorats, ni en salons gótichs;
Pus no desdenya les humils cabanyas
L’ arpa dels trobadors!
Il cornamusaro del Llobregat
Luglio 1859

Se con i miei semplici canti, oh Patria mia,
terra sacra dove la mia culla disadorna
fece ondeggiare, al tono triste delle sue ballate,
una madre con amore;
Se cantando di ricordi io posso un giorno
la tua corona rifare, che foglia a foglia
disperse, attraverso le tue piane colate
dai secoli, il rigore.

Degli antichi trovatori la muta lira
strapperò dai loro umidi sepolcri,
e il genio che vaga tra le loro lastre
piangendo invocherò,
e, risvegliando ammirate dal mondo
ombre sacre, nomi cinti di gloria,
i conti e gli antichi re e le loro famose
battaglie canterò.

Sono giovane, oh Patria! sì, e la mano ancora
trema sull’arpa dove la cicala
brillò dei trovatori, dove risuonarono
i canti dei Cabestany:
sono giovane: ma che importa se mi sei cara,
Oh Laletania! se, al tuo nome, le ali
batte il mio cuore triste; se eccede in amor patrio
quel che mi manca in anni?

I miei canti saran duri, senza armonia
salteranno dal mio cuore i miei versi sinceri,
come da un acciaio ardente saltano, belli, <br> pezzi di fuoco brillanti;
ma nessuno li taccerà di bastardi,
ché limosini saranno, ancorché aspri,
nei ricchi ricordi e nei fatti cavallereschi
degli eroi laletani.

Duri, sì, ma nobili, come il volo dell’aquila;
ma liberi come i monti che le loro innevate
creste, che boschi millenari cingono,
elevano fino al cielo;
né in sonore volte posate
su agili colonne d’oro e marmo
daranno venali lodi a coloro che meritano
soltanto disprezzo crudele.

Non temere, Patria, che con canti gioiosi
insulterò le tue lacrime di vedova
o che ricorderò i nomi vili di chi ruppe
lo scettro dei tuoi re:
Il loro fuoco sarà per il genio di Laletania
e al mondo ricorderò la saggezza e il coraggio
degli antichi che al mondo dettero
il loro dialetto e le loro leggi.

Mi prestino il loro genio i trovatori che dormono
in letti di marmo in pace e senza pena
e in dolcissimo limosino, che è l’idioma
con cui parlo a Signore,
canterò le tue grandezza, Catalogna,
i tuoi conti e gli antichi re che per l’arena
lo stendardo strascicarono di Maometto
del saraceno traditore.

Canterò i paladini che, sulle rive+
del Giordano venerato, la santa arena
col sangue tinsero, che col suo sangue divino
il figlio di Dio irrigò;
e il giovinetto cortese che con agile aspetto
al collo appesa l’arpa, che al vento geme,
sotto il balcone dorato ove dorme la sua fanciulla
veniva a sospirare.

E canterò gli amori e la bellezza
delle figlie gentili delle montagne;
quelle dal corpo più grazioso di un’urna greca,
più di un vaso di fiori:
ché non sempre risuona nelle altezze,
né sotto aurei soffitti né in gotici saloni;
ché non disdegna le umili capanne,
l’arpa dei trovatori!

Commenti

Lascia un commento