Categoria: Rodoreda

  • Mercè Rodoreda, Penèlope

    Mercè Rodoreda, Penèlope

    Em compta el temps la marinada amarga, 
    la mar amb son abominable crit!
    La mel dintre la gerra s'ha espessit
    i els brots que vas deixar fan ombra llarga.
    Oh xaragall lluent! La seda blanca 
    serà la lluna de la meva nit; 
    l'arbre cairat, capçal del nostre llit, 
    estén encar un pensament de branca.
    Esquerpa, sola, tota fel i espina, 
    faig i desfaig l'absurda teranyina,
    aranya al lucinada del no-res.
    Un deix d'amor arran de llavi puja 
    i mor com una llàgrima de pluja
    al viu del darrer pètal que ha malmès.

    Penelope


    Mi conta il tempo un libeccio amaro,
    il mare con il suo orrendo grido!
    Il miele nella giara si è ispessito
    e i butti che hai lasciato ormai fanno ombra.

    Oh solco lucente! La seta bianca
    sarà la luna della mia notte;
    l’albero quadro, nostro capezzale,
    distende ancora un pensiero di ramo.

    Scontrosa, sola, tutta fiele e spina,
    faccio e disfaccio quest’assurda tela,
    come ragno del nulla allucinato.

    Suono d’amore raso al labbro sale
    e muore come lacrima di pioggia
    sul petalo che, ultimo, ha distrutto.

    Per Maria Clelia Cardona

  • Mercè Rodoreda, Barrejadors de ciutats

    Mercè Rodoreda, Barrejadors de ciutats

    Freda de nit que se'n va i de rosada 
    una herba poca ens enfebra el turmell;
    l'aire és a punt per al cant de l'ocell:
    l'alba ens espera dellà la collada,

    Ja et som a prop, oh ciutat ben tancada,
    i, missatger dels teus glavis jussans,
    l'esglai enfonsa, gebrades, les mans
    fins on ens malda l'entranya mullada.

    Però no escau un genoll que no tremola
    ni aquell gemec que es mig queda a la gola,
    oh mort, davant tes tenebres iguals,

    car ja el nadó que tot just es descluca
    té dintre el pit un puny d'ombra que truca
    al teu palau que pertot té portals.

    Miscelatori di città


    Fredda di notte che se ne va e di rugiada
    un’erba poca ci infebbra la caviglia;
    l’aria è pronta per il canto dell’uccello:
    l’alba ci aspetta oltre il valico.

    Già ti siamo vicini, o città ben chiusa,
    e, messaggero dei tuoi gladi inferiori,
    la paura affonda, brinate, le mani
    fin dove ci affanna la viscera bagnata.

    Ma non c’è posto per un ginocchio tremante
    né per quel gemito che a metà resta in gola,
    oh morte, davanti alle tue tenebre uguali,

    perché il neonato appena si schiude
    ha già dentro il petto un pugno d’ombra che bussa
    nel tuo palazzo che ovunque ha portali.

  • Mercè Rodoreda, Penèlope

    Mercè Rodoreda, Penèlope

    Em compta el temps la marinada amarga, 
    la mar amb son abominable crit!
    La mel dintre la gerra s'ha espessit
    i els brots que vas deixar fan ombra llarga.
    Oh xaragall lluent! La seda blanca 
    serà la lluna de la meva nit;
    l'arbre cairat, capçal del nostre llit,
    estén encar un pensament de branca.
    Esquerpa, sola, tota fel i espina, 
    faig i desfaig l'absurda teranyina,
    aranya al lucinada del no-res.
    Un deix d'amor arran de llavi puja 
    i mor com una llàgrima de pluja
    al viu del darrer pètal que ha malmès.