Le temps presens de guaya primavera
m’ensen tan fort, que fin’amor decori
mils que no sull, cosirant l’ajutori
de leys qui·s tayn que·m digu’: «Amichs, arrera»,
per gran rayzo, car es de pretz tan auta,
ez yeu li suy tan sotsmes he tan baix,
que ssi guay temps ez amoros pentaix
socors no·m fan, suy caygutz en deffauta.
Mas le prims darts amoros ffer he sauta
lay hon li platz, no guerdant ges dretxura;
so·s maniffest per veray’escriptura,
que d’aut a baix mantes de vetz resauta,
ez a mig trayt, aysi co·s vol, se vira,
anant firent per treves he per lonch,
en mortals colps; no dona ges un jonch
leys qui·l tremet, ans ab argull ho mira.
Per qu’ieu sper que, de me pertint, ffira
le darts mi-doncs, fazen colp desreunable,
amb playa tal, que no sia curable
ffins que mos prechs tot homilmen soffira;
e lladonchs tuyg poran dir: «Ben derocha
Amors los uns e·ls altres monta sus,
que veus aquest, dessenperat he jus,
tan alt montats, que·ls sobirans lochs tocha».
Sest pensamens denan tots altres flocha,
per que·n fau laus a la sayzos qui·l porta.
Pero dich mal; he, si cazia morta
leys c’am, del colp, seria tala pocha?
No, mas ten gran, per que·m pinet susara,
e vull trop mils quez yeu, lenguin, trespas,
que si, per mi, don’ab aytal compas
prenia mal d’ayçell c’Amor despara.
Per qu’ieu soffir, e sofferay encara,
lo dan que prench, si tot vey que me·n cruscha,
e serviray lo mils que servir puscha,
selan, soffren, pus ella m’es tan cara;
e no·s pot ffar que sa gran gentilesa,
qui resplendeix axi com fa·l solells,
quant aura vists mos redobblats flegells,
no·m prest la ma de piatats estesa.
Li dur sospir e·l grieu pensar, contesa
mouo trop fort, amb darts ez amb cayrells,
jins en mon cor, mas er le temps novells
m’a de fin joy sperança promesa.
Lo temps present de bella primavera
m’ansen tan fort, que pens an amor fina,
e gens no guos passar la gran doctrina
de la qui tanyn que·m digu’: «Amich, arrera»,
per gran raho, car es de preu ten alta,
e jo li son tant sotsmes he [tant] bax,
que si bon temps e·l fruyt ca d’emor nax
socorts no·m fan, caure per gran defalta.
Mas lo prim dart d’emor, qui fer hi salta
axi co·s vol, gens no guordant dretura,
m’a fort farit, es cert, per escriptura,
que d’alt a bax moltas voltas resalta,
hi a mig tret, axi co·l plau, sa gira,
anant firent per traves hi per lonch,
ab mortals colps; no y dona gens un jong
la qui·l tremet, ans ab argull ho mira.
Per tant, esper que, de mi pertint, fira,
lo dart, qui am, feent colp desreunable,
ab plagua tal, que no sia curable;
tro fins a tant que tots mos prechs sofira;
llavos poran las gens dir: «Ben derrocha
Amor los uns, los altres munta sus,
que veus aquest, desesperat he jus,
muntant ten alt, que·ls subirans lochs tocha».
Cest pensament sobre los altres flocha,
per que·n fas grat a la saho qui·l porta.
Pero dich mal; he, si cayhia morta,
la c’am, del colp, seria tala pocha?
No, mas ten gran, per que·m penit susara;
e val molt mes que jo, penant, trespas,
qui si, per mi, dona de tal compas
prenia dan d’equell qu’Emor despara.
Per tant soffir, he soffarre encara,
lo dan que prench, si be veig que me·n cuscha,
e servire lo mils que servir puscha,
collant, sofrint, pus ella m’es tan cara;
e no·s fera que sa gran gentilesa,
qui resplandex axi com fa lo sol,
quant aura vist mon desmesurat dol,
la ma no·m prest, de piatat estesa.
Los durs sospirs e·ls greus pesars, contesa
mouen dins mi, per so qui vida·m tol;
aquell, pero, del mon senyor tot sol,
si visch com dech, m’a sperança promesa.
Quaderno catalano 