Categoria: Jacint Verdaguer

  • Jacint Verdaguer, Don Jaume en Sant Jeroni

    Jacint Verdaguer, Don Jaume en Sant Jeroni

    ìPer veure bé Catalunya,
    Jaume primer d’Aragó
    puja al cim de Sant Jeroni
    a l’hora en què hi surt lo sol;
    quin pedestal per l’estàtua!
    pel gegant, quin mirador!
    Les àligues que hi niaven
    al capdamunt, li fan lloc;
    sols lo cel miraven elles,
    ell mira la terra i tot;
    que gran li sembla i que hermosa
    l’estimada del seu cor!

    Té en son cel aucells i àngels,
    en sos camps vergers i flors,
    en sos aplecs l’alegria,
    en ses famílies l’amor;
    té guerrers en ses muralles,
    naus veleres en sos ports;
    naus de pau i naus de guerra,
    frisoses de pendre el vol.
    Les ones besen ses plantes,
    l’estrella besa son front,
    sota un cel d’ales immenses
    que és son reial pavelló.
    En son trono de muntanyes
    té el Pirineu per redós,
    per coixí verdosos boscos,
    per catifa prats de flors
    per on juguen i s’escorren
    rieres i rierons,
    com per un camp d’esmaragdes
    anguiles de plata i or.

    Del Llobregat veu les ribes,
    les marjades del Besòs,
    que coneix per les arbredes
    com les roses per l’olor.
    Los vilatges a llur vora
    semblen ramats de moltons
    que abeurant-s’hi a la vesprada
    hi esperen la llum del jorn.
    Montsec li parla de Lleida,
    que el graner de Roma fou.
    Montagut, de Tarragona,
    tan antiga com lo món;
    de l’Empordà i Rosselló,
    penjats de son dors enorme
    com dos arguenells de flors;
    Montseny, de Vic i Girona
    que lliga el Ter anguilós;
    Cardona, de ses salines;
    Urgell de ses messes d’or;
    Montjuïc, de Barcelona,
    la que estima més que tot.

    Tot mirant a Catalunya
    s’ha sentit robar lo cor;
    – Què puc fer per ma estimada
    – va dient tot amorós;
    si del cel vol una estela,
    des d’ací l’abasto jo.
    – No vol del cel una estela,
    – una veu dolça respon-;
    la més bella que hi havia
    la llueix enmig del front.
    – Torna-li dues germanes
    que prengué el moro traïdor,
    l’una anant a collir perles
    vora la mar de Montgó,
    l’altra nedant entre els cisnes
    prop d’on volava el voltor. –
    Ell gira els ulls a Mallorca,
    l’obira com un colom,
    nedant entre cel i aigua,
    vestida d’un raig de sol;
    a València no l’obira,
    mes obira sos turons,
    que de l’hort de la sultana
    són muralla i miradors.

    Se n’arrenca de l’espasa,
    i aixeca sa veu de tro:
    – Germanes de Catalunya,
    i encara porten lo jou?
    Rei moro que les tens preses,
    jo et vull veure a mos genolls.
    Si l’obirassen los moros,
    les deixarien de por,
    com deixaren Catalunya
    quan, d’Otger entre els lleons,
    Roldan los tirà la Maça
    des del cim del Canigó.
    Quan torna els ulls a la serra
    cerca aquell que li ha respost;
    dintre l’ermita més alta
    té la Verge un altar d’or,
    no hi ha ningú a la capella
    i Ella té el llavi desclòs.
    Posant a sos peus l’espasa,
    cau en terra de genolls:
    – A rescatar les captives,
    Maria, guiau-me Vós;
    a mon pit donau coratge,
    a mon braç força í braó,
    i si al pujar a la serra
    vui me deien rei hermós,
    quan tornaré a visitar-vos
    me diran Conqueridor! –

    Traduzione