Categoria: Anni Trenta

  • Josep Carner, Els ulls blaus (1935)

    Josep Carner, Els ulls blaus (1935)

    El Mufti de Damasc va escriure cap a les darreries del segle passat un noble poema en elogi dels ulls negres i vituperi dels blaus. Hi ha un instint, en pobles que han anat i vingut per la sorra assolellada, que els fa preferir uns ulls ben negres; cerquen, com per inversió compensadora, una insolació d’obscuritat – si m’ho deixeu dir -, com a efecte suprem de la bellesa. La frescor és, en els pous, d’una tenebror en la qual es mou, com en els ulls negres, un Iluenteig humit. Són en la fosca els tresors, amagats. Per al poder, conspireu en nits sense lluna. Les coses més inesperades passen de nit; les coses més dolces i més cruels van de puntetes o bé ofeguen els sospirs quan és desparada la taula, les finestres apagades, i fa bategar el nostre cor un silenci trèmul, qui sap si missatger, dolç i sinistre com el vol d’una òliba. Potser aquestes associacions són, amb sabuda o sense, en el cor del nòmada captivat per dos sols negres, de màgia més punyent.

    Però, tanmateix, heus aquí que per una mena de contracop d’una certa pedanteria nacionalista europea, amb dèries antropològiques, hi ha indrets de l’Orient que tenen els ulls blaus per senyal d’estrangeria. Aquest és un penjament en aquests dies, de sinistra ressonància. De vegades aquestes dites absurdes que volen reduir els subllinatges humans a conformar-se a un maniquí, acaben en pogroms, com en la Rússia tsarista, camps de concentració com en l’Alemanya hitleriana, o bé arremoraments i saqueig de botigues com en els carreronts i suqs orientals. Però al llevant i al nord d’Africa hi ha més ulls blaus que no creurìeu. Al peu de l’Atlas vegeta una tribu rossa i d’ulls blaus, que alguns tenen per descendent dels celtes espanyols. A l’Egipte, la sang turquesa i la circassiana han dat origen a qui sap les mirades cèliques. En la Sìria no són distribuïdes sinó desigualment, però hom en troba als voltants de Damasc i en el desert. En aquest hi ha una tribu coneguda per Arab el Sulaib (els àrabs dels Croats), on floreixen els ulls de miosotis. Hom els té per descendència borda dels paladins medievals. Aquests casos són elegits entre els més famosos, però demés d’ells hi ha d’altres infinits exemples. El Pròxim Orient, lloc de pas, ruta comercial, indret de cita per a tots els proselitismes, aiguabarreig de totes les civilitzacions, dipòsit vivent de les últimes deixes d’innombrables passats, i born tradicional de tots els indrets de preponderància, tindria massa encaparraments per a proscriure els trets i senyals que no s’adiguessin amb la «raça pura» imaginada per uns quants professors i predicada per uns quants demagogs.

    Ja hi ha manera de canviar la color dels ulls, i em penso que un dia o altre els pobles cauran, per precaució o per manament governatiu, en una uniformitat insipida, en aquest com en d’altres particulars. Però els qui ens sentim individualistes i estetitzants, a la manera del segle xix que encara ens veié néixer, seguirem trobant millor o bé la diversitat espontània de la vida, o bé que els ulls canviïn de color segons una regla artística i no pas segons la disposició administrativa de cada gran hospici estatal. I en el cas de l’única intervenció que jo podia acceptar, goso recomanar des d’ara els ulls blaus per a les dames de cabell negre, els verds per a les de castany clar i els negres per a les rosses.

    Traduzione