Don Jaume té una estimada
que ben jove el va emprendar.
L’estimada de Don Jaume,
una terra sobre el mar.
No més de sentir parlar-ne
ja en va quedar enamorat.
Diu als barons que l’ajudin,
que la vol anar a cercar.
Mentre els barons treuen comptes
Don Jaume va a mirar al mar.
De tant mirar-hi i mirar-hi
en surt un estol de naus,
en surt un estol de veles
que tot el mar n’era blanc.
Don Jaume somriu i hi entra;
l’estol mar endins se’n va.
II
A l’hora que el sol va a pondre’s
Mallorca veu l’aimador
que ve dret damunt la barca,
els ulls encesos d’amor.
L’illa es torna tota roja
i el cap del rei nimbat d’or.
Ell, quan posa el peu en terra,
ja se sent conquistador.
En terra posa la planta
i en el cel l’esguart piadós.
La terra la vol pel cel,
el rei Jaume d’Aragó.
Perxò és alt de més alçada
que no tots els seus barons,
i perxò els ulls li blavegen,
i perxò té el cap tant ros.
III
Tota la nit ha vetllat,
i quan veu l’alba esclarida
alça l’espasa real
boi cridant: Santa Maria!
Tots els cavallers s’aixequen,
més els raca l’embestida.
«Vergonya, barons, vergonya!»,
clama el rei en santa ira;
i com fera celestial
entra al combat i els hi atia.
Fou llavors que els sarrains,
amb ullada estemordida,
van veure a l’host catalana
com mai ningú més l’ha vista,
i al blanc cavaller Sant Jordi
lluitar en nostra companyia.
IV
«Mallorca, do’m menjar i beure,
que em seran dolços tos fruits.
Ara que t’he fet ben meva,
bé puc gaudir-me de tu.
Que n’és de bona la terra!
Com li escau el cel damunt!
Com més terra, més cel sobre;
com més cel, més quïetut.»
Així a soles se parlava
aquell vespre el rei august,
i entre els morts de la batalla
s’adormia amb son segur.
V
Sempre més hi ha pensat
en Mallorca cristiana:
ni els grans amors de Valencia,
ni els de Múrcia, ni cap altre,
li han fet perdre la memòria
de la dolça illa daurada.
«Tinc un regne sobre el mar
com no el té cap rei d’Espanya»,
murmura sovint el rei,
mig rient i ple d’ufana.
I quan han passat molts anys
i és un vell de barba blanca,
encara li riu als ulls
la conquesta jovençana;
i quan, camí de Poblet,
dins de Valencia finava,
va girà’s de cara al mar
cercant l’amorosa platja,
i va morir mig rient,
pensant que se n’hi anava.
Traduzione
I
Ha un'amata il buon Re Jaume
che assai giovane lo accese
E' l'amata del Re Jaume
una terra sopra il mare.
Ne senti parlare un giorno
e di lei s'innamorò.
Prega tutti i suoi baroni
che l'aiutino a cercarla;
mentre quelli ancor discutono
il Re Jaume guarda il mare,
e lo guarda tanto e tanto
che uno stuol n'esce di navi,
che uno stuol n'esce di vele
onde il mare è tutto bianco.
Il buon Re sorride e sale:
già la flotta è in alto mare.
II
E allorchè discende il sole
vede Mallorca l'amante
chè ritto sta sulla prora
con gli occhi accesi d'amore.
Tutta rossa si fa l'isola
ed al Re s'aureola il capo.
Quando posa il piede a terra
già la sente conquistata.
In terra poggia i due piedi
e al cielo volge lo sguardo.
Vuole la terra pel Cielo
il Re Jaume d'Aragona.
Perciò tutti egli sovrasta
i baroni suoi vassalli,
perciò gli occhi ha tanto azzurri
e i capelli d'oro biondo.
III
Tutta la notte ha vegliato
e quando l'alba schiarisce
alza la spada reale
gridando: «Santa Maria!».
Tutti i baroni, ecco, s'alzano
ma li addolora l'impresa.
«Vergogna, baroni!» in sua santa
ira il Re grida e sì come
belva celeste si slancia
nella battaglia e li incita.
Fu allora che i Saraceni
vider con occhi spauriti
l'esercito catalano
come nessun l'avea visto.
E il cavaliere dal bianco mantello,
San Giorgio, lottò
coi Catalani quel giorno.
IV.
«Dacci, Mallorca, il mangiare
e il bere: son dolci i tuoi frutti.
Ora che t'ho fatta mia
ben posso godere di te.
Oh, come buona la terra!
Quanto cielo vi sta sopra!
Quanto più terra, più cielo,
quanto più cielo, più quiete!».
Cosi con se stesso parlava
nel vespro il Re Jaume e, tra i morti
della battaglia, chiudeva
gli occhi ad un sonno tranquillo.
V
E sempre più egli pensò
la bella Mallorca cristiana:
nè i grandi amor di Valenza
e di Murcia nè alcun altro
gli fanno uscire dal cuore
la tanto dolce Isola d'Oro.
«Ho un bel regno sopra il mare
come non l'ha un Re di Spagna»,
mormora il Re qualche volta
e, di sè lieto, sorride.
E quando gli anni trascorsi
di lui fanno un bianco vecchio
negli occhi ancora gli ride
la conquista giovanile
e quando, in via per Poblet,
agonizzava a Valenza
al mar volgeva lo sguardo
la dolce spiaggia cercando.
Cosi felice moriva
certo che ad essa tornava.
Traduzione di Cesare Giardini
Quaderno catalano 