Categoria: Prosa

Joan Maragall, Elogi de la poesia

ELOGI DE LA POESIA

Poesia es l’art de la paraula, entenent per Art la bellesa passada a travers de l’home, i per Bellesa la revelació de la essencia per la forma. Forma vull dir la emprenta que en la materia de les coses ha deixat el ritme creador. Perquè, consistint la creació en l’esforç diví a travers del caos, en la essencia de l’esforç està’l ritme, o sia alternació d’acció i repòs. Aixís el trobèm en el moure-s les onades en la mar, i en el petrificat oneig de les montanyes; en la disposició de les branques en el tronc, i en l’obrir-se de les fulles; en els crestalls de les pedres precioses i’ls membres de tot còs animal; en l’udol del vent i’l de les besties, i en el plor de l’home.

PRIMERA PART

I
Jo m’afiguro que Déu, principi i fi de totes les coses, va revelant-se a sí meteix per elles, creant-les amb esforç a travers del caos, que’s resisteix a la creació (aquest es el misteri del mal lligat al de la creació meteixa).
En aquest esforç creador per la revelació, l’home representa tot l’estat de conciencia divina que la terra ha arribat a lograr-hi: es la Natura sentint-se de son retorn a Déu Pare.
Digué Jesús: «He sortit del Pare i he vingut al món; are deixo’l món i torno al Pare.» En aquestes paraules trobo jo tot el cicle de la vida, o sia, Déu cercant-se a si meteix amb amor i dolor a travers del món, desde l’esforç per naixer l’herbeta més humil fins al misteri sublim de la Redempció per la Passió i Mort.
Per això veig en l’amor i’l dolor la llei de la vida. Veièu còm l’amor es un desitj de confusió, per instint d’unitat i eternitat. Perquè provenint les coses diverses de la unitat divina, confusament se’n recorden i tiren a restablir-s’hi, i aixís van cercant-se unes amb altres; i segons les misterioses afinitats de llur natura, pugnen per confondre-s i identificar-se. lla vida universal es aquesta busca i aquest esforç, i per això es tota moviment i acció. Es L’amor che muove il sole e l’altre stelle, i que’s manifesta acostant-se les unes coses a les altres, abraçant-se i besant-se per comunicar- se’l llur halè de vida, i procurant fer-se unes en tot lo que consent la llur naturalesa terrenal; i’l grau major que aquesta comporta d’unitat i eternitat es la generació (Plató ho diu) per la qual dos éssers diversos se fan un en el nou indivíduu generat, i en ell perllonguen la llur existencia, trasmetent-li el llur anhel meteix, que aixís se va perpetuant de generació en generació, logrant-se a travers d’elles una espècie d’eternitat terrenal.
Aixís, l’amor sexual que procura la imatge més semblant d’unitat i eternitat, es l’amor tipo en la terra; i quan se diu solament amor, s’entén aquest, i tots els demés se li assemblen, i en sos transports cerquen la comparació i troben la expressió de llurs pròpies ansies. Aixís veièm que fins el suprem amor dels místics expressa’ls seus deliquis de la unió de l’ànima amb Déu en el meteix llenguatje dels enamorats, i sembla sentir la meteixa ardencia; perquè aquell amor es segurament el més propi i proporcionat a tot lo que té vida terrenal, estant en son fonament meteix, juntament amb el dolor.
Aquest es l’estigma del caos en l’esforç creador, i amb l’amor constitueix el ressort de la vida. L’esforç ve de l’amor, i’l dolor ve de l’esforç: l’amor s’esforça i se’n dol. Aixís pel dolor l’amor sab el seu fi i se purifica, i per l’amor el dolor té sa eficacia. El dolor sense amor torna al caos i aniquila; l’amor sense’l dolor sols podria perpetuar la impuresa de la terra, perquè ja no fóra l’esforç de Déu creant en ella; es dir, ja no fora amor, sinó concupiscencia d’ella meteixa.
Diu Jesús als seus deixebles: «La dòna, quan comença a sentir els dolors del part està trista, perquè coneix que ve la seva hora; mes quan ha parit, ja no’s recorda del seu dolor, per la alegria d’haver posat un home al món.» Heusaquí la més perfecta imatge del dolor eficaç perquè es vençut per l’amor. I d’aquí ve una misteriosa bellesa que haurèu observat en el rostre de tota dòna en camí d’ésser mare, com si suaument transparentés la llum de l’amor que crea a travers del sofriment i de la seva deformitat.

II
Heusaquí, doncs, la tragedia humana: ésser terra en el suprèm grau de penetració del panteig de Déu dintre d’ella. Tot ve de Déu, i tot ha de tornar a Déu per esforç; i per aixó jo, home, sóc en la terra, resumint-la desde la aparent insensibilitat del seu fang fins a la conscient sensibilitat d’aquesta meva persona que d’ell fou feta.
Aixís sento, ans que tot, aquest instint de viure en aquesta persona meva i d’apoderar-me per tal fí de quant me convinga. I desseguida, pressentint la seva disgregació per la mort personal terrena, acut a mí l’amor, també instintiu de moment, per perpetuar la meva especie, i amb ella la ascensió infinita de la terra a Déu. Fratelli a un tempo stesso amore e morte,— ingeneró la sorte.
Mes aquests instints fonamentals que reconec també en tots els altres graus inferiors d’animació de la Natura, se proporcionen en mí al meu grau en ella, a la meva dignitat humana. El meu egoisme esdevé intel-ligent; el meu amor, sentimental; sóc home per damunt de la naturalesa inferior, home entre’ls meus semblants i m’apodero destrament d’ella per lo que’m cal (sóc treballador), i ajudo als meus semblants i me’n ajudo pel fí espiritual que’ns es comú (sóc social). Tinc dòna meva a la que estimo no merament com mascle, sino com home generador d’homes; i fills que han de continuar la meva persona en la ascensió humana. Sóc espòs, i pare, i ciutadà.
I junta amb tota aquesta acció meva exterior envers la natura, envers la espècie i la societat, hi ha una acció interior, un reflecte diví de totes aquestes coses dintre meu, una conciencia: les contemplo i’m contemplo, i sento que Déu se mou en la meva ànima.

III
Aquí m’estic tot sol a vora’l mar. Sóc la natura sentint-se a sí meteixa. Veig les onades venir i desfer-se en la platja assoleiada. L’interminable moviment de llur immensitat brillanta m’ullprèn, i’l ritme del rompre en la platja va gronxant-me el sentit, mentres la marinada m’acaricia el front i’m dû les bones sentors del mar. Tinc un benestar molt gran, pero pacífic: no penso res, es un èxtasis.
De cop, Déu se’m mou en l’ànima, i començo a pensar en la meravella de que tot això hagi sigut creat; i’l sentiment d’un Creador m’inonda: el cor me bat més vivament, s’alcen mos ulls al cel, i’l germe de la oració brolla de l’ànima. Es el moment rel-ligiós.
I desseguida’m poso a pensar el per què tot això ha sigut creat, i jo meteix, i lo que hi represento. S’abaixen mos ulls i mitj s’acluquen, arrugo les celles que s’ajunten amb esforç, el meu pensament pugna per produhir la fòrmula ideal de Déu, de l’home i de la natura. Es el moment filosòfic.
Mes aquest esforç meteix me porta a considerar el còm tot això s’ha fet, la llei que regeix els moviments de la mar, la llei de la llum del sol, i la llei de tots els astres, i la llei dels meus sentits que ho percebeixen, i la del treball meteix del meu pensament al contemplar-ho: es una gran curiositat de Déu i del món, del meu còs i de la meva ànima, que m’atormenta: es la ciencia pura que cerca en mí definicions, classificacions, descomposició de termes, anàlisis…
…Pro vetaquí que compareixen a la platja uns pescadors, i treuen la barca al mar: el mar la breça, s’alça la vela i s’infla al vent, i s’emporta la barca i la gent mar endintre. Això m’ha distret de la cavil-lació, perquè ha començat a interessar-me el còm la barca està feta perquè suri, i la força del vent en la vela, i l’art del timoner. La indústria de l’home, les aplicacions a ella de la ciència, m’ocupen llavors l’enteniment.
I mentres-tant la barca s’allunya per sobre’l mar amb els seus homes, i ja són ells, els pobres pescadors, i la llur vida exposada, i la ganancia atzarosa, les dònes i’ls fills que resten en la terra esperant el pà de l’endemà, els perills del mar, els que inquieten el meu cor. Aquells homes me son germans: els tinc pietat, amor; els vull bé. Es el moment moral.
La barca es sols un punt en l’horitzó: ja no la veig. M’aixeco i me’n vaig meditant en la sort diferenta dels homes, i en llurs drets, i en còm els cal el pà del còs i’l de l’esperit, i en còm regir les societats en justicia.

IV
Mes entre tots aquests moments de contemplació, n’hi hagué potser un altre en que’l mar, la terra, el cel, els homes, m’han interessat solament per la forma llur: el cel per lo gran i blau i clar, el mar pel soroll i moviment i lluhentor, els homes per la positura, la barca com un breç entre les dues immensitats, i fins de mí meteix m’han interessat les figuracions del meu sentiment evocades per les que al davant tenia. I també Déu s’ha mogut en mí no més que per aquestes coses. Heusaquí la emoció estètica que ha trascendit, no a oració, ni a reflexió, ni a curiositat, ni a industria, ni a pietat; sinó tan solament a un afany d’expressiósens altre interès que la expressió en sí. Heusaquí la emoció artística. I naixent d’ella, l’art, la bellesa passada a travers de l’home, humanada: la expressió humanada de la forma natural.
I com que la forma natural no es sinó la manifestació de l’esforç diví de la creació, i en la naturalesa de l’esforç està l’ésser rítmic, per això la forma artística no pot ésser sinó’l ritme humà desvetllat pel natural, del qual procedeix, i movent-se en afinitat amb ell; perquè l’home no es mes que un grau de la naturalesa meteixa cap a Déu. Aixís veièu còm la emoció estètica i la seva expressió artística són rítmiques essencialment: un ritme de línies, de colors, de sons purs, de sons d’idees, de paraules.
L’art es, doncs, la bellesa transhumanada, tornada a Déu de més aprop, per la humana expressió del ritme revelat de la forma natural. Heusaquí la virtut redemptora de l’art: que mentres considerèm la materia de les coses sense aquella llum reveladora de la llur forma, del ritme, ens deixa indiferents o’ns commouen baixos interessos o passions enterbolidores; mes quan les sentim artísticament, com que llavores les sentim dintre del ritme universal revelador de l’esforç diví, del llur principi i fi divins, ens resten pures, sagrades, redimides en nosaltres, i per nosaltres als demés, de tot temor o baix apetit. Comparèu la vostra emoció davant de la Danae del Tiziano, amb la que hauríeu davant la dòna nua, sense la llum artística; l’horrible fet del comte Ugolino, amb els versos del Dante que’l diuen; les tempestats de la vida i l’angunia humana, amb una sinfonia de Beethoven.
Això’ns dóna a entendre còm l’art, per tenir tota aquesta virtut redemptora que li es propia, calque’ns sia directament vingut del seu origen diví, que se’ns mantingui pur en la emoció, i que la expressió ne sia absolutament sincera. Aixís, la contemplació de la forma natural, que es son origen, ha d’ésser un estat espontani del nostre esperit, perquè aquesta espontaneitat serà la senyal de la voluntat divina en son esforç creador, i serà també mesura de la proporció d’ella amb la nostra capacitat i’l nostre moment. La puresa de la emoció es la condició de sa major intensitat, perquè aixís aprofita per sí sola tota la força de l’esperit. La sinceritat de la expressió cal perquè el seu ritme sia, transhumanat, el meteix amb que la forma natural primitiva’ns ha revelat l’esforç creador de Déu.

V
I are aquestes veritats que’m sembla haver trobat pera tot l’Art, deixèu-me-les entrar en la meva tenda de poesia, de l’art de la paraula, per considerar-les més d’aprop i poder-les assentar en el fonament de la propia experiencia.
Començant per la espontaneitat de la contemplació, trobarèm que’l poeta mai pot dir-se:—Are—o demà— me’n vaig a contemplar la mar o la montanya per dirles poèticament;—perquè en la màgia de les afinitats entre la Natura i l’Home, l’únic conjur eficaç per l’encís creador, es l’encís meteix; i fòra d’ell, tota voluntat es vana. En aquesta mena d’activitat, la voluntat, en altres tan poderosa, no pot crear sinó fantasmes d’expressió, mai expressions vives; perquè la virtut de vida sols pot venir de la vida meteixa produhida en el misteriós esforç diví de la Creació. Hem d’apendre a ésser pacients davant de la realitat: que ja vindrà’l moment—potser molt llunyà, potser molt diferent del de la presencia material de la forma viva— en que, si aquesta fou de bon ésser, ens sentirèm possehits pel verb del moment aquell. Hi ha una extremitut interior, un calfret que no enganya: una veu impensada que diu:—Are!—La emoció volguda ve llavores tota sola.
Mes no us hi abandonèu si no la sentiu ben purament artística; i ho coneixerèu pel desinterès que us porti de tota altra cosa que no sia la forma. Perquè si al veure sortir al mar la barca de que us he parlat amb els pescadors, en el meu sentiment de la escena s’hi barreja’l de la meva pietat, o qui sab si’l de la meva enveja, o un altre interès qualsevulla per la sort d’aquells homes, la meva emoció no serà purament estètica, la revelació del ritme me’n serà perturbada; i si consegüentment altornarse’m la emoció expressiva se’m posa al cap que les meves paraules moguin a qui les senti a pietat o a justicia envers la gent de mar, be podrà alabar-se la noblesa del meu sentiment o la rectitut de la meva intenció, i mes paraules tindràn segurament un calor i una eficacia molt humanes; mes noblesa, justicia, calor i eficacia seran tot altra cosa que poètiques.
I no’m vinguessiu are amb que per això sento l’art com una cosa freda, frèvola i inhumana; perquè us hauria de dir que l’art i la poesia duhen en sí llur noblesa, justícia, pietat, calor i eficacia humanes, que valen per sí soles tot lo que aquests noms puguin valer en altra qualsevulla esfera. Que la pura música d’un Beethoven, un vers del Dante, pura expressió d’un geste humà, són coses definitives en sí meteixes que contenen tota sabiduria, amor i dretura sense haver-se de recordar per res de la sabiduria d’un Aristòtil, de l’amor de Sant Francesc, ni de la dretura de Catón; perquè aixís com l’esplendor de la expressió d’aquests prové justament de sa puresa científica o moral sense altra preocupació d’eloqüencia, aixís meteix la veritat i la moralitat d’aquells consisteix en sa puresa formal i expressiva. Perquè tot està en tot, amb la condició de que en cada cosa estigui bé en sa manera. Cada estat humà en sa plenitut se basta a sí meteix: tots són camins de Déu que’ns calen encare en la complexitat de la imperfecció nostra; prò en avent-ne agafat un de ben dret, deixar-lo per un altre es fer marrada: que la major eficacia de les coses està en la puresa de la llur naturalesa respectiva. Parèu ment, doncs, en la puresa de la vostra emoció artística.
Llavores, poetes, se us tornarà expressiva per sí meteixa en paraules rítmiques; i aquí ha d’acudir la vostra sinceritat. La sinceritat del poeta ha de consistir, ans que tot, en saber esperar la aparició d’aquestes
paraules, i després en dir-les tals com elles li han esclatat. La acció de la voluntat i la de l’enteniment són molt importants en la obra poètica, prò en un sentit negatiu: la de la voluntat ha d’ésser reprimir el desitj prematur de parlar; la de l’enteniment conèixer les paraules vives entre la volior de les que la pruïja de parlar hagi evocat impurament en vosaltres. Perquè hi ha tres graus de sinceritat en el parlar: el primer es dir lo que’s pensa per voluntat de dir-ho; el segon es dir-ho per una necessitat d’expressió forta, prò no prou encare pera determinar per sí sola la expressió meteixa: aquest es el principi del veritable estat expressiu que enganya a molts, fent-los precipitar a la cerca de paraules i produhint l’abort poètic; el tercer grau, que es el de la veritable sinceritat poètica, consisteix en aquell diví barbosseig brollat a travers del poeta amb aquell meteix ritme originari que ell sentí en la forma que l’encisà reveladora, que’l penetrà i’s feu d’ell en la puresa de la seva emoció, i que rompé enfora de ses entranyes apareixent a l’últim en paraula viva ja feta home, feta poesia, feta Déu en la mida del poeta i del seu moment.
Ja ho veièu quina delicia i quín sagrat torment es el de la poesia: ja ho veièu lo que donèm quan donèm una poesia pura; i també quín engany quan en compte d’ella donèm una buida remor de pruïja rítmica, un abort de la emoció, o una estèril excitació voluntaria amb la sacrílega disfressa de poesia d’uns versos ben composats. Ja ho veièu si’n podèm fer de bé i de mal amb això del vers, que sembla un frèvol joc, i ho es de vida o mort per l’esperit.

SEGONA PART

VI
Tot lo que he dit es del poeta i de la poesia ideals. He parlat de l’or pur per reconeixe-l be entre la terra hont l’hem de cercar. No hi ha pedreres d’or pur en la terra, sinó mines amb betes d’or, filons, o be or en pols, o en petites glebes, sempre entre impureses, i havent-lo d’arrencar amb pena, i després treballar-lo amb barrejes d’altres metalls i altres còssos que li donen nova consistencia.
Doncs aixís meteix la poesia en els homes i en les obres llurs: hi ha homes que’n són mina molt rica; hi ha obres treballades amb molt d’ella; però’l poeta pur, la obra maciça de poesia sols existeixen en aquell ideal que hem de tenir sempre davant dels ulls per anàr-nos-hi acostant, acostant sempre. Es la llei de la complexitat del caos que tira a la unitat de Déu a travers de la creació.
Aixís la poesia sol brollar entre propòsits de rahó (que es lo més oposat a la seva naturalesa intuitiva), o per pruïja d’un ritme extern sense ànima (que es lo més perillós per lo que s’assembla exteriorment a la inspiració poètica, essent-li lo més enemic; perquè, amb una tal facilitat, manca a les paraules la pressió que’ls cal pera florir plenes de sentit, i brollen abundantes tant sonores com buides); o per un interès humà agè a la forma, que’ns mou a parlar amb un cert calor d’eloqüencia que molts confonen amb la emoció poètica, prò que, com que no ve de la forma reveladora, no porta el ritme de l’esforç creador ni pot donar per tant bellesa pura; i també quan a voltes, havent lograt un moment de veritable poesia, volèm extendrel al arrodoniment del concepte que ella ‘ns ha sugerit sense acabar-lo, i nosaltres l’acabèm amb paraules fredes de rahó, mortes ja per la bellesa.
Entre aquestes i altres impureses, sol brollar la poesia, la flor verbal, gaire be sempre accidentalment i en la mesura de riquesa poètica de l’ home que la cerca a travers del propòsit, de la pruïja, de la eloqüencia altrament interessada: estimulada, es cert, devegades per la activitat espiritual que aquests estats promouen en el poeta, prò sempre com una cosa diferent d’ells meteixos, impensada entre’ls pensaments, casual entre’ls propòsits, sobtada aparició d’una forma viva entre les fantasmes verbals d’un altra esfera, pura entre impureses.
I d’aquestes impureses vénen els nomenats gèneros de poesia; perquè ella en sí es una sola. L’epopeia, ‘l drama, la oda, la sàtira i tantes altres menes d’obres de lo que se’n diu literatura, són la màquina, són la terra i la pols, són la ocasió, el lloc de naixença de la Poesia que es una en totes elles, la Paraula, entre mil paraules, la flor entre fulles, el ritme entre idees.
Doncs, què farèm? Condemnarèm el propòsit, el càlcul, la preparació, la pauta, ‘l concepte, i s’alçaràn davant nostre la Eneida de Virgili, la Commedia del Dante; rebutjarèm l’artifici o la pruïja del vers, i se’ns presentarèm els trovadors cortesans amb aquell talent de trobar que’ls prenia; apartarèm l’interès oratori per ideals abstractes i ‘ns apareixeran Schiller i tants romàntics cantant la Llibertat i abstraccions altres. Negarèm com a poetes a tots aquests que’n foren tant? No. Pro no’m rendeixo, tinguèu-ho per ben entès. Ni Virgili ni Dante, ni’ls trovadors, ni’ls místics, ni’ls romàntics, valen pel gran aparador de les obres llurs, ni pel talent de trobar, ni pel calor dels llurs ideals, ni pel savi artifici; sinó per l’or, sols per l’or de poesia dispers en l’envolúm de llurs obres, per cada instant d’emoció poètica que’ls prengué entre mil instants; pel llampegar de la paraula viva dins la nuvolada de les llurs abstraccions; perquè foren poetes malgrat les màquines que’s muntaren en la testa, i un raig de la llum de poesia que dins tenien penetrà de tant en tant a travers de la obra morta.

VII
Sia-ns el Dante i la Divina Commedia el gran exemple; perquè allí hi ha de tot. La invenció de l’ assumpte es ben abstracta, encare que la abstracció fou vivificada pel record d’aquella Beatriu tant ausent i tant present. El plan es un mer concepte filosòfic, teològic. Prò a omplir-lo s’hi llença tot l’home, guiat pel seu gran amor, això sí, prò també amb totes les seves altres passions rel-ligioses, polítiques, científiques, i ‘ls seus odis i amistats personals, i ses ires de bàndols, ses indagacions de moralista, sos mecanismes racionals d’estudiant, sos dolors de bandejat, ses fantasies, ses debilitats, tota la seva vida pública i la més íntima: allà va tot, a la fósa, allà va tot l’home. Prò com que aquest home era un gran poeta, heusaquí que hi va molt d’or, or sobre tot: i en el grandiós macís de tants metalls diferents i de tantes impureses, hi serpeja espessíssim l’or; tant, que us enlluerna i us sembla un sol bloc d’or pur.
Diu un comentador de la Divina Commedia que’l Dante’s proposà fer-ne un poema didàctic i li resultà una epopeia. I es això, lo impensat, la llei de la poesia. Ben segur que quan Dante’s ficà a l’Infern amb sos odis de gibelí, poc pensà en trobar-s’hi amb dos aimants. I heusaquí que de sobte, un surt, i se li posen al davant aquells dos… che per l’aer vanno e che paion si al vento ésser leggeri, i l’epissodi viu tan palpitant de poesia.
Té això el Dante—i per això es el major exemple de poeta—que volgué fer el poema de més fòra d’ aquest món que s’hagi mai imaginat pel seu assumpte, i li reeixí el poema més de llum terrena, més de gests humans, més de carn i sang i veus i aromes corporals que mai s’hagi fet. Voldrà iniciar el símbol del Purgatori, el pas teològic del Purgatori al Paradís, i tot se li tornarà imatje de montanyes, de rius, de camins, de llums i ombres; i quan arribarà a dalt de la montanya de cim teològic, per la intenció d’ell, se li apareixerà sense voler-ho aquella vista que tinguè un dia a dalt de les montanyes d’aquest món desde hont se veu el mar tremolar al lluny: Connobbi il tremolar della marina.

Símbol, concepte, abstraccions, adéu-siau! Sortí ‘l poeta, l’or del poeta, la forma viva, la senzilla visió popular. Aquests són el fils d’or tan espessos que dauren tot el poema.
Mirèu totes aquelles subtilitats escolàstiques que emboiren el Paradís còm són vivament acolorides pel reflecte de la entrada tota lluminosa: La glòria di Colui che tutto muove Per l’Universo penetra e risplende In una parte più e meno altrove.

Això que podria molt ben ésser un sec aforisme escolàstic, es, dit pel Dante, forma que palpita, ritme de vida, poesia.
I fins de les seves derivacions més extra-poètiques per la intenció envers la política, troços de mera eloqüencia, se’n alça amb poètica volada perquè tot ho veu a travers de la forma: Ahi! serva Itàlia di dolore ostello, Nave senza nochier in gran tempesta, Non donna di provincie, ma bordello!

I aixís li va brollant el poema tot en imatje, en gest, en forma de vida, amb alts i baixos, naturalment, segons la inspiració de cada instant. Fou el seu món i el seu temps els que donaren vida an aquell ultra-món i aquell ultra-temps que ell volgué significar. Volgué fer el poema didàctic, però, com que era un gran poeta, li reeixí la epopeia viva.
Perquè, diguèu-me, aquella teologia, i aquella filosofia , i aquella política, i aquella Itàlia i tot el sentit oculte i tota la trascendencia moral que en la intenció del Dante foren potser lo principal de la seva obra i’l seu tema, i’l seu orgull, hont queden ni què signifiquen per nosaltres? Aquell envolúm sistemàtic i treballat pel pensament del seu sigle podràn ésser tal vegada objecte mort de la atenció i l’estudi de l’historiador i del filosop del nostre i altres temps que ho contemplaràn amb trista curiositat com reliquia respectable de l’esforç de tota una època; prò en el seu fons ja sense virtut actual, com cosa passatjera. Mes d’ai tal obra, què n’es lo immortal, què n’es lo sempre fort i veritable, què n’es lo viu i lo actiu avui i sempre més? quína es la gloria del Dante i sa grandesa, i per què col-locat entre’ls genis de la humanitat allà dalt amb Homero, i Shakespeare i Beethoven, sinó per aquelles imatges vives d’homes, per aquelles gesticulacions i aquells crits de passió,per aquelles visions de llum i ombres en el mar i en els camps i les montanyes, per aquelles paraules immortals que accidentalment brollaren al calor de la seva activitat de poeta, i que per ell foren quí sab si solament el medi, la manera ocasional de dir, l’episodi llençat al atzar del seu discurs? Què’n restaria de la Divina Commedia sinó fossen aquells llacs de flames i’ls torbs de la fumera, i l’amor de Pau i Francisca, i la tragedia d’Ugolino— poscia piú che il dolor poté il digiuno!— i la fugitiva aparició d’un amic mort, i’l sublim girà els ulls de la Beatriu amb ses sorrise parolette brevi, i’l sò de la campana che paia al giorno pianger che si more, i tantes formes, innumerables, reveladores del ritme universal, tants fils d’or de poesia que fan brillar tant lluny l’enorme macís ubac per sí, i que sens ells ja fóra enterrat i oblidat en la pols dels sigles?
Ah! si’l Dante pot viure en l’esperit de les edats, i avui i demà i sempre dins del sentit dels lectors de la seva obra immortal, còm dèu mitj-riure de aquells sistemes i plans i fins que’l conduhiren; i còm dèu trobar-se etern en sos moments tan sols de poeta pur, espontani, ignoscent com el pastoret que en un moment de la seva inspiració de pastoret posa noms senzills a ses ovelles pel color del velló de cada una o pel pur ressò del bel!…

VIII
I no us pensèu que amb això vulga dir que la condició del poeta hagi d’ésser la incultura, i la seva excel-lencia, ignorancia i grolleria; perquè jo’l voldria’l més savi i més subtil fill de la terra, amb tal de que en el moment de poesia sabés oblidar tota altra cosa abandonant-se a la revelació de la forma, a la emoció pura, a la expressió sincera i ignoscenta; que ja podèu estar ben segurs de que la seva ignoscencia no seria pas la meteixa del pastor de remats; perquè sempre contindrà tot lo que hi hagi en ell, però d’una certa manera; serà una superior ignoscencia que, actuant en la emoció divina de la forma pura, ne donarà una expressió més alta tot essent tan natural i impensada com la del rústec.
Lo que es, que tot home en sos moments més forts de vida ha d’ésser tot lo contrari del ferro: que aixís com el ferro es treballat en calent i després ell treballa en fret, el poeta (i no solament el poeta tal vegada) ha de treballar-se en fret i actuar en calent: llavores en la fósa tot hi entra poèticament sense que ell hagi d’adonar-se’n, perquè si se’n adona massa, corre perill de refredar i frustrar la efusió divina del ritme en la forma.
Què os pensèu que es lo que en la Divina Comèdia, salva molt de lo que fóra tot malmès per la fredor d’intencions extra-poètiques? Doncs es l’ardor d’una forma sempre present i sobirana en el pensament del poeta: es l’amor del Dante per la Beatriu.
La Divina Comedia fou el palau que’l Dante alçà per hostatjar-hi el gran amor de tota la seva vida; i Beatriu hi està present d’un modo o altre en totes les cambres. Aixís la presencia constant d’aquell amor en l’ànima del Dante, fa que’ls ulls i la veu del poeta mai s’esgarrihin del tot; que la presencia constant d’aquella forma sublim comuniqui a totes aquelles paraules, diguin lo que diguin, quelcòm de la emoció formal reveladora, de la vibració transhumanada del ritme diví que hi ha en ella. Aixís l’amor che move il sole e l’altre stelle fa de la Divina Comedia una obra essencialment poètica.
I aquesta trascendencia de l’amor a la poesia (com a tot altre art) es molt sovintejada. Perquè’l mòvil immediat de l’amor es el meteix que’l de l’art: la forma. Cert que l’aimant aima moltes coses en la aimada; però totes, si be’s mira, al travers de la forma d’ella; com l’artista a Déu al travers de tota forma. I el fi últim de l’un i de l’altre es també’l meteix: la perpetuació de la forma, el fer-la immortal, encare que cada un a sa manera. Aixís, doncs, l’amor que obliga a tenir els ulls sempre fits en la forma amada, disposa a l’art i a la poesia; i l’artista i’l poeta, que la vocació de la seva vida es la forma, solen ésser molt enamoradissos; però aixís com l’amor de l’enamorat que no té altre dó, se resol en el desitj de perpetuar la materialitat de la forma amada per la generació, perquè no pot fer-ne altra cosa, la vocació de l’artista’s resol principalment en perpetuar l’esperit de la forma que es la revelació del ritme per medi de la seva expressió humana. Aixís l’amor es una mena d’art cego, i l’art es un amor lluminós: l’un i l’altre creen; però cadascú a sa manera. El fill del Dante i la Beatriu es la Divina Comedia.

IX
Fins aquí he mostrat (davant d’aquella poesia ideal de que primer he parlat), còm se solia generar humanament la poesia per contemplació i emoció tant complexes i imperfectes. I are diré de la poesia, ja generada, de la expressió que propiament es, per sí sola, la poesia.
En ella no hi cap distinció de fondo i forma: poesia no es més que la forma, el vers; no està en lo que’s diu, sinó en còm se diu: en ella no precedeix la idea a la paraula, sinó que aquesta porta la idea; el concepte ve pel ritme: aquesta es la senyal i’l misteri de la poesia, i aixís se realisa en ella la revelació del ésser per la forma.
Molts ens han donat el concepte de la eternitat de les penes de l’infern fòra de poesia; mes sols el Dante vegé en la entrada aquelles paraules: Lasciate ogni speranza voi che entrate; i aixís ens revela poèticament l’infern, pel ritme que li dugué aquestes paraules, per la forma. El concepte abstracte ja’l teniem, el Dante no’ns diu res de nou: els poetes no solen dir res de nou, mes llurs idees brillen amb la llum de la forma amb que vénen, i això es lo nou llavores, la llum de la paraula que viu en el ritme universal.
Per això he dit que les paraules, per ésser vives, s’havien de presentar ja rítmiques de sí, es dir, vivint el ritme universal en la emoció del poeta davant de la forma reveladora.
Mes aixís com hem mostrat quant enterbolides eren en la actual realitat humana la contemplació i la emoció generadores de la poesia, aixís meteix hem de veure a què hi ve a parar aquella ideal sinceritat de la expressió; i hem de confessar que, en la nostra realitat poètica, el vers es generalment d’imitació, i tota la nostra mètrica una tradició que va canviant molt lentament per petites invencions que hi van restant, i petits desafegiments que van esborrant-se en l’oblit. La nostra inspiració treballa en motllos vells apedassats, i les paraules ardents en fusió de poesía s’escorren de sí meteixes pels canals seculars que troben oberts al davant d’elles. Nosaltres portèm a dintre una tonada antiga, i an aquesta tonada se’ns hi acompassa tota cançó nova: som com els nois d’estudi que s’encomanen la cantarella de la lliçó.
Per predicar en nom de la sinceritat poètica una resolta rebel-lió, i rompre d’una vegada els motllos tradicionals, emancipant-se de l’instint d’imitació i proclamant la anarquia mètrica i la improvisació absoluta del ritme en cada moment de la inspiració; o per predicar i proclamar, al contrari, la sumissió escrupulosa als ritmes tradicionals fent-hi entrar per força la vida de les paraules que la inspiració ens dongui lliures, caldria el poder de determinar si les variades formes de la mètrica usual són no més que una rutina, una convenció, una llei externa que per debilitat o peresa deixèm imposar al ritme intern de la paraula viva, o be si aquelles formes tradicionals són ja en si inspiracions comunes del ritme natural en el sentit poètic de l’home y, per tant, com unes lleis internes del cant poètic evolucionant amb el temps i segons el geni de cada llengua.
Perquè tant perilla el fi divinal de la poesia si’l poeta s’abandona del tot a la rutina d’una mètrica ja feta, en que sia torturada i morta la expressió al ficarl’hi per força; com si deixa caure al atzar, en llum difosa per l’aire informe les paraules, sustraient-les al motllo fet d’un ritme secular, i frustrant potser la virtut misteriosa que aquest tinga.
Si cada hú fos en cada moment de sa poesia aquell poeta ideal, aquell orgue perfecte de la paraula divina, cap perill podria haver-hi en aquesta furia de la inspiració, perquè de la seva boca’n brollaria transhumanat el ritme natural en sa puresa. Mes aquest poeta, hont es? Ai! que cada un no es més que un home!

X
Pro també res menys que un home; i n’hi ha prou amb ésser-ho per anar sempre un xic més enllà en el camí divinal de la puresa.
Aixís, en el moment de la seva inspiració verbal, tindrà cadascú ans que tot present que res que puga dir-se en prosa ha de dirse en vers. El vers es un estat tèrmic—diguèm-ho aixís—del llenguatge; i mentres aquest estat no’s produheixi en el sentit intern del poeta, es cosa lletja i vana escarnir-lo de llavis enfòra. L’aigua, si es freda, no s’escalfa pas fent li aparentar el bull tot remenant-la; lo únic que’s logra amb això es enterbolir-la. Quan bull de debò se mou tota sola, i canta.
Aixís meteix les paraules en el vers.
Parlèm-les, doncs, tal com elles vinguen; i venint amb els metres tradicionals, admetèm les hi, ja que una tal aparició es una senyal que sols una vana soperbia podria menyspreuar. Deixèm-les que passin i repassin amb el va-i-ve de la inspiració per dintre del metre en que se’ns presenten, de modo que resti dintre d’aquell motllo tot lo que puga restar-hi sense detriment de vida… pro res més. Perquè si la paraula forta trenca’l motllo, val més que ella trenqui’l motllo que nosaltres les paraules: aixís es còm justament els motllos se van renovant amb el temps. Si hi ha expressions que per la vivor que porten salten per damunt de la canal, que saltin, més aviat que encongides perdin la gracia natural: aixís comencen a obrir-se les regueres de l’esdevenir. I que mai la clàssica cadencia s’emporti buides sonoritats, ni’l motllo s’ompli de paraules mortes quan les vives no bastin a omplir-la deixant el vers incorrecte. Perquè certament val més un vers correcte que incorrecte; prò encare val més una paraula viva en aquest que morta en aquell. Ja es prou que, per damunt d’aquestes o aquelles incorreccions de la paraula viva, que es la única poètica, regni abrigant-les somrienta amb son mantell hieràtic, pro folgat i volejant, la majestat misteriosa del ritme tradicional dominant, en el que tal vegada hi ressona el natural en una de les formes poètiques mares, i pel que sempre l’eco de les grans veus llunyanes ens infondrà respecte i moderació, deslliurant-nos de tota destructora superbia.

TERCERA PART

XI
Ja ho veièu a travers de quanta imperfecció i impuresa brolla la poesia humana lluitant, com tot en la creació, amb el misteri del caos. En compte d’aquella contemplació espontània que hem reconegut com primer element de la seva formació ideal, trobèm en les obres majors dels majors poetes el propòsit reflexiu, el plan calculat; en compte de la pura emoció estètica, hem vist còm la gestació poètica ha necessitat, per sostenir el seu calor, de tot altre calor humà: del relligiós, del patriòtic, del d’amor a la veritat abstracta, de passions socials de tota mena; i últimament, aquella paraula viva, que es propiament la poesia, brollant amb treballs entre una cantarella puerilment imitada e imperceptiblement variada de generació en generació. De quànta humilitat ens cal revestir la nostra dignitat d’ésser un camí de Déu… de quànta humilitat!
Perquè al cap d’avall hem de reconeixerque, en art i en poesia, la escola de la imitació es la més segura i la més humana, ja que d’ella han sortit les majors obres: Virgili imitant a Homero, Dante fent de Virgili’l seu mestre, Luis de León traduhint a Horaci, el teatre neo-romàntic tornant a Shakespeare, Shakespeare refent drames o llegendes d’altri, han produhit les obres de poesia immortal tant o més fortament personals que no haurien sigut les de pura invenció de la llur fantasia.
Sembla que en la bona imitació, el talent poètic, deslliurat de la orgullosa preocupació de la obra propia, de l’egoisme d’ésser autor únic, d’una superbia creadora massa desproporcionada amb la naturalesa humana, cobra en la humilitat imitadora una graciosa llibertat i confiança que’l deixa parlar amb inspiració més pura i mostrar-se, per tant, més poètic i personal que d’altra manera. Amb la condició, naturalment, de que la personalitat hi sia prou forta per assimilar-se lo que imita. Llavores el poeta es creador en la justa mesura d’home entre homes que’s van passant la divina antorxa, avivant-ne cada un amb el propi halè la flama.

XII
Bon exemple tenim d’això en la poesia popular, que per això meteix me sembla a mi la suprema escola.
La poesia popular no es un gènero sinó un estat de la poesia: com el poble no es aquesta o aquella gent, sinó un estat col-lectiu de l’esperit humà en que tots ens trobèm un’hora o altra.
Jo estic en que la essencia de la poesia popular consisteix, no en que el primer inventor d’una cançó, per exemple, siga aquest o aquell, ni en que la seva inspiració hagi sigut més alta o més baixa, més culta o més grollera, sinó en que la obra naixi per imitació d’altres semblantes, i després vagi passant per tradició, de memoria, de boca en boca; i que aixís, pels oblits soferts i les noves inspiracions que van suplint-los vagi adaptant-se a l’esperit comú del poble. Aixís cadascú hi posa quelcòm de la inspiració del moment en que la canta; i aquells moments de geni poètic que no hi ha home que no tinga, van aglutinant-se en la cançó i, pel contrari, va caient-ne en oblit lo que no es fort, lo que no es or de poesia, que va oblidant-se i variant fins que ve un d’aquells moments de gracia a omplir per sempre aquell lloc; i aixís, aglutinant-se l’or, hi ha cançó que amb sigles de corre pel poble arriba a ésser com una barra d’or pur.
La essencia, doncs, i la excel-lencia de la poesia popular consistiria, d’aquest modo, en ésser imitada, i col-lectiva per successió individual. I la veritat es que quan se diu: el poble, en el mellor sentit, es això lo que’s vol dir: la suma dels moments individuals de gracia de la humilitat anònima (que lo meteix pot venir dels palaus que de les pedreres, del savi com del pastor) filtrada, pel temps, de trivialitats i grolleries.
I notèu-ho còm dintre d’aquesta humilitat imitadora del poble se realisen mellor que enlloc aquells elements ideals que hem dit de la poesia. La espontaneitat, perquè’l poble no més canta, individualment, quan li surt de dintre; la puresa, perquè en tals moments no’l pertorben segons fins, no més breçar son oci o son treball amb el ritme creador; la sinceritat, perquè s’abandona ingènuament a la imitació, a la mera repetició, i lo que afegeix o varia li salta imprevist o amb gracia. De modo que’l poeta-poble es el que més s’acosta al moment ideal de la poesia, i suma els mellors de tants.
Perquè no’ns fem tots poble, per la poesia? Perquè aquest dalè nostre d’immortalisar la pobresa i la impuresa de les nostres obres en fulles estampades que les tanquen per sempre més a tota penetració i embelliment?
Ai! prou que ho sé!: es que allò es nostre, es la nostra obra, tota ella; es com el nostre fill, nostre i de ningú més. Oh! misteri de la vida individual, entre tants altres…!
Doncs bé, sí; an aquesta unitat i sentit personal de la obra artística bé hi hem de respondre, ja que tan fortament ens solicita. Però salvem-la de la tara d’una vanitat excessiva posant-nos davant dels ulls aquesta veritat innegable: que la poesia d’imitació, la col-lectiva successiva, la popular anònima es la que més s’assembla a lo que ha d’ésser poesia: El ressò del ritme creador a travers de la terra en la paraula humana: un camí de Déu entre tants…

Del teatre

Aixís com hem dit que’l poble era un estat col-lectiu de l’esperit humà, aixís meteix dic are que la multitut o gent congregada amb un objecte (públic, turba, etzètera) es un estat del poble, i certament un estat inferior d’humanitat; i aixís com an aquell estat col-lectiu purament espiritual he dit que corresponia l’art popular més depurat, an aquest estat de congregació corpòria amb son baf de bestialitat i sos impulsos també de remat, correspòn un estat de l’art proporcionalment primitiu i rudimentari, animat per l’interès de la acció, que es també lo rudimentari de la vida (l’esforç en sí) i per tant lo més proporcionat al sentit confós de la massa. Aquest art primitiu que viu de la acció es el teatre.
Me sembla molt errat considerar el teatre com un resum superior i cim ideal hont les arts se fonen sublimades. Jo crec que, molt al contrari, el teatre es l’art abans de les arts, nucli primitiu d’hont elles, elevant-se, comencen a divergir. Que aixís com de la acció, de l’esforç rudimentari, que es lo que més interessa a l’estat inferior humà de multitut, s’eleva l’esperit de l’home, individualisant-se, als refinaments sentimentals i a les serenitats ideals, aixís meteix de l’art encare caòtic del teatre se van aixecant, especificant i divergint les arts, per conquistar cada una, en sa llibertat, son propi regne en les altures.
Contempleu, per exemple, el mar en calma. El mar es sempre un moviment, un principi d’acció, i per això la seva contemplació es més generalment interessant que la de la quietut de les montanyes; i encare les montanyes són com un record, com una immovilisada imatge d’un gran esforç que fou; i per això la llur vista es més generalment interessant que la d’una immensa planura. Prò’l mar ho es més que les montanyes perquè es un moviment present, actual, una lluita sempre pendent. Mes en el seu estat normal aquesta lluita, per la llei meteixa de la seva permanencia, no interessa encare fortament com acció, perquè li manca espectativa.
Mes heusaquí que’l cel s’enfosqueix, el vent assota, el mar se remou, les onades s’ageganten i bramen furioses en la costa: es la tempestat. Davant d’ella l’interès s’aviva i’s generalisa, la expectació es solicitada per una acció més intensa; pro aquesta acció encare no es ben plena, perquè encare no es humana.
Prò de cop se sent un crit:—Les barques!—Hèuseles allí en el confí del mar saltant damunt les ones, lluitant cap a la platja. Tot el poble hi ha acudit: altres barques s’amaneixen a socórre-les, amb cordes i vigues i taulons i suros; els homes corren atrafegats; les dònes ploren, s’exclamen alçant els braços al cel, amb els cabells i’ls vestits volejant al vent. Ai! pobres, pobres pescadors!
Comença l’interès viu de la acció humana; no’l pur interès per la forma, que es lo artístic, sinó per la forma animada d’una acció externa. D’això demana representació’l sentit artístic inferior de la multitut, que no es prou fi per interessar-se de la forma pura; i d’aquesta demanda naix un art confós, complexe, que reclama molts elements; un art molt fàcil i molt difícil: fàcil en impresionar per la gran massa de vida, difícil en espiritualisar-ne tanta força: cal un art fort i groller, de brocha gorda. Al poeta, al músic, al pintor purs, els sobra emoció primitiva i’ls en manca d’artística, que hi es ofegada. A cada un per sí li manquen propis elements artístics; aquests van cercant-se confusament en llur rudiment comú, en la obscuritat de les regions inferiors, en llurs inferns; i allí naix el teatre, més prop del caos, com l’estat de vida que vol representar.
Davant d’aquesta representació, el teló s’alça, i cal que la acció’s concreti més, que’s faci urgent. Una mare alça’l crit envers el mar: Fill meu!… una joveneta se li abraça plorant: el seu amor pel mariner es descobert als ulls de tots; mes aquesta noia era promesa a un altre que dolorosament se’n adona, i desitja que’l nàufrec no arrivi viu a la costa; prò’ls companys l’instan perquè ajudi al salvament: ell dubta, se desespera; la meteixa noia implora agenollada… què farà?…
El públic en massa està atent a lo que passa; no demana refinaments al poeta, al músic, al pintor: vol que un artista més fort i primitiu, dominant-los a tots, moga infantilment les figures amb crits humans en mitj d’una escenografia toscament expressiva, en un ambent musical de grossa passió sorollosa; i se entrega a mercè del teatrista; mes el teatrista s’entrega també a mercè del públic: no a mercè de cada espectador ni del gust de cada hú en poesia, música o plàstica, sino del públic, de l’ànima de massa que preval en tots ells, de l’interès humà inferior de massa humana.
O sinó feu la proba, descomposèu la massa, buideu el teatre deixant-hi no més un o dos espectadors, i representeu per ells sols la mellor obra teatral: l’interès caurà tot seguit, els actors meteixos sentirán el buid de la massa, perdràn el calor, se desconcertaràn, i la mellor obra restarà ficció grossera, freda, fins ridícula. Prò tornèu a omplir la sala de gent, i amb la reaparició del gros públic, el drama recobrarà tot son imperi, tornarà a ésser el regnat de la acció, l’art grosser i sublim del fet, el teatre.
Aixís al poeta, al pintor, al músic, purs, sols els pot convenir descompondre’l drama, portant-se cadascú la part que més li convinga per refer-la i sublimar en sa especial inspiració. El poeta dirà, com mai el dramaturg, el secret amor de la donzella; el músic farà de la tempestat (del mar o del cor) un ritme més poderós per sí; el pintor donarà l’encis dels colors o’l moment expressiu de les figures: cada una d’aquestes arts arrencarà d’allí el seu salt envers l’altura; mes per alçar-se al cel hauràn de rompre les parets i’l sostre, hauràn de destruir el teatre; i llavores, el públic dispers, deslliurat cada espectador de son estat inferior de massa, recobrada la individualitat íntegra a soles, podrà alçar-se també amb l’artista pur al goig més espiritual de la lírica o la plàstica pures.
Mes tant-meteix cal no oblidar que’l teatre, tot i rudimentari, es art, i com a tal, una representació, no una mera presentació de la vida. Perquè una corrida de toros, una lluita atlètica, son també accions humanes donades en espectacle, presentades; i l’interès del públic be hi es prou viu, massa directament viu, i perxò no es artístic; perquè no hi ha representació, i per tant, tals espectacles en sí, no son art.
Tal fou l’error del teatre naturalista de últims del sigle xix. Agafèm un tros del natural, en el carrer, en el saló, en el camp—van dir aquells autors—i donèm-lo al públic fidelment en escenari, accessoris, figures i paraules. No’ls reeixí; perquè l’art, sia com sia, no es la natura meteixa, sinó la seva condensació a travers de l’home: l’interès del públic per la acció en el teatre, no es el meteix interès de la multitut per la acció en la plaça. Es el meteix i no ho es: es una transubstanciació. Un diàleg de saló, en el teatre, resultaria difòs, insignificant; pro ve’l dramaturg, el condensa, el cenyeix , el fà més curt i més fort, el dramatisa: i’l públic viu, en un minut, moltes hores del salò.
I qui diu el diàleg diu els fets, la escena, els accessoris. El públic no vol massa exactitut; vol l’ànima de la exactitut en acció, i amb quelcòm deixat a la seva imaginació, com els infants quan juguen; perquè l’esforç d’ella’ls ajuda a penetrar en l’ànima de les coses. I com tot art, el teatre es en el fons un joc místic, i’l públic es un nen que s’hi encanta. Aixís es que en va els hi presentarèu una pluja d’aigua en les taules; serà en va, i més que en va, contraproduhent. No; en les taules no hi ha de ploure com a l’aire lliure. Donèu-nos-hi una obscuritat i una artificiosa remor, i sera per nosaltres el diluvi. I no’ns donèu tampoc l’aire lliure darrera el teló, sinó un aire pintat i il-luminat amb candeles, i’l respirarèm més pur que en les montanyes.
«En el teatre tot es convencional» s’ha dit per irrisió; però es cert. El teatre es essencialment una convenció… artística representant una acció. Desde’l cel a l’infern, de les bambalines al fosso, donèu-nos lo que volguèu… però que tot sia acció. Actituts acadèmiques, molt bé!; bells versos (os seran agrahits, poetes, si no son massa); psicologia, moral, política, un xic de tot; que la música sia una forta expressió de l’ambent, i ajudarà molt… quan no destorbi la atenció per la acció; una bona escenografia d’una realitat… escenogràfica; fins arqueologia, si volèu… però que tot se torni acció. Desde la senzilla pantomima fins al drama musical, cal que en les taules passin coses, i que passin de certa manera.
Acció humana, representació artística: compendi primari de vida i art per l’ànima primaria de les multituts: això es el teatre.

De la dança

I are totes aquestes coses que he dit—i també moltes altres que no he dit—se’m resumen en un recort que me les il-lumina amb una nova aurora.
I es que’m recordo d’una vegada que vaig veure una dòna dançar amb una gracia tal, que semblava que ella fos la dança meteixa. Dançant semblava mou re-s en el seu element propi; i lo que en altres es moviment afectat i extravagant, en ella era més natural que l’estar-se quieta. Jo m’hi vaig encantar, mes no sabia explicar-me’l misteri d’aquell encantament que’m donava: i are veig que’l seu encís era diví, i que d’ell ve potser l’haver dit tot lo que he dit; perquè, no es en la dança tot el misteri de la vida generant tot l’art en pès?
Mireu còm s’hi troba l’esforç amb amor i la acció rítmica. Aixís el teatre fóra la extensió primitiva de la dança, amb la música nascuda del ritme del moviment, i la poesia que sugereix per avivar-se amb la vida de les paraules, i tota la plàstica i’ls colors que’l moviment fa lluhir rítmicament; i fins les formes mares de la arquitectura jo no sé quína iniciació’m semblen rebre de les línies humanes en moviment de dança, com si en la figura humana hi hagués el proto-tipo i compendi de tota forma, i en el seu moviment la imatge de la vida universal.
Sí; are’m sembla que’l primer impuls d’expansió artística del primer home degué ésser la dança; que en sa primera percepció de la bellesa del món (de Déu en la forma de les coses) sentí l’home agitar-se dins seu tot el misteri de la vida, i no podent contenir-lo immòvil—per sentir que la vida es moviment— volgué representar-lo humanament, humanisar-lo, fer-lo art, i alçà’l cap, obrí els braços, mogué’ls peus i tot el còs en la cadencia del ritme que sentia, i dançà i cantà en paraules la alegria d’aquella revelació primera: i fou la primera música i la primera poesia i la primera estatua i pintura, i’l naixement de tota forma artística. Mirèu còm fins la multitut se dignifica quan es sotmesa al ritme de la dança, i de caòtica torna grandiosament humana.
Mes per què es en la dòna que la dança se’ns fa més expressiva i agradosa? Perquè en ella la bellesa està fondament lligada amb l’amor, el misteri de la forma amb el misteri de la creació. Per això la dòna es el major símbol de bellesa, perquè la seva forma, com cap altra, desperta en l’home’l sentit d’immortalitat. Perquè aixís com se troben homes poc sensibles a d’altres manifestacions de la bellesa, no se’n troben d’insensibles a la més forta solicitut d’ella, que es l’amor. Potser que en molts l’amor no sia gaire més que un instint, i que en altres sia vençut per un fort anhel espiritual; però que hi sien insensibles, essent ben homes, no podem ni solament imaginar-ho.
I quants n’haurèu vist que mai s’havien adonat de la bellesa del món, tornar-s’hi sobtadament sensibles quan estàn enamorats: com si llavores totes les coses els fossin il-luminades amb la forta resplendor de la creació que l’amor llença.
I a vosaltres meteixos, alguna vegada, algun rostre de dòna os haurà il-luminat tot un paisatge revelant-vos un nou sentit de les montanyes, dels boscos i dels rius que corren; i la claror dels seus ulls us haurà semblat la meteixa del cel del seu país, però viventa. I al contrari, jo sé un enamorat que quan anava a la terra de la aimada, no més de contemplar el color dels camps i l’aire i’l posat dels arbres, i de sentir la fragancia de la terra, se li representava la figura d’ella en tal manera que tot enternit començava a parlar-li com si ja la tingués al davant.
Però encare es més freqüent en tots nosaltres que, si en la nostra joventut i en un moment de llum hem contemplat la formosura d’una terra, tot seguit una paraula d’amor haurà acudit al nostres llavis amb el desitj evocador d’una dòna en la que aquella bellesa de la terra s’encarnés, per nosaltres fer-la immortal podent estrènye-la tota en nostres braços.
Per això ens es tant admirable aquell pregón sentit amb que’ls grecs poblaren la natura de fantasmes humanes; que en cada font hi veien una nimfa, i en cada bosc una divinitat protectora, i en tota força natural una forma humana: i la terra, la mar i l’aire eren animats amb les figures i les passions dels homes.
Are ho veig que tot això no era vana fantasia sinó sentit profètic de que en el món tot va a parar a la naturalesa humana, i que l’afany d’immortalitat que dòna la bellesa no més l’amor el satisfà del tot.
Aixís, doncs, la dóna dançant, es el compendi de la creació; perquè en ella se representa l’esforç diví amb el seu ritme, la forma reveladora del suprèm grau espiritual que la terra ha lograt humanisant-se, i l’amor que’l perpetua per dur-lo encare més enllà, i més enllà sempre…
Aixís en la dança trobèm el principi i fi de totes les arts: desde la dança encare caòtica de les ones de la mar i de tota multitud primitiva, fins an aquella última i més pura que podèm imaginar i sentim glatir al bell fons dels amors nostres, de la Unica atraient encare l’Unic i emportant-se’l a fondre-s abdós en el cim de la Bellesa immortal…

1909

9 febbraio 2026
Joaquim Rubió i Ors, Prologo a “Lo Gaiter del Llobregat”

La ardenta afició que té y ha tingut sempre á las cosas de sa patria; lo gust que li cabria de que sos compatricis coneguessen mes á fondo nostre antich, melodiós y abundant idioma, que desgraciadament se pert de dia en dia, apesar de ser com una taula de marbre ahont estan grabadas nostras glorias , perdentse la qual han de desapareixer per precisió los recorts de aquellas; y en fi lo desitg de despertar en los demés eix sentiment noble y digne de alabança , son las únicas causas que han mogut al autor de estas poesias á darlas á la llum pública, esperant que sos compatricis las judicarán no per lo que ellas son en sí, per son mérit artístich, sino que las consideraran com lo desahogo de un cor jove rodejat encara de totas las ilusions de la vida, y que ha volgut desfogarse deixant en lo paper lo que sentia, com la flor llansa al vent las olors que li sobran.

Al publicarlas no pretent sino despertar algunas palpitacions en los cors dels verdaders catalans que se pendrán la molestia de llegirlas. Lo Gayté del Llobregat no aspira a cenyir la gorra de trobador ni á puntejar sa lira, puix coneix massa be que romperia sas cordas tant sols arribas á posar sa má pesada en ellas. Be está que pretengue conquistar una corona lo qui se creu ab forsas suficients pera guanyarla, puix la ambició de la gloria favoreix lo vol del geni: éll empero no desitja tant; axi que demana á los intel·ligents y homens de lletras als quals vingué entre mans esta obreta que no la xiulen, puix seria una crueltat pagar de est modo á qui no busca picaments de mans, y al que se presenta al certámen vestit de un modest mantell, y ab una gayta que callará tant prest se deixen sentir los preludis de una lira catalana.

A molts los semblará una extravagancia, un ridícol anacronisme esta col-lecció de poesias llansadas al mitg de la agitació y febre en que está la societat de resultas de las terribles y espantosas sacudidas que ha sofert en estos últims anys, y tal vegada considerarán al que las ha compostas com un marí sensa cor ni pietat que, fugint de las borrascas, ha vingut á cantar sobre la roca de la platja mentres los seus germans batallaban ab las onadas y desapareixian en lo abisme: mes éll pensa de altra manera: ha vist que lo nom de Napoleon recordaba lo de Alexandre; los dels que guerreijaren per la independencia de nostra patria lo del Cid; los dels que moriren per la llibertat lo de Padilla; que lo passat pot influir en gran manera sobre lo present com aquest sobre lo que es á esdevenir, y ha cregut que seria molt convenient traurer sas glorias passadas á la memoria del poble que treballa y se afanya per sa gloria venidera, y que alguns recorts de lo que forem podrian contribuir no poch á lo que tal vegada havem de ser. No se creguia per aço que confia massa en si mateix, ó que presum tenir en sas mans los cors dels que lo escoltan y possehir lo poder mágich de ferlos sentir lo que éll sent: No: aço ha estat concedit tan sols als trobadors, y ell, ho repeteix , no ho es. Ha pres á son cárrech lo recordar á sos compatricis llur passada grandesa, y desterrar la vergonyosa y criminal indiferencia ab que alguns miran lo que pertany á sa patria, perque ha vist que li bastaban sos escassos coneixements per sortir victoriós de son empenyo, puix ha conegut que no devia fer sino obrir lo llibre de nostra historia en sas páginas mes brillants y poéticas; sentarse en las verdosas y venerables ruinas del antich monument que presenciá los heróichs fets que en aquella se descriuen, y senyalar ab lo dit la una y lo altre perque llegissen en élls los que tenian set de sentiments nobles y de palpitacions fortas.
Una idea en gran manera trista y desencantadora ha ocupat constantment al autor en la composició de las presents poesias. Cregué al empéndrer son treball que alguns de sos joves compatricis, entre los quals té la satisfacció de contarne no pochs que podrian cenyir dignament la gorra de vellut ab la englantina de plata, lo ajudarian en sa empresa alternant sos cantars armoniosos ab sos aspres versos, los tons encantats de llurs arpas ab los de sa gayta: mes per desgracia no ha succehit axi. Sol emprengué son camí y sol ha arrivat al fi de son viatge: únicament han ressonat en sas aurellas tres veus de las quals sols una li era coneguda, que no ha tornat á ourer mes, y que han servit per ferli mes sensible y dolorosa la soledat que lo rodejaba.
Sab que li respondran que los retrau de ferho la dificultat que esperimentarian al voler versificar en una llengua de la qual casi no coneixen la gramática; que també en castellá poden cantarse nostras antigas glorias y las hassanyas de nostres avis sens deixar per aço de obrar en nosaltres lo mateix efecte: mes ¿es per ventura tan aspre y pobre nostre idioma que no compense mes que suficientment lo treball que se emplee en estudiarlo? ¿No tenim una col-lecció de crónicas tan abundant y variada com la puga possehir qualsevol altre poble, y una galeria immensa de trobadors, pares de la poesia vulgar moderna y als quals son deutors de moltas de sas bellesas lo enamorat Petrarca y hasta lo terrible Dante, mes rica que cap altre nació del mon, y en la que apareixen las sombras gegantescas dels dos últims Berenguers; de un Jaume lo batallador; de un Pere del punyalet, terror de las armadas del Cruel de Castilla; de un Joan, de un Martí, &c. al costat de las venerables y famosas figuras de Guillem IX, compte de Aquitania, que sen aná fet un calavera y torná sant de las crusadas; de Vidal de Besalú á à qui trastornaren lo seny los amors de la Penaultier, orgullosa castellana de Provença; de Cabestany mort á traició per los celos de un marit que doná á menjar son cor á la que creya adúltera; de Bertran de Born, lo geni de la discordia dels antichs seggles; lo qui sols ha cantat las guerras que encenia y al qual posà Dante en son infern portant son cap en sas mans en pena dels cors que havia separat y dels llassos que havia romput en la vida; de Ricart, cor de Lleó , lo crusat invencible que, com diu un antich cronista, sortia sempre de la batalla ab la corassa herissada de fletxas com una taronja de agullas; dels Berguedans, dels Mallols y Jordis, y de Ausias March, en fi, lo Petrarca Valenciá, que com éll se enamorá en una iglesia, y tingué que plorar com éll la mort de sa estimada. ¿Y deixarém de estudiar las famosas obras de tants mestres del gay saber per no darnos la llaugera molestia de apendrer la llengua que beguerem ab la llet de nostras mares, que tartamudejarem quant petits, y que deuriam conservar com un joyell preciós, quant no per altra cosa, per la importancia de que gosá en altres épocas y per lo molt que nos recorda. Fá un seggle y quart, en lo asalt de Barcelona (setembre de 1714), que nostres avis batallaren catorse horas seguidas en defensa de llurs antichs privilegis, y que llur sanch corria á doll per los mur, plassas y temples de esta ciutat, per poder transmetrer á llurs nets la berencia y lo idioma que los habian deixat llurs pares; y no obstant de haber transcorregut tant poch temps, sos decendents no solament han olvidat tot aço sino que fins alguns de élls, ingrats envers sos avis, ingrats envers sa patria, se avergonyeixen de que se los sorprengue parlant en catalá com un criminal á qui atrapan en lo acte. Mes aço cesará, al menos se ho promet axi lo autor de estas poesias, per poch que vage generalissantse la afició que comensa á pendrer peu entre nostres compatricis envers tot lo que te relació ab nostra historia.
En quant á lo que li pugan contestar de que també lo castellá pot despertar en nosaltres iguals sentiments sempre que se ocupe en celebrar las glorias de nostra patria , lo autor de esta collecció se contentará ab respondrels que se posen la má sobre lo pit, y que judiquen despres per lo que aquest los diga. No nega que apesar de ser catalans tenim que véncer algunas dificultats per poder versificar facilment en nostra llengua, pero sí que sian estas motiu suficient per escusarnos de cantar en ella. No la coneixen á fondo los que la troban aspre, pobre y poch apte per la poesia. Lo catalá es dols apesar de las paraulas exóticas que se han introduit en éll y de lo molt que se ha corromput per nostre deixament y abandono; es rich tant com qualsevol altra de las llenguas fillas de la llatina, entre las quals fou la primogénita; y se adapta á la versificació tant ó mes tal vegada que las altres, exceptuantne la Italiana , perque conserva encara moltas de las trasposicions de la llatina y per lo gran número que compta de monossilabos que la fan elástica , concisa , enérgica y armoniosa.
Y parla axi , no per esperit de provincialisme ó perque ho han dit altres la autoritat dels quals venera , sinó per propri convenciment. Ningú pot avaluar millor la riquesa de una mina que lo qui treballa en ella, y éll pot dir, encara que sens orgull, que ha baixat fins á tocarne la veta. Desde que arribá á sos oidos, que desgraciadament fou molt tart, la paraula Trobador; desde que sentí parlar á sos joves amichs, als quals deu lo poch que val, de estos fills de l’arpa que anaban de castell en castell per distraurer lo enuig dels barons en temps de pau y que deixaban la gorra per lo elm en temps de guerra; de estos fills de l’arpa que poetas y caballers ensems venian á posar als peus de sa dama tant prest la englantina de plata que havian guanyat en un certáment, com la bordada banda ab que havia premiat sa bravesa la reyna de un torneig; de estos fills de l’ arpa en fi que passabant sa vida cantant los amors, la religió y la caballeria, li prengué un desitg ardent de coneixels; desitg que ha anat sempre en aument, y que en part ha tingut oçasió de satisfer.
Ell ha recorregut y recorra encara tota la galeria de trobadors desde Guillem de Aquitania hasta lo modest Aribau que sembla haber volgut posar lo sagell als cants de nostres poetas ab sa oda á la Patria digne del dialecte en que está escrita; éll ha examinat y examina encara part per part eix venerable y gegantesch monument dels seggles passats, del qual pot dirse, com del que aixecan los habitants de Mégico en lo centro de son pais y al que portan una pedra tots los que passan per la carretera: tots han contribuit á alsarlo mes ningú li ha dat son nom; éll ha estudiat y estudia encara estas poesias escritas en una llengua casi desconeguda á las quals estan confiats tants dolorosos sufriments, tants sentiments apassionats , tantas palpitacions secretas; las que semblan, com diu Sismondi, inscripcions de mort escritas sobre las tombas dels mateixos que las cantaren, y que interesan per la mateixa rahó que ningú se recorda de ellas; y sua ó de son escas talent es la culpa si no ne ha tret lo profit que podia, y si sas poesias, en lloch de ser un argument práctich de lo que acaba de dir en favor de son idioma, serveixan tant sols per desmentirho. Sia lo que sia lo treball está fet; la mina està oberta ; axi que repeteix aqui lo que ha dit antes, aço es, que espera que sos compatricis acullirán ab indulgencia la obra, sino per lo poch que en sí val, per lo treball que li costa y per la intenció ab que ha sigut feta , al pas que se promet que altres á qui ha favorit lo cel ab mes de sos dons empendrán ab calor lo estudi de nostra llengua, y tornarán per lo honor de nostre pabelló ab arguments de fets y de paraulas.
Catalunya pot aspirar encara á la independencia, no á la política, puix pesa molt poch en comparació de las demes nacions, las quals poden posar en lo plat de la balansa á mes de lo volúmen de sa historia , exèrcits de molts mils homens y esquadras de cents navios; pero si á la lliteraria, fins á la qual no se estent ni se pot estendrer la politica del equilibri. Catalunya fou per espay de dos seggles la mestra en lletras dels demés pobles; ¿perque puix no pot deixar de fer lo humiliant paper de deixeble ó imitadora, creantse una lliteratura propria y á part de la castellana ? ¿Perque no pot restablir sos jochs florals y sa academia del gay saber, y tornar á sorprender al mon ab sas tensons, sos cants de amor, sos sirventeses y sas aubadas ? Un petit esfors li bastaria per reconquistar la importancia lliteraria de que gosá en altres épocas, y si Deu permetés que esta idea se realisés algun dia, y que los genis catalans despenjassen las arpas dels trobadors que han estat per tant temps olvidadas, lo Gayté del Llobregat, per escasas que sian sas forsas, se compromet desde ara per llavors à guerreijar en lo lloch que se li senyale, encara que sia á última fila, per conquistar la corona de la poesia que nostra patria deixá cáurer tan vergonyosament de son front y que los demes pobles reculliren y se apropriaren.
Entretant arriba eix dia lo autor de estos llaugers ensaigs, obra de dos anys de treball y de estudi , se tindrà per mes que premiat ab tal que puga mereixer de sos compatricis que li digan lo que á sí mateix se diu lo Doctor Ballot al fi de sa gramàtica:
“Pus parla en catalá, Deu lin don gloria”.

Traduzione

L’ardente passione che ha e ha sempre avuto per le cose della sua patria; il piacere che proverebbe nel vedere i suoi compatrioti conoscere più a fondo il nostro antico, melodioso e ricco idioma, che purtroppo si perde giorno dopo giorno, nonostante sia come una tavola di marmo dove sono incise le nostre glorie, e perdendo la quale devono necessariamente scomparire i ricordi di quelle; e infine il desiderio di risvegliare negli altri questo nobile e lodevole sentimento, sono le uniche cause che hanno spinto l’autore di queste poesie a darle a pubblicarle, sperando che i suoi compatrioti non le giudicheranno per ciò che esse sono in sé, per il loro merito artistico, ma le considereranno come lo sfogo di un cuore giovane ancora circondato da tutte le illusioni della vita, che ha voluto sfogarsi lasciando sulla carta ciò che sentiva, come il fiore lancia al vento i suoi profumi.

Nel pubblicarle non intende altro se non risvegliare qualche palpitazione nei cuori dei veri catalani che si prenderanno la briga di leggerle. Il Gayté del Llobregat non aspira a cingere il berretto del trovatore né a pizzicare la sua lira, poiché sa fin troppo bene che romperebbe le sue corde solo a posarvi la sua mano pesante. È giusto che ambisca a conquistare una corona chi crede di avere forze sufficienti per guadagnarla, poiché l’ambizione della gloria favorisce il volo del genio: egli tuttavia non desidera tanto; così chiede agli intelligenti e agli uomini di lettere ai quali giungerà tra le mani quest’operetta di non fischiarla, poiché sarebbe una crudeltà pagare in questo modo chi non cerca applausi, e chi si presenta al certame vestito di un modesto mantello, e con una zampogna che tacerà non appena si sentiranno i preludi di una lira catalana. A molti sembrerà una stravaganza, un ridicolo anacronismo questa raccolta di poesie gettata nel mezzo dell’agitazione e della febbre in cui si trova la società a seguito dei terribili e spaventosi scossoni subiti in questi ultimi anni, e forse considereranno colui che le ha composte come un marinaio senza cuore né pietà che, fuggendo dalle burrasche, è venuto a cantare sulla roccia della spiaggia mentre i suoi fratelli combattevano le onde e scomparivano nell’abisso; ma egli pensa diversamente: ha visto che il nome di Napoleone richiamava quello di Alessandro; quelli che guerreggiarono per l’indipendenza della nostra patria richiamavano quello del Cid; quelli che morirono per la libertà richiamavano quello di Padilla; che il passato può influire in gran modo sul presente come questo su ciò che deve avvenire, e ha creduto che sarebbe stato molto conveniente riportare le sue glorie passate alla memoria del popolo che lavora e si affanna per la sua gloria futura, e che alcuni ricordi di ciò che fummo potrebbero contribuire non poco a ciò che forse dobbiamo essere. Non si creda per questo che confidi troppo in se stesso, o che presuma di tenere nelle sue mani i cuori di coloro che lo ascoltano e di possedere il potere magico di far loro sentire ciò che egli sente: No: questo è stato concesso soltanto ai trovatori, e lui, lo ripete, non lo è. Si è assunto l’incarico di ricordare ai suoi compatrioti la loro passata grandezza, e di bandire la vergognosa e criminale indifferenza con cui alcuni guardano ciò che appartiene alla sua patria, perché ha visto che i suoi scarsi saperi gli bastavano per uscire vittorioso dal suo intento, poiché ha compreso che non doveva fare altro che aprire il libro della nostra storia nelle sue pagine più brillanti e poetiche; sedersi sulle verdi e venerabili rovine dell’antico monumento che fu testimone degli eroici fatti che in quella si descrivono, e indicare con il dito l’una e l’altro affinché leggessero in essi coloro che avevano sete di nobili sentimenti e di forti palpitazioni.

Un’idea in gran modo triste e disincantata ha costantemente occupato l’autore nella composizione delle presenti poesie. Credette, nell’intraprendere il suo lavoro, che alcuni dei suoi giovani compatrioti, tra i quali ha la soddisfazione di contarne non pochi che potrebbero degnamente cingere il berretto di velluto con la rosa canina d’argento, lo avrebbero aiutato nella sua impresa alternando i loro canti armoniosi con i suoi aspri versi, i toni incantati delle loro arpe con quelli della sua zampogna: ma purtroppo non è successo. Da solo intraprese il suo cammino e da solo è arrivato alla fine del suo viaggio: unicamente hanno risuonato nelle sue orecchie tre voci delle quali soltanto una gli era conosciuta, che non ha più udito, e che sono servite a rendergli più sensibile e dolorosa la solitudine che lo circondava. Sa che gli risponderanno che li trattiene dal farlo la difficoltà che sperimenterebbero nel voler versificare in una lingua della quale quasi non conoscono la grammatica; che anche in castigliano possono cantarsi le nostre antiche glorie e le gesta dei nostri avi senza per questo smettere di produrre in noi lo stesso effetto: ma è forse così aspro e povero il nostro idioma che non compensi più che sufficientemente il lavoro che si impiega nello studiarlo? Non abbiamo una collezione di cronache tanto abbondante e variata quanto la possa possedere qualsiasi altro popolo, e un’immensa galleria di trovatori, padri della poesia volgare moderna e ai quali sono debitori di molte delle loro bellezze l’innamorato Petrarca e perfino il terribile Dante, più ricca di qualsiasi altra nazione del mondo, e in cui appaiono le ombre gigantesche degli ultimi due Berengario; di un Giacomo il Conquistatore; di un Pietro del pugnaletto, terrore delle armate del “Crudele di Castiglia”; di un Giovanni, di un Martino, ecc. accanto alle venerabili e famose figure di Guglielmo IX, conte d’Aquitania, che se ne andò come scapestrato e tornò santo delle crociate; di Vidal de Besalú a cui sconvolsero la ragione gli amori della Penaultier, orgogliosa castellana di Provenza; di Cabestany morto a tradimento per la gelosia di un marito che diede a mangiare il suo cuore a quella che credeva adultera; di Bertran de Born, il genio della discordia degli antichi secoli; colui che ha cantato soltanto le guerre che accendeva e che Dante pose nel suo inferno portando la sua testa tra le mani in pena per i cuori che aveva separato e i legami che aveva spezzato nella vita; di Riccardo, Cuor di Leone, il crociato invincibile che, come dice un antico cronista, usciva sempre dalla battaglia con la corazza irta di frecce come un’arancia di aghi; dei Berguedan, dei Mallol, dei Jordi e di Ausiàs March, infine, il Petrarca Valenciano, che come lui si innamorò in una chiesa, e dovette piangere come lui la morte della sua amata. E smetteremo di studiare le famose opere di tanti maestri del “gay saber” per non darci il leggero fastidio di imparare la lingua che bevemmo con il latte delle nostre madri, che balbettammo da piccoli, e che dovremmo conservare come un gioiello prezioso, se non per altro, per l’importanza che godette in altre epoche e per quanto ci ricorda. È passato un secolo e un quarto dall’assalto di Barcellona (settembre 1714), quando i nostri avi lottarono quattordici ore consecutive in difesa dei loro antichi privilegi e il loro sangue scorreva a fiotti per le mura, le piazze e i templi di questa città, per poter trasmettere ai loro nipoti l’eredità e l’idioma che i loro padri avevano lasciato loro; e nonostante sia trascorso così poco tempo, i loro discendenti non solo hanno dimenticato tutto questo ma alcuni di essi, ingrati verso i loro avi, ingrati verso la loro patria, si vergognano persino di essere sorpresi a parlare in catalano come un criminale che viene colto sul fatto. Ma questo cesserà, almeno così si promette l’autore di queste poesie, per quanto poco si vada generalizzando l’affetto che comincia a prender piede tra i nostri compatrioti verso tutto ciò che ha relazione con la nostra storia.
Per quanto riguarda ciò che gli si può obiettare, che anche il castigliano può risvegliare in noi uguali sentimenti purché si occupi di celebrare le glorie della nostra patria, l’autore di questa raccolta si accontenterà di rispondere che si mettano una mano sul petto, e giudichino poi per ciò che questo dirà loro. Non nega che, pur essendo catalani, dobbiamo superare alcune difficoltà per poter versificare facilmente nella nostra lingua, ma nega che esse siano motivo sufficiente per scusarci dal cantare in essa. Non la conoscono a fondo coloro che la trovano aspra, povera e poco adatta alla poesia. Il catalano è dolce nonostante le parole esotiche che vi sono state introdotte e il molto che si è corrotto per la nostra trascuratezza e abbandono; è ricco quanto qualsiasi altra delle lingue figlie del latino, tra le quali fu la primogenita; e si adatta alla versificazione tanto o forse più delle altre, escludendo l’Italiano, perché conserva ancora molte delle trasposizioni del latino e per il gran numero di monosillabi che conta, i quali la rendono elastica, concisa, energica e armoniosa.
E parla così, non per spirito di provincialismo o perché lo hanno detto altri la cui autorità venera, ma per propria convinzione. Nessuno può valutare meglio la ricchezza di una miniera di colui che vi lavora, ed egli può dire, anche se senza orgoglio, di essere sceso fino a toccarne il filone. Da quando giunse alle sue orecchie, cosa che purtroppo fu molto tardi, la parola Trovatore; da quando sentì parlare i suoi giovani amici, ai quali deve il poco che vale, di questi figli dell’arpa che andavano di castello in castello per distrarre la noia dei baroni in tempo di pace e che lasciavano il berretto per l’elmo in tempo di guerra; di questi figli dell’arpa che poeti e cavalieri insieme venivano a deporre ai piedi della loro dama tanto la rosa canina d’argento che avevano guadagnato in un certame, quanto la banda ricamata con cui la regina di un torneo aveva premiato la loro bravura; di questi figli dell’arpa insomma che trascorrevano la loro vita cantando gli amori, la religione e la cavalleria, gli prese un desiderio ardente di conoscerli; desiderio che è sempre aumentato, e che in parte ha avuto occasione di soddisfare.

Egli ha percorso e percorre ancora tutta la galleria di trovatori da Guglielmo d’Aquitania al modesto Aribau che sembra aver voluto mettere il sigillo ai canti dei nostri poeti con la sua ode alla Patria, degna del dialetto in cui è scritta; egli ha esaminato ed esamina ancora parte per parte questo venerabile e gigantesco monumento dei secoli passati, del quale si può dire, come di quello che innalzano gli abitanti del Messico nel centro del loro paese e a cui portano una pietra tutti coloro che passano per la strada: tutti hanno contribuito ad innalzarlo ma nessuno gli ha dato il suo nome; egli ha studiato e studia ancora queste poesie scritte in una lingua quasi sconosciuta alle quali sono affidati tante dolorose sofferenze, tanti sentimenti appassionati, tante palpitazioni segrete; quelle che sembrano, come dice Sismondi, iscrizioni di morte scritte sulle tombe degli stessi che le cantarono, e che interessano per la stessa ragione per cui nessuno se ne ricorda; e sua o del suo scarso talento è la colpa se non ne ha tratto il profitto che poteva, e se le sue poesie, invece di essere un argomento pratico di ciò che ha appena detto in favore del suo idioma, servono soltanto a smentirlo. Sia quel che sia il lavoro è fatto; la miniera è aperta; così ripete qui ciò che ha detto prima, cioè che spera che i suoi compatrioti accoglieranno con indulgenza l’opera, se non per il poco che essa vale in sé, per il lavoro che gli è costato e per l’intenzione con cui è stata fatta, mentre si promette che altri a cui il cielo ha favorito con più dei suoi doni intraprenderanno con calore lo studio della nostra lingua, e torneranno per l’onore del nostro vessillo con argomenti di fatti e di parole.

La Catalogna può ancora aspirare all’indipendenza, non a quella politica, poiché pesa molto poco in confronto alle altre nazioni, le quali possono porre sul piatto della bilancia, oltre al volume della loro storia, eserciti di molte migliaia di uomini e squadre di centinaia di navi; ma sì a quella letteraria, fino alla quale non si estende né si può estendere la politica dell’equilibrio. La Catalogna fu per lo spazio di due secoli la maestra in lettere degli altri popoli; perché dunque non può smettere di fare l’umiliante ruolo di discepola o imitatrice, creandosi una letteratura propria e a parte da quella castigliana? Perché non può ristabilire i suoi Giochi Floreali e la sua Accademia della Gaia Scienza e tornare a sorprendere il mondo con le sue tenzoni, i suoi canti d’amore, i suoi sirventesi e le sue albe? Un piccolo sforzo le basterebbe per riconquistare l’importanza letteraria di cui godette in altre epoche e, se Dio permettesse che questa idea si realizzasse un giorno e che i geni catalani riprendessero le arpe dei trovatori che sono state dimenticate per tanto tempo, il Gayté del Llobregat, per scarse che siano le sue forze, si impegna da ora per allora a guerreggiare nel luogo che gli sarà assegnato, anche se sia all’ultima fila, per conquistare la corona della poesia che la nostra patria lasciò cadere così vergognosamente dalla sua fronte e che gli altri popoli raccolsero e fecero propria.

Frattanto arrivi quel giorno, l’autore di questi leggeri saggi, opera di due anni di lavoro e di studio, si terrà più che premiato se meriterà che i suoi compatrioti gli dicano ciò che dice a sé stesso il Dottor Ballot alla fine della sua grammatica: “Poiché parla in catalano, Dio gliene dia gloria”.

12 Maggio 2025

La vida di Guillem de Cabestany

Guillems de Cabestaing si fo us cavalliers de l’encontrada de Rossillon, que confina ab Cataloigna et ab Narbones. Mout fo avinens hom de la persona e mout presatz d’armas, e de cortesia e de servir. Et avia en la soa encotrada una dompna que avia nom Madona Soremonda, moiller d’En Raimon de Castel Rossillon, que era mout gentils e rics e mals e braus e fers et orgoillos. En Guillems de Cabestaing si amava la dompna per amor e chantava de lieis e·n fazia sas chanssos. E la dompna, qu’era ioves e gaia e gentils e bella, si·l volia ben mais qe a ren del mon. E fon dich so a·N Raimon de Castel Rossillon; et el, cum hom iratz e gelos, enqeric tot lo faich e saup que vers era. E fetz gardar la moiller.
E qan venc un dia Raimons de Castel Rossillon trobet paissan Guillem de Cabestaing ses gran compaignia et aucis lo. E fetz li traire lo cor del cors e fetz li taillar la testa; e·l cor fetz portar a son alberc, e la testa atressi. E fetz lo cor raustir e far apebrada, e fetz lo dar a maniar a la moiller. E qan la dompna l’ac maniat, Raimons de Castel Rossillon li dis: «Sabetz vos so que vos avetz maniat?», et elle dis: «Non, si non que mout es estada bona vianda e saborida». Et el li dis q’el era lo cors d’En Guillem de Cabestaing so que ella avia maniat, et aso q’ella·l crezes mieils si fetz aportar la testa denan lieis; e qan la dompna vic so et auzic, ella perdet lo vezer e l’auzir. E qand ella revenc si dis: «Seigner ben m’avetz dat si bon maniar que iamais non maniarai d’autre». E qand el auzic so, el cors ab s’espaza e volc li dar sus en la testa, et ella cors ad un balcon e laisset se cazer ios; et enaissi moric.
E la novella cors per Rossillon e per tota Cataloigna: q’En Guillems de Cabestaing e la dompna eran enaissi malamen mort, e q’En Raimons del Castel Rossillon avia donat lo cor d’En Guillem a maniar a la dompna. Mout fo grans tristessa per totas las encontradas. E·l reclams venc denan lo rei d’Aragon, que era seigner d’En Raimon de Castel Rossillon e d’En Guillem de Cabestang. E venc s’en a Perpignan en Rossillon, e fetz
venir Raimon de Castel Rossillon denan si. E qand fo vengutz, si·l fetz prendre e tolc li totz sos chastels e·ls fetz desfar, e tolc li tot qant avia, e lui enmenet en preison. E pois fetz penre Guillem de Cabestaing e la dompna, e fetz los portar a Perpignan e metre en un monumen denan l’uis de la gleisa, e fetz desseignar
de sobre·l monumen cum ill eron estat mort, et ordenet per tot lo comtat de Rossillon que tuich li cavallier e las dompnas lor vengesson far anoal chascun an. E Raimons de Castel Rossillon moric en la preison del rei.

Traduzione

Guillem de Cabestany era un cavaliere della contea del Roussillon, che confina con la Catalogna e il Narbonese. Era di fisico molto bello ed era molto stimato per le sue capacità guerresche, la cortesia e lo spirito di servizio.

Nella sua contea viveva una signora chiamata Madonna Soremonda, moglie di Raimondo de Castell Rosselló, che era un uomo molto nobile e ricco, cattivo e arrogante, feroce e orgoglioso. Guillem de Cabestany amava la dama d’amore sincero e cantava e componeva le sue canzoni su di lei. E la signora, che era giovane, allegra, gentile e bella, lo desiderava più di ogni altra cosa al mondo. Questa cosa fu detta a Ramon de Castell Rosselló e lui, da uomo tristo e geloso, indagò sull’intero fatto, venne a sapere che era vero e fece imprigionare sua moglie.

Accadde un giorno che Ramon de Castell Rosselló trovò Guillem de Cabestany che andava in giro senza molti compagni e lo uccise; gli fece togliere il cuore dal corpo e tagliare la testa; poi portò a casa sua il cuore e anche la testa; fece arrostire il cuore, fece fare una salsa peverata e lo fece mangiare a sua moglie. Quando la signora lo ebbe mangiato, Ramon de Castell Rosselló le disse: “Sai cosa hai mangiato?”. E lei: “No, ma mi sembrava un cibo buonissimo e molto saporito”. Allora le disse che aveva mangiato il cuore di Guillem de Cabestany e, affinché ci credesse, le portò davanti la testa. Quando la signora vide e udì ciò, perse la vista e l’udito. Quando ritornò disse: “Signore, mi hai dato un cibo così buono che non mangerò mai più”. Quando egli sentì questa cosa, la rincorse brandendo la spada, con l’intenzione di ferirla sul capo, ma lei corse su un balcone e si lasciò cadere, e così morì.

Allora per il Roussillon e per tutta la Catalogna corse la notizia che Guillem de Cabestany e la signora erano morti in maniera così truce e che Ramon de Castell Rosselló aveva dato da mangiare alla signora il cuore di Guillem. C’era gran tristezza in tutte le contee e la lamentela raggiunse anche il re d’Aragona, che era signore di Ramon de Castell Rosselló e di Guillem de Cabestany. Il re andò a Perpignan, nel Rossiglione, e fece portare al suo cospetto Ramon de Castell Rosselló; quando questi arrivò, lo fece imprigionare, confiscò e fece distruggere tutti i suoi castelli, prese tutto ciò che aveva e lo fece condurre in prigione. E poi mandò a prendere Guillem de Cabestany e la signora e li fece condurre a Perpignan e li fece mettere in un monumento davanti alla porta della chiesa; poi fece scolpire sul monumento come erano morti e ordinò che tutti i cavalieri e le dame di tutta la contea del Roussillon venissero a celebrare quel fatto ogni anno. E Ramon de Castell Rosselló morì nella prigione del re.

Dante Alighieri, Vita nova

Poi che fuoro passati tanti die, che appunto erano compiuti li nove anni appresso l’apparimento soprascritto di questa gentilissima, ne l’ultimo di questi die avvenne che questa mirabile donna apparve a me vestita di colore bianchissimo, in mezzo a due gentili donne, le quali erano di più lunga etade; e passando per una via, volse li occhi verso quella parte ov’io era molto pauroso, e per la sua ineffabile cortesia, la quale è oggi meritata nel grande secolo, mi salutoe molto virtuosamente, tanto che me parve allora vedere tutti li termini de la beatitudine.

L’ora che lo suo dolcissimo salutare mi giunse, era fermamente nona di quello giorno; e però che quella fu la prima volta che le sue parole si mossero per venire a li miei orecchi, presi tanta dolcezza, che come inebriato mi partio da le genti, e ricorsi a lo solingo luogo d’una mia camera, e puosimi a pensare di questa cortesissima.

E pensando di lei, mi sopragiunse uno soave sonno, ne lo quale m’apparve una maravigliosa visione: che me parea vedere ne la mia camera una nebula di colore di fuoco, dentro a la quale io discernea una figura d’uno segnore di pauroso aspetto a chi la guardasse; e pareami con tanta letizia, quanto a sé, che mirabile cosa era; e ne le sue parole dicea molte cose, le quali io non intendea se non poche; tra le quali intendea queste: “Ego dominus tuus”.

Ne le sue braccia mi parea vedere una persona dormire nuda, salvo che involta mi parea in uno drappo sanguigno leggeramente; la quale io riguardando molto intentivamente, conobbi ch’era la donna de la salute, la quale m’avea lo giorno dinanzi degnato di salutare.

E ne l’una de le mani mi parea che questi tenesse una cosa la quale ardesse tutta, e pareami che mi dicesse queste parole: “Vide cor tuum”.

E quando elli era stato alquanto, pareami che disvegliasse questa che dormia; e tanto si sforzava per suo ingegno, che le facea mangiare questa cosa che in mano li ardea, la quale ella mangiava dubitosamente.

Appresso ciò poco dimorava che la sua letizia si convertia in amarissimo pianto; e così piangendo, si ricogliea questa donna ne le sue braccia, e con essa mi parea che si ne gisse verso lo cielo; onde io sostenea sì grande angoscia, che lo mio deboletto sonno non poteo sostenere, anzi si ruppe e fui disvegliato.

E mantenente cominciai a pensare, e trovai che l’ora ne la quale m’era questa visione apparita, era la quarta de la notte stata; sì che appare manifestamente ch’ella fue la prima ora de le nove ultime ore de la notte.

Pensando io a ciò che m’era apparuto, propuosi di farlo sentire a molti li quali erano famosi trovatori in quello tempo: e con ciò fosse cosa che io avesse già veduto per me medesimo l’arte del dire parole per rima, propuosi di fare uno sonetto, ne lo quale io salutasse tutti li fedeli d’Amore; e pregandoli che giudicassero la mia visione, scrissi a loro ciò che io avea nel mio sonno veduto. E cominciai allora questo sonetto, lo quale comincia:

A ciascun’alma presa.

A ciascun’alma presa e gentil core
nel cui cospetto ven lo dir presente,
in ciò che mi rescrivan suo parvente,
salute in lor segnor, cioè Amore.

Già eran quasi che atterzate l’ore
del tempo che onne stella n’è lucente,
quando m’apparve Amor subitamente,
cui essenza membrar mi dà orrore.

Allegro mi sembrava Amor tenendo
meo core in mano, e ne le braccia avea 
madonna involta in un drappo dormendo.

Poi la svegliava, e d’esto core ardendo
lei paventosa umilmente pascea:
appresso gir lo ne vedea piangendo.

Questo sonetto si divide in due parti; che ne la prima parte saluto e domando risponsione, ne la seconda significo a che si dee rispondere. La seconda parte comincia quivi:Già eran.

A questo sonetto fue risposto da molti e di diverse sentenzie; tra li quali fue risponditore quelli cui io chiamo primo de li miei amici, e disse allora uno sonetto, lo quale comincia:Vedeste, al mio parere, onne valore. E questo fue quasi lo principio de l’amistà tra lui e me, quando elli seppe che io era quelli che li avea ciò mandato.

Lo verace giudicio del detto sogno non fue veduto allora per alcuno, ma ora è manifestissimo a li più semplici.

Giovanni Boccaccio, Decameron, Giornata IV, Novella 9, confrontata con le 4 versioni della vida di Guillem de Cabestany

A = F^bIK

B = ABN²

C = HR

D = P

Messer Guiglielmo [vs Raimon ABCD] Rossiglione [D de Rosillion vs de Castel Rossilhon ABC] dà a mangiare alla moglie sua il cuore di messer Guiglielmo Guardastagno [Capestanh o Cabestanh ABC Castaing o Cabstaing D] ucciso da lui e amato da lei; il che ella sappiendo, poi si gitta da una alta finestra [balcon ABCD] in terra e muore e col suo amante è sepellita.

Essendo la novella di Neifile finita, non senza aver gran compassion messa in tutte le sue compagne, il re, il qual non intendeva di guastare il privilegio di Dioneo, non essendovi altri a dire, incominciò.

Emmisi parata dinanzi, pietose donne, una novella alla qual, poi che così degli infortunati casi d’amore vi duole, vi converrà non meno di compassione avere che alla passata, per ciò che da più furono coloro a’ quali ciò che io dirò avvenne, e con più fiero accidente che quegli de’ quali è parlato.

Dovete adunque sapere che, secondo che raccontano i provenzali, in Provenza furon già due nobili cavalieri, de’ quali ciascuno e castella e vassalli aveva sotto di sé [qui rapporto paritetico, Guillem è vassallo di Raimon in ACD, in B indeterminato], e aveva l’uno nome messer Guiglielmo Rossiglione e l’altro messer Guiglielmo Gardastagno; e per ciò che l’uno e l’altro era prod’uomo molto nell’arme [Guillem: prezatz d’armas AB bos cavaliers d’armas C, manca D Raimon: mals e braus e fers e orgoillos AB] s’amavano assai [D: son compagnon qe tant amava] e in costume avean d’andar sempre ad ogni torniamento o giostra o altro fatto d’arme insieme e vestiti d’una assisa.

E come che ciascun dimorasse in un suo castello e fosse l’un dall’altro lontano ben diece miglia, pur avvenne che, avendo messer Guiglielmo Rossiglione una bellissima e vaga donna per moglie [D: ac per meller ma dompna Margarida, la plus bella dompna c’om saupes en aqel temps], messer Guiglielmo Guardastagno fuor di misura, non ostante l’amistà e la compagnia che era tra loro, s’innamorò di lei [AB: si amava la dompna; C: Et enamoret se d’una gentil dompna; D: Amors volc assalir ma dompna Margarida] e tanto, or con uno atto e or con uno altro fece, che la donna se n’accorse [riassume D, con ruoli invertiti. D: qe s’en era perceubutz]; e conoscendolo per valorosissimo cavaliere [D: Adonc s’esforzet Guillem de mais valer], le piacque, e cominciò a porre amore a lui, in tanto che niuna cosa più che lui disiderava o amava, né altro attendeva che da lui esser richiesta; il che non guari stette che avvenne, e insieme furono e una volta e altra, amandosi forte.

E men discretamente insieme usando, avvenne che il marito se n’accorse [D: Et duret non longamen, qe lausengers, cui Dieus aïr, commenseron de s’amor parlar, e anar devinan per las chansos qe Guillem fasia, disen q’el s’etendia en ma dompna Margarida. Tan annero disen, e jus e sus, c’a l’aurella de mon segnor Raimon venc] e forte ne sdegnò, in tanto che il grande amore che al Guardastagno portava in mortale odio convertì [D: Adonc li saup trop mal, e trop greu fo iratz, per so c’a perdre li avinia son compagnon qe tant amava]; ma meglio il seppe tener nascoso che i due amanti non avevano saputo tenere il loro amore, e seco diliberò del tutto d’ucciderlo.

Per che, essendo il Rossiglione in questa disposizione, sopravenne che un gran torneamento si bandì in Francia, il che il Rossiglione incontanente significò al Guardastagno, e mandogli a dire che, se a lui piacesse, da lui venisse e insieme diliberrebbono se andar vi volessono e come [Un jorn avenc qe Guillem era anat a esparvier ab un escuier solamen. Et mon segnor Raimon lo fetz demandar on era; et un valletz li dis c’anatz era a esparvier]. Il Guardastagno lietissimo rispose che senza fallo il dì seguente andrebbe a cenar con lui.

Il Rossiglione, udendo questo, pensò il tempo esser venuto di poterlo uccidere; e armatosi il dì seguente con alcuno suo famigliare montò a cavallo, e forse un miglio fuori del suo castello in un bosco si ripose in agguato, donde doveva il Guardastagno passare; e avendolo per un buono spazio atteso, venir lo vide disarmato con due famigliari appresso disarmati[A: Raimon de Castel Rossillon troba passan Guillem senes gran compaignia], sì come colui che di niente da lui si guardava [D: Mantenent se vai armar d’armas celadas e si fetz amenar son destrier, et a pres tot sol son chamin vas cella part on Guillem era annat. Tan chavalguet qe trobet lo]; e come in quella parte il vide giunto dove voleva, fellone e pieno di mal talento con una lancia sopra mano gli uscì addosso gridando:

– Traditor, tu se’ morto [D, ma parla la donna: et apelet lo fals e traïtor]; – e il così dire e il dargli di questa lancia per lo petto fu una cosa.

Il Guardastagno, senza potere alcuna difesa fare o pur dire una parola, passato di quella lancia, cadde e poco appresso morì. I suoi famigliari, senza aver conosciuto chi ciò fatto s’avesse, voltate le teste de’ cavalli, quanto più poterono si fuggirono verso il castello del lor signore.

Il Rossiglione, smontato, con un coltello il petto del Guardastagno aprì e colle proprie mani il cuor gli trasse, e quel fatto avviluppare in un pennoncello di lancia, comandò ad un de’ suoi famigliari che nel portasse [A: e trais li lo cor del cors; e fetz lo portar a un escuier a son alberc]; e avendo a ciascun comandato che niun fosse tanto ardito che di questo facesse parola, rimontò a cavallo, ed essendo già notte al suo castello se ne tornò.

La donna, che udito aveva il Guardastagno dovervi esser la sera a cena e con disidero grandissimo l’aspettava, non vedendol venire si maravigliò forte e al marito disse:

– E come è così, messere, che il Guardastagno non è venuto?

A cui il marito disse:

– Donna, io ho avuto da lui che egli non ci può essere di qui domane; – di che la donna un poco turbatetta rimase.

Il Rossiglione, smontato, si fece chiamare il cuoco e gli disse:

– Prenderai quel cuor di cinghiare [C(R): per so car la don s’agradava fort de cor de salvaisina] e fa’che tu ne facci una vivandetta la migliore e la più dilettevole a mangiar che tu sai; e quando a tavola sarò, me la manda in una scodella d’argento.

Il cuoco, presolo e postavi tutta l’arte e tutta la sollicitudine sua, minuzzatolo e messevi di buone spezie assai, ne fece uno manicaretto troppo buono.

Messer Guiglielmo, quando tempo fu, con la sua donna si mise a tavola [C(H): fetz lo portar a la taula]. La vivanda venne, ma egli per lo malificio da lui commesso, nel pensiero impedito, poco mangiò.

Il cuoco gli mandò il manicaretto, il quale egli fece porre davanti alla donna, sé mostrando quella sera svogliato, e lodogliele molto.

La donna, che svogliata non era, ne cominciò a mangiare e parvele buono; per la qual cosa ella il mangiò tutto.

Come il cavaliere ebbe veduto che la donna tutto l’ebbe mangiato, disse:

– Donna, chente v’è paruta questa vivanda? [C: demandet li si era estat bons a manjar]

La donna rispose:

– Monsignore, in buona fè ella m’è piaciuta molto.[A: mout es estada bona vianda e saborida]

– Se m’aiti Iddio, – disse il cavaliere – io il vi credo, né me ne maraviglio se morto v’è piaciuto ciò che vivo più che altra cosa vi piacque.

La donna, udito questo, alquanto stette; poi disse:

– Come? Che cosa è questa che voi m’avete fatta mangiare?

Il cavalier rispose:

– Quello che voi avete mangiato è stato veramente il cuore di messer Guiglielmo Guardastagno, il qual voi come disleal femina tanto amavate; e sappiate di certo ch’egli è stato desso, per ciò che io con queste mani gliele strappai, poco avanti che io tornassi, del petto.

La donna, udendo questo di colui cui ella più che altra cosa amava, se dolorosa fu non è da domandare; e dopo al quanto disse:

– Voi faceste quello che disleale e malvagio cavalier dee fare; ché se io, non sforzandomi egli, l’avea del mio amor fatto signore e voi in questo oltraggiato, non egli ma io ne doveva la pena portare. Ma unque a Dio non piaccia che sopra a così nobil vivanda, come è stata quella del cuore d’un così valoroso e così cortese cavaliere come messer Guiglielmo Guardastagno fu, mai altra vivanda vada [D: era estat si si bons e saboros qe ja mais autre manjars ni autres beures no.l tolrian sabor de la bocca qe.l cor d’En Guillem li avia laissat].

E levata in piè, per una finestra [D: uis d’un balcon] la quale dietro a lei era, indietro senza altra diliberazione si lasciò cadere [ABCD: se laisset cazer (e varianti)].

La finestra era molto alta da terra, per che, come la donna cadde, non solamente morì, ma quasi tutta si disfece [CD: et esmodegase el col].

Messer Guiglielmo, vedendo questo, stordì forte, e parvegli aver mal fatto; e temendo egli de’ paesani e del conte di Proenza, fatti sellare i cavalli, andò via.

La mattina seguente fu saputo per tutta la contrada come questa cosa era stata [CD: Aqest mals fo saubutz per tota la terra (e varianti)] : per che da quegli del castello di messer Guiglielmo Guardastagno e da quegli ancora del castello della donna con grandissimo dolore e pianto [D: Grans tristessa e grans dolors fo]furono i due corpi ricolti e nella chiesa del castello medesimo della donna in una medesima sepoltura fur posti, e sopr’essa scritti versi significanti chi fosser quegli che dentro sepolti v’erano e il modo e la cagione della lor morte [B: fetz deseignar desobre.l monumen cum ill eron estat mort].

Bibliografia

Luciano Rossi,Il cuore, mistico pasto d’amore:dal Lai Guirun al Decameron, inStudi provenzali e francesi‘ 82, L’Aquila 1983, pp. 28-128.

Leonardo Terrusi, Ancora sul ‘cuore mangiato’: riflessioni su Decameron IV, 9, con una postilla doniana, in “La parola del testo”, 2 (1998): 49–62.

Isabel de Riquer, El corazón devorado: una leyenda desde el siglo XII hasta nuestros días, Madrid, Siruela.

Il racconto rielaborato in catalano moderno

2 aprile 2025

Guillem de Berguedà, Vida

Guillems de Bergedan si fo us gentils bars de Cataloigna, vescoms de Bergedan e seigner de Madorna e de Riechs. Bons cavalliers fo e bons gerriers, et ac gerra ab Raimon Folc de Cardona, q’era plus rics e plus grans que el. Et avenc se q’un jorn el se trobet ab Raimon Folc et aucis lo malamens; e per la mort d’en Raimon Folc el fo dessertetatz. Longa sazon lo mantengront siei paren e siei amic; mas pois l’abandoneron tuich per so qe totz los escogosset e de las moillers e de las fillas e de las serors, que anc non fo neguns qe’l man-tengues, mas N’Arnautz de Castelbon, q’era uns valens gentils hom d’aquella encontrada. Bons sirventes fetz, on disia mals als uns e bens als altres, e vana-va se de totas las dompnas que il sofrion amor. Mout li vengront de grans aventuras d’armas e de dompnas, e de grans desaventuras. E puois l’aucis uns peons. Et aissi sont escriut dels sieus sirventes.

Prosopografia e atlante

21 marzo 2025
Elisha ben Abraham Cresques, Il Mapamundi catalano del 1375

Il Mapamundi è uno degli esemplari più dettagliati e artisticamente elaborati della cosmologia e della cartografia medievale. Il manufatto fu allestito verso il 1375, probabilmente nell’isola di Maiorca ed è ormai unanimemente attribuibito a Elisha ben Abraham Cresques, maestro cartografo ebreo al servizio della Corona d’Aragona.

Pergamenaceo, ricchissimo di minature e decorazioni coloratissime, il Mapamundi è costituito di dodici fogli rettangolari incollati su sei tavolette lignee ripiegate, che possono tuttavia essere disposte una di seguito all’altra, per formare un blocco di circa tre metri di lunghezza e di oltre 60 cm di altezza. Le didascalie e i toponimi sono scritti nella lingua della Corona d’Aragona, il catalano. I primi quattro fogli forniscono informazioni cosmografiche, astrologiche e marittime, in particolare sulle maree e sulle lunazioni.

Negli otto fogli che seguono viene rappresentato il mondo allora conosciuto, fino all’Estremo Oriente. Dettagliatissimo per ciò che riguarda la cartografia marittima del Mediterraneo, tanto da potersi considerare alla stregua di un portolano, va via via sfumando il dettaglio con l’allontanarsi dal mondo noto, aumentando però al contempo la raffigurazione di dettagli antropici di natura leggendaria. Sulla carta si distribuiscono innumerevoli toponimi scritti, a seconda della loro importanza, con inchiostro nero, rosso o oro. Cartigli e didascalie vengono utilizzati per l’esplicazione delle raffigurazioni che spesseggiano nelle varie tavole del Mapamundi. Gli insediamenti umani sono rappresentati, oltre che mediante i toponimi, con la raffigurazione di edifici e di bandiere, che permettono di individuare i paesi cristiani, musulmani e alcuni insediamenti di ebrei. Le città più importanti mostrano mura di cinta da cui s’innalzano torri e bastioni. Tratti curvilinei di colore azzurro rappresentano i principali fiumi, mentre gli oceani, i mari e i laghi sono raffigurati con onde azzurre (tranne il Mar Rosso, che è del colore che gli dà il nome). I rilievi e le catene montuose sono figurati come prominenze brune o verdi, tranne l’Atlante in Africa, disegnato come un cordone dorato con tre punte alla fine. La geografia umana delle regioni meno conosciute dagli occidentali è data da coloratissime raffigurazioni di sovrani seduti sul trono e non mancano scene corredate da cartigli aneddotici e da informazioni etnografiche e religiose. Molte le raffigurazioni di vari animali esotici. Per la prima volta in una carta geografica, le informazioni sull’estremo oriente vengono desunte, per la gran parte, dall’opera di Marco Polo, di cui esisteva una redazione in catalano con cui alcune didascalie del Mapamundi presentano coincidenze evidenti. Il territorio dei tartari è rappresentato con dovizia di particolari e con una certa perizia riguardo alle dominazioni che vi si sono succedute. Anche l’area dell’Oceano indiano risulta dipinta con accuratezza, insieme alle innumerevoli isole che vi figurano. Tra le notizie vicine alla versione catalana del Devisement dou monde troviamo, alla tavola 12, quella sulla città di Gamalech e quella riservata a Kublai Khan. Notevoli similitudini si hanno anche nella collocazione di alcune vicende del Prete Gianni in rapporto ai territori africani di Etiopia e di Nubia (tavola 8). Rinviano ai racconti poliani la miniatura di una carovana di uomini che si recano con cammelli e cavalli nel Catai dall’Impero di Sara (tav. 10) e l’affine didascalia; quella dei musicisti che accompagna la cerimonia di cremazione di un defunto (tav. 11); dei popoli di Gog e Magog (tavole 11 e 12); dei pescatori di perle (tavola 9); quella infine che ritrae l’estrazione dei diamanti dalle montagne, utilizzando delle esche di carne atte a ricoprire i preziosi, che vengono poi raccolte e portate a valle da enormi uccelli (tav 11.), ma molte altre se ne potrebbero allegare. Con qualche allievo abbiamo realizzato l’edizione digitale di quest’opera meravigiosa: la si consulta qui.

25 novembre 2024

Categoria: Prosa

Joan Maragall, Elogi de la poesia

Joaquim Rubió i Ors, Prologo a “Lo Gaiter del Llobregat”

Traduzione

La vida di Guillem de Cabestany

Traduzione

Dante Alighieri, Vita nova

A ciascun’alma presa.

Giovanni Boccaccio, Decameron, Giornata IV, Novella 9, confrontata con le 4 versioni della vida di Guillem de Cabestany

Bibliografia

Guillem de Berguedà, Vida

Elisha ben Abraham Cresques, Il Mapamundi catalano del 1375