Categoria: XX secolo

  • Mercè Rodoreda, Penèlope

    Mercè Rodoreda, Penèlope

    Em compta el temps la marinada amarga, 
    la mar amb son abominable crit!
    La mel dintre la gerra s'ha espessit
    i els brots que vas deixar fan ombra llarga.
    Oh xaragall lluent! La seda blanca 
    serà la lluna de la meva nit; 
    l'arbre cairat, capçal del nostre llit, 
    estén encar un pensament de branca.
    Esquerpa, sola, tota fel i espina, 
    faig i desfaig l'absurda teranyina,
    aranya al lucinada del no-res.
    Un deix d'amor arran de llavi puja 
    i mor com una llàgrima de pluja
    al viu del darrer pètal que ha malmès.

    Penelope


    Mi conta il tempo un libeccio amaro,
    il mare con il suo orrendo grido!
    Il miele nella giara si è ispessito
    e i butti che hai lasciato ormai fanno ombra.

    Oh solco lucente! La seta bianca
    sarà la luna della mia notte;
    l’albero quadro, nostro capezzale,
    distende ancora un pensiero di ramo.

    Scontrosa, sola, tutta fiele e spina,
    faccio e disfaccio quest’assurda tela,
    come ragno del nulla allucinato.

    Suono d’amore raso al labbro sale
    e muore come lacrima di pioggia
    sul petalo che, ultimo, ha distrutto.

    Per Maria Clelia Cardona

  • Josep Carner, Vora la mar es nada l’estimada

    Josep Carner, Vora la mar es nada l’estimada


    Vora la mar és nada l'estimada
    i és olorosa de ruixim marí;
    té els canvis de la mar en la mirada
    i lliure es gronxa per un blau camí.

    Compta les veles a la matinada,
    veu a la tarda el cuejant botí,
    d'un so de mar és a la nit bressada;
    i el meu plany no li vaga de sentir.

    Amor, ensenya'm una veu novella
    de prou virtut: no pas la cantarella
    de l'aigua al vent o damnejant esculls:

    que al bon recer de l'oblidada quilla
    em valgui el so difós de la conquilla
    quan serem sols i aclucarem els ulls.

    Traduzione

    Testo a fronte

    Vora la mar és nada l’estimadaAccanto al mare è nata la mia amata
    i és olorosa de ruixim marí;ed è odorosa di spruzzo marino,
    i lliure es gronxa per un blau camí.dondola libera sul blu cammino.
    Compta les veles a la matinada,Conta le vele di ogni mattinata,
    veu a la tarda el cuejant botí,la sera vede che scoda il bottino,
    d’un so de mar és a la nit bressada;di notte al suon del mar viene cullata;
    Amor, ensenya’m una veu novellaAmore, insegnami voce novella
    de prou virtut: no pas la cantarellach’abbia virtù, non sia la cantarella
    de l’aigua al vent o damnejant esculls:dell’acqua al vento o danneggiando scogli:
    que al bon recer de l’oblidada quillanel riparo dell’obliata chiglia
    em valgui el so difós de la conquillami valga il suon che spande la conchiglia,
    quan serem sols i aclucarem els ulls.quando chiudiamo gli occhi e siamo soli.
  • Mercè Rodoreda, Barrejadors de ciutats

    Mercè Rodoreda, Barrejadors de ciutats

    Freda de nit que se'n va i de rosada 
    una herba poca ens enfebra el turmell;
    l'aire és a punt per al cant de l'ocell:
    l'alba ens espera dellà la collada,

    Ja et som a prop, oh ciutat ben tancada,
    i, missatger dels teus glavis jussans,
    l'esglai enfonsa, gebrades, les mans
    fins on ens malda l'entranya mullada.

    Però no escau un genoll que no tremola
    ni aquell gemec que es mig queda a la gola,
    oh mort, davant tes tenebres iguals,

    car ja el nadó que tot just es descluca
    té dintre el pit un puny d'ombra que truca
    al teu palau que pertot té portals.

    Miscelatori di città


    Fredda di notte che se ne va e di rugiada
    un’erba poca ci infebbra la caviglia;
    l’aria è pronta per il canto dell’uccello:
    l’alba ci aspetta oltre il valico.

    Già ti siamo vicini, o città ben chiusa,
    e, messaggero dei tuoi gladi inferiori,
    la paura affonda, brinate, le mani
    fin dove ci affanna la viscera bagnata.

    Ma non c’è posto per un ginocchio tremante
    né per quel gemito che a metà resta in gola,
    oh morte, davanti alle tue tenebre uguali,

    perché il neonato appena si schiude
    ha già dentro il petto un pugno d’ombra che bussa
    nel tuo palazzo che ovunque ha portali.

  • Raimon, Jo vinc d’un silenci

    Raimon, Jo vinc d’un silenci

    Jo vinc d’un silenci
    antic i molt llarg
    de gent que va alçant-se
    des del fons dels segles,
    de gent que anomenen
    classes subalternes.
    Jo vinc d’un silenci
    antic i molt llarg.

    Jo vinc de les places
    i dels carrers plens
    de xiquets que juguen
    i de vells que esperen,
    mentre homes i dones
    estan treballant
    als petits tallers,
    a casa o al camp.

    Jo vinc d’un silenci
    que no és resignat,
    d’on comença l’horta
    i acaba el secà
    d’esforç i blasfèmia
    perquè tot va mal:
    qui perd els orígens
    perd identitat.

    Jo vinc d’un silenci
    antic i molt llarg
    de gent sense místics
    ni grans capitans,
    que viuen i moren
    en l’anonimat,
    que en frases solemnes
    no han cregut mai.

    Jo vinc d’una lluita
    que és sorda i constant,
    jo vinc d’un silenci
    que romprà la gent,
    que ara vol ser lliure
    i estima la vida,
    que exigeix les coses
    que li han negat.

    Jo vinc d’un silenci
    antic i molt llarg,
    jo vinc d’un silenci
    que no és resignat,
    jo vinc d’un silenci
    que la gent romprà,
    jo vinc d’una lluita
    que és sorda i constant.

  • Raimon, Societat de consum

    Raimon, Societat de consum

    Tu compres un poquet
    Jo compre un poquet
    Aquell una miqueta de res;
    D’això en diran després:
    Societat de consum

    Tu treballes bastant
    Jo treballe quan puc
    Aquell treballa tot l’any
    I sempre es diu el mateix:
    Societat de consum

    Tu viatges molt poc
    Jo viatge bastant
    Aquell del poble no surt;
    Ha, ha, ha, ha:
    Societat de consum

    Les botigues ben plenes
    Les butxaques ben buides
    Les teues, les meues, les seues
    Però és hora de saber
    Qui és qui les té plenes

    Societat de consum

    Traduzione di Giuseppe Tavani



  • Josep Carner, Cançó poruga

    Josep Carner, Cançó poruga

    Ella no veu que m'és fatal
    el meu destret, la meva espera;
    ella no sap que sóc malalt
    d'una mirada venturera;
    ella no es tem que el seu fulgor
    se m'ha emportat la llum del dia.
    Oh, plany sonor, oh, ma clamor
    de poesia!,
    troba qui m'és causa d'amor
    i d'agonia.

    La veig només confosament,
    Un llibre als dits o bé una rosa ;
    no hi ha mirada més ardent
    que el pobre somni que no gosa;
    la seva dolça llunyania
    tant he besat que em ve llangor.
    Oh, plany sonor, oh, ma clamor
    de poesia!,
    troba qui m'és causa d'amor
    i d'agonia.

    Vés sense dir qui t'avià,
    mai non conegui qui l'ha amada ;
    si un caminet en davallar
    vers mi vingués enamorada,
    premi dolcìssim d'un enyor,
    jo sé ben cert que en moriria.
    Oh, plany sonor, oh, ma clamor
    de poesia!,
    troba qui m'és causa d'amor
    i d'agonia.

    Musica

    Canzone impaurita

    Lei non vede che per me è fatale
    il mio affanno, la mia attesa;
    lei non sa che sono malato
    di uno sguardo casuale;
    non ha paura che il suo fulgore
    mi porti via la luce del giorno.
    Oh, pianto sonoro, oh, mio clamore
    di poesia,
    scopri chi mi è causa d’amore
    e di agonia.

    La vedo solo confusamente,
    un libro tra le dita, forse una rosa;
    non c’è sguardo più ardente
    del povero sogno che non osa;
    la sua dolce lontananza
    tanto baciai che ne ho languore.
    Oh, pianto sonoro, oh, mio clamore
    di poesia,
    scopri chi mi è causa d’amore
    e di agonia.

    Va senza dir chi ti ha mandato,
    e che mai sappia chi l’amava;
    se nel discendere un sentiero
    da me venisse innamorata,
    dolce premio per il desiderarla,
    sono sicuro che potrei morire.
    Oh, pianto sonoro, oh, mio clamore
    di poesia,
    scopri chi mi è causa d’amore
    e di agonia.