Categoria: Poesia civica

  • Guillem de Berguedà, Cavalier un chantar cortés

    Guillem de Berguedà, Cavalier un chantar cortés

  • Joaquim Rubió i Ors, Lo gaiter del Llobregat

    Joaquim Rubió i Ors, Lo gaiter del Llobregat

    Jullol de 1859

    Si ab mos cantars sensills ¡oh Patria mia!
    Terra sagrada ahont mon bressol sens galas
    Balandrejà, al trist tó de sas baladas,
    Una mare ab amor;
    Si cantant de recorts jo puch un dia
    Ta corona refer que fulla à fulla
    Dispersá per tas planas regaladas
    Del seggles lo rigor.

    Dels antichs trobadors la muda lira
    Jo arrencaré de llurs humits sepulcres,
    Y al geni que divaga entre llurs llosas
    Plorant invocaré,
    Y despertantne las que l' mon admira
    Ombras sagradas, noms cenyits de gloria,
    Los comptes y antichs reys, y llurs famosas
    Batallas cantaré.

    Jove só ¡oh Patria! sí, y la ma encara
    Tremola sobre l' arpa ahont la cigala
    Brillá dels trobadors, ahont ressonaren
    Los cants dels Cabestanys:
    Jove só: ¿mes que importa si m' ets cara,
    ¡Oh Laletania! si á ton nom sas alas
    Bat mon trist cor; si m’ sobra en amor patri
    Lo que me falta en anys?

    Durs serán mos cantars, sens armonia
    Saltarán de mon cor mos sentits versos,
    Com de un acer ardent saltan hermosos
    Trossos de foch brillants;
    Mes no sels tatxará de bastardia,
    Pus llemosins serán encara que aspres,
    Y en recorts riçhs y en fets caballerosos
    Dels héroes laletans.

    Durs, sí, mes nobles com lo vol del áliga;
    Mes llibres com los monts que sas nevadas
    Crestas, que boscos de mil anys cenyeixan,
    Aixecan fins al cel;
    Ni en sonorosas voltas assentadas
    En llaugeras columnas d' or y marbre
    Darán venals llahors als qui mereixan
    Sols despreci cruel.

    Ni temes, Patria, que ab cantars joyosos
    Tas llágrimas insulte de viudesa,
    Ni recorde vils noms dels qui trencaren
    Lo ceptre de tos reys:
    Prestem son foch de Laletania l' geni,
    Y al mon recordaré la saviesa
    Dels antichs y bravura que al mon daren
    Llur dialecte y llurs lleys.

    Prestenm' son geni ls' trobadors que dorman
    En llits de marbre en pau y exemps de pena,
    Y en melós llemosí, pus es lo idioma
    Ab que parlo al Senyor,
    Cantaré tas grandesas, Catalunya,
    Tos comptes y antichs reys que per l' arena
    Lo pendó arrossegaren de Mahoma
    Del sarrahí traidor.

    Cantaré als paladins que en las riberas
    Del Jordá venerat la arena santa
    Ab sanch tenyiren que ab sa sanch divina
    Lo fill de Deu regá;
    Y al jovenet galant que ab ágil planta
    Penjada l' arpa al coll que al vent gemega,
    Baix lo dorat balcó d' ahont dorm sa nina
    Venia á sospirar.

    Y cantaré ls' amors y la hermosura
    De las fillas gentils de las montanyas,
    Las del cos mes ayrós que una urna grega,
    Mes que un gerro de flors:
    Pus no sempre ressona en las alturas
    Ni entre sostres dorats, ni en salons gótichs;
    Pus no desdenya las humils cabanyas
    L' arpa dels trobadors!

    Testo a fronte

    Lo gaiter del Llobregat
    Jullol de 1859

    Si ab mos cantars sensills ¡oh Patria mia!
    Terra sagrada ahont mon bressol sens galas
    Balandrejà, al trist tó de sas balades,
    Una mare ab amor;
    Si cantant de recorts jo puch un dia
    Ta corona refer que fulla à fulla
    Dispersá per tas planas regaladas
    Del seggles lo rigor.

    Dels antichs trobadors la muda lira
    Jo arrencaré de llurs humits sepulcres,
    Y al geni que divaga entre llurs llosas
    Plorant invocaré,
    Y despertantne las que l’ mon admira
    Ombras sagrades, noms cenyits de gloria,
    Los comptes y antichs reys, i llurs famosas
    Batallas cantaré.

    Jove só ¡oh Patria! sí, y la ma encara
    Tremola sobre l’ arpa ahont la cigala
    Brillá dels trobadors, ahont ressonaren
    Los cants dels Cabestanys:
    Jove só: ¿mes que importa si m’ ets cara,
    ¡Oh Laletania! si á ton nom sas ales
    Bat mon trist cor; si m’ sobra en amor patri
    Lo que me falta en anys?

    Durs serán mos cantars, sens armonia
    Saltarán de mon cor mos sentits versos,
    Com de un acer ardent saltan hermosos
    Trossos de foch brillants;
    Mes no sels tatxará de bastardia,
    Pus llemosins serán encara que aspres,
    Y en recorts riçhs y en fets caballerosos
    Dels héroes laletans.

    Durs, sí, mes nobles com lo vol del áliga;
    Mes llibres com los monts que sas nevades
    Crestas, que boscos de mil anys cenyeixan,
    Aixecan fins al cel;
    Ni en sonorosas voltas assentadas
    En llaugeras columnas d’ or y marbre
    Darán venals llahors als qui mereixan
    Sols despreci cruel.

    Ni temes, Patria, que ab cantars joyosos
    Tas llágrimas insulte de viudesa,
    Ni recorde vils noms dels qui trencaren
    Lo ceptre de tos reys:
    Prestem son foch de Laletania l’ geni,
    Y al mon recordaré la saviesa
    Dels antichs y bravura que al mon daren
    Llur dialecte y llurs lleys.

    Prestenm’ son geni ls’ trobadors que dorman
    En llits de marbre en pau i exemps de pena,
    Y en melós llemosí, pus es lo idioma
    Ab que parlo al Senyor,
    Cantaré tas grandesas, Catalunya,
    Tos comptes y antichs reys que per l’ arena
    Lo pendó arrossegaren de Mahoma
    Del sarrahí traidor.

    Cantaré als paladins que en las riberas
    Del Jordá venerat la arena santa
    Ab sanch tenyiren que ab sa sanch divina
    Lo fill de Deu regá;
    Y al jovenet galant que ab ágil planta
    Penjada l’arpa al coll que al vent gemega,
    Baix lo dorat balcó d’ ahont dorm sa nina
    Venia á sospirar.

    Y cantaré ls’ amors i la hermosura
    De las fillas gentils de las montanyas,
    Las del cos mes ayrós que una urna grega
    Mes que un gerro de flors:
    Pus no sempre ressona en las alturas
    Ni entre sostres dorats, ni en salons gótichs;
    Pus no desdenya les humils cabanyas
    L’ arpa dels trobadors!
    Il cornamusaro del Llobregat
    Luglio 1859

    Se con i miei semplici canti, oh Patria mia,
    terra sacra dove la mia culla disadorna
    fece ondeggiare, al tono triste delle sue ballate,
    una madre con amore;
    Se cantando di ricordi io posso un giorno
    la tua corona rifare, che foglia a foglia
    disperse, attraverso le tue piane colate
    dai secoli, il rigore.

    Degli antichi trovatori la muta lira
    strapperò dai loro umidi sepolcri,
    e il genio che vaga tra le loro lastre
    piangendo invocherò,
    e, risvegliando ammirate dal mondo
    ombre sacre, nomi cinti di gloria,
    i conti e gli antichi re e le loro famose
    battaglie canterò.

    Sono giovane, oh Patria! sì, e la mano ancora
    trema sull’arpa dove la cicala
    brillò dei trovatori, dove risuonarono
    i canti dei Cabestany:
    sono giovane: ma che importa se mi sei cara,
    Oh Laletania! se, al tuo nome, le ali
    batte il mio cuore triste; se eccede in amor patrio
    quel che mi manca in anni?

    I miei canti saran duri, senza armonia
    salteranno dal mio cuore i miei versi sinceri,
    come da un acciaio ardente saltano, belli, <br> pezzi di fuoco brillanti;
    ma nessuno li taccerà di bastardi,
    ché limosini saranno, ancorché aspri,
    nei ricchi ricordi e nei fatti cavallereschi
    degli eroi laletani.

    Duri, sì, ma nobili, come il volo dell’aquila;
    ma liberi come i monti che le loro innevate
    creste, che boschi millenari cingono,
    elevano fino al cielo;
    né in sonore volte posate
    su agili colonne d’oro e marmo
    daranno venali lodi a coloro che meritano
    soltanto disprezzo crudele.

    Non temere, Patria, che con canti gioiosi
    insulterò le tue lacrime di vedova
    o che ricorderò i nomi vili di chi ruppe
    lo scettro dei tuoi re:
    Il loro fuoco sarà per il genio di Laletania
    e al mondo ricorderò la saggezza e il coraggio
    degli antichi che al mondo dettero
    il loro dialetto e le loro leggi.

    Mi prestino il loro genio i trovatori che dormono
    in letti di marmo in pace e senza pena
    e in dolcissimo limosino, che è l’idioma
    con cui parlo a Signore,
    canterò le tue grandezza, Catalogna,
    i tuoi conti e gli antichi re che per l’arena
    lo stendardo strascicarono di Maometto
    del saraceno traditore.

    Canterò i paladini che, sulle rive+
    del Giordano venerato, la santa arena
    col sangue tinsero, che col suo sangue divino
    il figlio di Dio irrigò;
    e il giovinetto cortese che con agile aspetto
    al collo appesa l’arpa, che al vento geme,
    sotto il balcone dorato ove dorme la sua fanciulla
    veniva a sospirare.

    E canterò gli amori e la bellezza
    delle figlie gentili delle montagne;
    quelle dal corpo più grazioso di un’urna greca,
    più di un vaso di fiori:
    ché non sempre risuona nelle altezze,
    né sotto aurei soffitti né in gotici saloni;
    ché non disdegna le umili capanne,
    l’arpa dei trovatori!
  • Raimon, Jo vinc d’un silenci

    Raimon, Jo vinc d’un silenci

    Jo vinc d’un silenci
    antic i molt llarg
    de gent que va alçant-se
    des del fons dels segles,
    de gent que anomenen
    classes subalternes.
    Jo vinc d’un silenci
    antic i molt llarg.

    Jo vinc de les places
    i dels carrers plens
    de xiquets que juguen
    i de vells que esperen,
    mentre homes i dones
    estan treballant
    als petits tallers,
    a casa o al camp.

    Jo vinc d’un silenci
    que no és resignat,
    d’on comença l’horta
    i acaba el secà
    d’esforç i blasfèmia
    perquè tot va mal:
    qui perd els orígens
    perd identitat.

    Jo vinc d’un silenci
    antic i molt llarg
    de gent sense místics
    ni grans capitans,
    que viuen i moren
    en l’anonimat,
    que en frases solemnes
    no han cregut mai.

    Jo vinc d’una lluita
    que és sorda i constant,
    jo vinc d’un silenci
    que romprà la gent,
    que ara vol ser lliure
    i estima la vida,
    que exigeix les coses
    que li han negat.

    Jo vinc d’un silenci
    antic i molt llarg,
    jo vinc d’un silenci
    que no és resignat,
    jo vinc d’un silenci
    que la gent romprà,
    jo vinc d’una lluita
    que és sorda i constant.

  • Raimon, Societat de consum

    Raimon, Societat de consum

    Tu compres un poquet
    Jo compre un poquet
    Aquell una miqueta de res;
    D’això en diran després:
    Societat de consum

    Tu treballes bastant
    Jo treballe quan puc
    Aquell treballa tot l’any
    I sempre es diu el mateix:
    Societat de consum

    Tu viatges molt poc
    Jo viatge bastant
    Aquell del poble no surt;
    Ha, ha, ha, ha:
    Societat de consum

    Les botigues ben plenes
    Les butxaques ben buides
    Les teues, les meues, les seues
    Però és hora de saber
    Qui és qui les té plenes

    Societat de consum

    Traduzione di Giuseppe Tavani