Ausiàs March, Axí com cell qui ‘n lo somni·s delita

Axi com cell qui ’n lo somni·s delita
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a mi, que·l temps passat me te
l’imaginar, qu’altre be no y habita,
sentint estar en aguayt ma dolor,
sabent de cert qu’en ses mans he de jaure.
Temps de venir en negun be·m pot caure;
aquell passat en mi es lo millor.

Del temps present no·m trobe amador,
mas del passat, qu’es no-res e finit;
d’aquest pensar me sojorn e·m delit,
mas quan lo pert, s’esforça ma dolor,
si com aquell qui es jutgat a mort
he de lonch temps la sab e s’aconorta,
e creure·l fan que li sera estorta
e·l fan morir sens un punt de recort.

Plagues a Deu que mon pensar fos mort,
e que passas ma vida en durment!
Malament viu qui te lo pensament
per enamich, fent li d’enuyts report;
e com lo vol d’algun plaer servir
li·n pren axi com dona ’b son infant,
que si veri li demana plorant
ha ten poch seny que no·l sab contradir.

Ffora millor ma dolor sofferir
que no mesclar pocha part de plaher
entre ’quells mals, qui·m giten de saber
com del passat plaher me cove ’xir.
Las! Mon delit dolor se converteix;
doble·s l’affany apres d’un poch repos,
si co·l malalt qui per un plasent mos
tot son menjar en dolor se nodreix.

Com l’ermita, qui ’nyorament no·l creix
d’aquells amichs que teni’en lo mon,
essent lonch temps qu’en lo poblat no fon,
per fortuyt cars hun d’ells li apareix,
qui los passats plahers li renovella,
si que·l passat present li fa tornar;
mas com se·n part, l’es forçat congoxar:
lo be, com fuig, ab grans crits mal apella.

Plena de seny, quant amor es molt vella,
absença es lo verme que la guasta,
si fermetat durament no contrasta,
e creura poch, si l’envejos consella.

Testo a fronte

Axi com cell qui ’n lo somni·s delitaCome colui che nel sogno gioisce
e son delit de foll pensament ve,e la sua gioia da idea folle viene,
ne pren a mi, que·l temps passat me tecosì sono io, ch’immaginando vivo
l’imaginar, qu’altre be no y habita,in un passato, ove nient’altro sta.
sentint estar en aguayt ma dolor,Sentendo già in agguato il mio dolore,
sabent de cert qu’en ses mans he de jaure.sapendo cadrò nelle sue mani,
Temps de venir en negun be·m pot caure;non vedo bene alcuno nel futuro:
aquell passat en mi es lo millor.ciò che non è, per me, è la miglior cosa.
Del temps present no·m trobe amador,Mi scopro amante del tempo passato
mas del passat, qu’es no-res e finit;e siccome è finito, il nulla io amo.
d’aquest pensar me sojorn e·m delit,Nel pensar ciò gioisco e mi crogiolo
mas quan lo pert, s’esforça ma dolor,se non ci penso, aumenta il mio dolore,
si com aquell qui es jutgat a mortcome colui che è condannato a morte
he de lonch temps la sab e s’aconorta,e da tanto lo sa, ma si conforta
e creure·l fan que li sera estortacredendo che la pena sarà tolta,
e·l fan morir sens un punt de recort.fino a morire senza alcun ricordo.
Plagues a Deu que mon pensar fos mort,Volesse Dio che il pensiero morisse
e que passas ma vida en durment!e che passassi la vita dormendo!
Malament viu qui te lo pensamentIn doglia vive chi nel suo pensiero
per enamich, fent li d’enuyts report;trova il nemico che pene rapporta,
e com lo vol d’algun plaer servirma lui lo vuole di gioia servire,
li·n pren axi com dona ’b son infant,sicché fa come donna col bambino
que si veri li demana plorantquando le chiede il veleno piangendo:
ha ten poch seny que no·l sab contradir.priva di senno non sa contraddirlo.
Ffora millor ma dolor sofferirMeglio sarebbe il mio dolor soffrire
que no mesclar pocha part de plaherche mescolare ben poco piacere
entre ’quells mals, qui·m giten de saberfra quei mali che non mi fan sapere
com del passat plaher me cove ’xir.come uscire dal pensato piacere .
Las! Mon delit dolor se converteix;Lasso, il diletto diventa dolore,
doble·s l’affany apres d’un poch repos,poco riposo e raddoppia l’affanno,
si co·l malalt qui per un plasent moscome il malato che per un buon boccone
tot son menjar en dolor se nodreix.nutre il dolore di tutto il suo pasto .
Com l’ermita, qui ’nyorament no·l creixCome eremita che assenza non prova
d’aquells amichs che teni’en lo mon,di quegli amici che aveva nel mondo,
essent lonch temps qu’en lo poblat no fon,perché da troppo se ne sta isolato,
per fortuyt cars hun d’ells li apareix,e poi per caso uno di lor gli appare
qui los passats plahers li renovella,che i passati piaceri gli ricorda
si que·l passat present li fa tornar;e il piacere passato fa tornare;
mas com se·n part, l’es forçat congoxar:partito poi l’amico ecco l’angoscia:
lo be, com fuig, ab grans crits mal apella.bene che fugge chiama forte il male.
Plena de seny, quant amor es molt vella,Piena di senno, se l’amore invecchia
absència es lo verme que la guasta,l’assenza è come un verme che lo guasta,
si fermetat durament no contrasta,se fermezza con forza non si oppone
e creura poch, si l’envejos consella.ignorando i consigli d’invidioso.

Commenti

Lascia un commento