ìPer veure bé Catalunya,
Jaume primer d’Aragó
puja al cim de Sant Jeroni
a l’hora en què hi surt lo sol;
quin pedestal per l’estàtua!
pel gegant, quin mirador!
Les àligues que hi niaven
al capdamunt, li fan lloc;
sols lo cel miraven elles,
ell mira la terra i tot;
que gran li sembla i que hermosa
l’estimada del seu cor!
Té en son cel aucells i àngels,
en sos camps vergers i flors,
en sos aplecs l’alegria,
en ses famílies l’amor;
té guerrers en ses muralles,
naus veleres en sos ports;
naus de pau i naus de guerra,
frisoses de pendre el vol.
Les ones besen ses plantes,
l’estrella besa son front,
sota un cel d’ales immenses
que és son reial pavelló.
En son trono de muntanyes
té el Pirineu per redós,
per coixí verdosos boscos,
per catifa prats de flors
per on juguen i s’escorren
rieres i rierons,
com per un camp d’esmaragdes
anguiles de plata i or.
Del Llobregat veu les ribes,
les marjades del Besòs,
que coneix per les arbredes
com les roses per l’olor.
Los vilatges a llur vora
semblen ramats de moltons
que abeurant-s’hi a la vesprada
hi esperen la llum del jorn.
Montsec li parla de Lleida,
que el graner de Roma fou.
Montagut, de Tarragona,
tan antiga com lo món;
de l’Empordà i Rosselló,
penjats de son dors enorme
com dos arguenells de flors;
Montseny, de Vic i Girona
que lliga el Ter anguilós;
Cardona, de ses salines;
Urgell de ses messes d’or;
Montjuïc, de Barcelona,
la que estima més que tot.
Tot mirant a Catalunya
s’ha sentit robar lo cor;
– Què puc fer per ma estimada
– va dient tot amorós;
si del cel vol una estela,
des d’ací l’abasto jo.
– No vol del cel una estela,
– una veu dolça respon-;
la més bella que hi havia
la llueix enmig del front.
– Torna-li dues germanes
que prengué el moro traïdor,
l’una anant a collir perles
vora la mar de Montgó,
l’altra nedant entre els cisnes
prop d’on volava el voltor. –
Ell gira els ulls a Mallorca,
l’obira com un colom,
nedant entre cel i aigua,
vestida d’un raig de sol;
a València no l’obira,
mes obira sos turons,
que de l’hort de la sultana
són muralla i miradors.
Se n’arrenca de l’espasa,
i aixeca sa veu de tro:
– Germanes de Catalunya,
i encara porten lo jou?
Rei moro que les tens preses,
jo et vull veure a mos genolls.
Si l’obirassen los moros,
les deixarien de por,
com deixaren Catalunya
quan, d’Otger entre els lleons,
Roldan los tirà la Maça
des del cim del Canigó.
Quan torna els ulls a la serra
cerca aquell que li ha respost;
dintre l’ermita més alta
té la Verge un altar d’or,
no hi ha ningú a la capella
i Ella té el llavi desclòs.
Posant a sos peus l’espasa,
cau en terra de genolls:
– A rescatar les captives,
Maria, guiau-me Vós;
a mon pit donau coratge,
a mon braç força í braó,
i si al pujar a la serra
vui me deien rei hermós,
quan tornaré a visitar-vos
me diran Conqueridor! –
Traduzione
Per veder la Catalogna
Jaume primo d'Aragona
ecco, sale il San Gerolamo
nell'ora che sorge il sole:
quale plinto a tanta statua!
che balcone pel gigante!
L'aquile che v'hanno il nido
sulla cima gli fan posto:
solo il cielo guardano esse,
Jaume guarda e terra e cielo.
Come grande e bella sembragli
or l'amata del suo cuor.
Nel suo cielo ha uccelli ed angeli,
fiori e vergini negli orti,
nelle riunioni allegria
ed amor nelle famiglie,
ha guerrieri sulle mura,
navi veliere nei porti,
navi di pace e di guerra
frementi di prendere il volo.
L'onde bacian le sue piante,
la sua fronte bacian gli astri,
sotto un cielo d'ali immense
ch'è il suo padiglione real.
Sul suo trono di montagne
poggia il dorso ai Pirenei
per cuscini ha boschi cupi,
prati di fior per tappeto
su cui giocano scorrendo
ruscelletti e fiumi, come
per un campo di smeraldi
serpi d'oro e argento, Vede:
belle rive ha il Llobregat,
chiari margini il Redòs,
che dagli alberi ei conosce
come i fiori dall'odor.
I villaggi in riva ai fiumi
sembran greggi di montoni
che ivi giunti nel tramonto
attendan la luce del dì.
Llena gli parla di LLeyda
che fu granaio di Roma.
Albïol di Tarragona
ch'e vetusta quanto il mondo,
di Vich e Girona il Montseny,
Albera del Rossiglione,
delle saline Cardona,
Urgel delle sue messi d'oro,
il Montjuich di Barcellona
che di tutte egli ama più.
Nel guardar la Catalogna
si sente il cuore dolere:
Che posso far per l'amata?
va dicendo con amore:
- Se vuole un astro del cielo
di quassu lo coglierò. -
- Del ciel non vuole una stella, -
dolce, una voce risponde,
- poichè la più bella che c'era
sulla sua fronte risplende.
Rendi a lei le due sorelle
che il moro le conquistò.
L'una cercava sue perle
verso il Mare di Montgò,
l'altra natava tra i cigni
quando il vulture le colse. -
Volge gli occhi egli a Mallorca,
la scorge, come un colombo
che voli tra l'acqua ed il cielo,
vestita d'un raggio di sol;
non scorge invece Valenza,
ma vede le cime dei monti
che della divina sultana
sono muraglia al giardin.
Allora leva la spada
ed alza la voce di tuono:
- Sorelle di Catalogna
ancora il giogo portate?
Re moro che schiave le tieni
voglio vederti a' miei piedi! -
(Se lo vedessero i mori
fuggirebbero spauriti
come fuggiron quel giorno
in cui, tra i leoni d'Otger,
Orlando lanciò lor la clava
dalle vette del Canigò).
Torna Jaume gli occhi alla terra
e cerca chi gli abbia risposto:
dentro l'èremo più alto
ha un altar d'oro la Vergine.
Non v'ha nessuno li presso
ma Essa ha le labbra dischiuse.
Ponendo ai suoi piedi la spada
cade in ginocchio Re Jaume:
- A riscattar le captive
siatemi guida, Maria:
date al mio petto coraggio,
bravura e forza al mio braccio.
Se pria di salire sul monte
Bel Sire ero detto, quel giorno
che a visitarvi io torni
Conquistator mi chiameranno tutti.
Traduzione di Cesare Giardini
