Categoria: Poesia

Josep Carner, Vora la mar es nada l’estimada


Vora la mar és nada l'estimada 
i és olorosa de ruixim marí; 
té els canvis de la mar en la mirada 
i lliure es gronxa per un blau camí.

Compta les veles a la matinada, 
veu a la tarda el cuejant botí, 
d'un so de mar és a la nit bressada; 
i el meu plany no li vaga de sentir.

Amor, ensenya'm una veu novella 
de prou virtut: no pas la cantarella 
de l'aigua al vent o damnejant esculls:

que al bon recer de l'oblidada quilla 
em valgui el so difós de la conquilla 
quan serem sols i aclucarem els ulls.

Traduzione

Accanto al mare è nata la mia amata 
ed è odorosa di spruzzo marino, 
volge come il mare ogni sua occhiata ,
dondola libera sul blu cammino.

Conta le vele di ogni mattinata, 
la sera vede che scoda il bottino, 
di notte al suon del mar viene cullata; 
e al mio pianto non porge alcun inchino.

Amore, insegnami voce novella
ch'abbia virtù, non sia la cantarella 
dell'acqua al vento o danneggiando scogli:

nel riparo dell'obliata chiglia 
mi valga il suon che spande la conchiglia,
quando chiudiamo gli occhi e siamo soli.

Testo a fronte

Vora la mar és nada l’estimada	Accanto al mare è nata la mia amata
i és olorosa de ruixim marí;	ed è odorosa di spruzzo marino,
i lliure es gronxa per un blau camí.	dondola libera sul blu cammino.
Compta les veles a la matinada,	Conta le vele di ogni mattinata,
veu a la tarda el cuejant botí,	la sera vede che scoda il bottino,
d’un so de mar és a la nit bressada;	di notte al suon del mar viene cullata;
Amor, ensenya’m una veu novella	Amore, insegnami voce novella
de prou virtut: no pas la cantarella	ch’abbia virtù, non sia la cantarella
de l’aigua al vent o damnejant esculls:	dell’acqua al vento o danneggiando scogli:
que al bon recer de l’oblidada quilla	nel riparo dell’obliata chiglia
em valgui el so difós de la conquilla	mi valga il suon che spande la conchiglia,
quan serem sols i aclucarem els ulls.	quando chiudiamo gli occhi e siamo soli.

26 aprile 2025

Josep Carner, Carlemany i el rei En Jaume

Carlemany i el rei En Jaume
són tots dos en paradís;
l’un és blanc com les congestes,
l’altre ros com el matí,
i, distrets de veure els àngels,
cap al món s’han ajupit;
van cercant una contrada
tot parlant com pare i fill.

Carlemany és més immòbil;
tot feixuc de majestat
com l’avet de la muntanya
ple de tofes de Nadal.
Ja ignorant de plers i d’ires
i oblidat del seu capmall,
ara té son blanc ermini
i ulls de sant de catedral.

El rei Jaume brilla encara
d’aquell or de joventut
que guaitaven nins i dones
amb les mans damunt dels ulls.
Bé deu ésser la ginesta
que ens aboca el mes de juny
un record del rei En Jaume
que illumina tot el puig.

I diu Carles:-Bella terra
catalana! Del meu temps,
un infant eres encara
en bressol de roca i neu,
i ja et deia el món rondalles
de desig i de poder
en el cant de les onades
i en el vent canigonenc.

-Catalunya deia En Jaume-
en mon pit ha reposat;
jo l’he vista illuminada
d’un somriure nuvial;
si em brunyí la meva espasa,
mon escut fou son mirall,
si el seu nom em retornava,
el meu nom la salvarà.

Carlemany: Mai no l’he vista,
llevat d’ara, amb vós ací:
jo no fos en sala blava,
hi voldria fer camí;
li diria, regalant-me
de sa mel de romanins:
-Ilumina’t cor enfora,
fes-te forta cor endins.

El Rei Jaume: És gerda i bella,
la més bella que jo sé;
amb front alt, com les princeses,
però ella, servant seny;
com cabrits que joguinegen
al damunt d’un sol pedrenc,
al damunt de ma cuirassa
jo sentia sos batecs.

Carlemany: Jo vaig donar-li
jorns de cura paternal.
Al bressol ella dormia:
al bressol vaig fer posar
flors collides en els boscos
fabulosos i immortals:
flor vermella de coratge,
blanca flor de santedat.

El rei Jaume: -Tres taronges
vaig collir pel seu amor;
al brial les hi llençava:
cel i mar n’havien goig.
En pren una, en pren una altra
i en respira les olors:
com ses mans ja n’eren plenes,
la darrera no la vol.

Carlemany i el rei En Jaume
són tots dos en paradís,
asseguts amb tota glòria
en un dia sense fi;
van veient altra vegada
anar els àngels i venir.
L’un és blanc com l’Etern Pare,
l’altre ros com Jesucrist.

Traduzione

Carlomagno ed il Re Jaume
sono entrambi in paradiso;
bianco è l'un come i nevai,
l'altro è rosso come l'alba.
Stanno assisi in gloria dentro 
la gran calma di zaffiro: 
guardan giù la terra e parlano 
come parlan Padre e Figlio. 

Carlomagno si sta immoto, 
è vetusto e consacrato 
come abete sopra un monte 
pien di fiocchi natalizi. 
Con bontà infinita gli uomini 
riparò tutti e perciò 
giù dal ciel per lui discese 
l'ermellino senza macchia. 

Il Re Jaume brilla ancora 
di quell'oro giovanile 
che miraron bimbi e donne 
con la mano sopra gli occhi. 
Ben dev'esser la ginestra 
a diffonder nell'estate 
il chiarore di Re Jaume 
che perdura sulle cime. 

Dice Carlo: Bella terra 
catalana! ai tempi miei 
eri ancora un fantolino 
nella tua culla di neve, 
e le favole ascoltavi 
d'un bel regno conquistato 
nel cantar vasto dell'onde 
e di Canicò nel vento.

Dice Jaume: Ha riposato 
nel mio cuor la Catalogna; 
io l'ho vista illuminata 
da un sorriso nuziale. 
La mia spada fu il suo giuoco, 
il mio scudo fu il suo specchio, 
nella mia chioma di rame 
il suo capo ella nascose.

Carlomagno: Io ben ricordo 
gli occhi suoi miranti il giorno 
con la chiara meraviglia 
di trovar tutto sì nuovo, 
i suoi detti che s'aprivano 
come i petali d'un fiore, 
e i suoi passi onde pareva 
baciar lieve lieve il mondo.

Il Re Jaume: È dolce e bella, 
la più bella che mi sappia; 
gli occhi suoi chiusi ubriacano, 
il suo aroma accende amore. 
Come capre che saltellino 
sopra un picco aspro e ferrigno 
i suoi palpiti balzavano 
sul mio rude e vasto usbergo.

Carlomagno: - Ebbi per lei, 
come un padre, lunghe cure. 
Nella culla essa dormiva, 
nella culla io le posai
fiori colti per i boschi 
favolosi ed immortali: 
fior vermiglio di coraggio 
bianco fior di santità.

Il Re Jaume: - Ed io tre arance 
ho spiccato pel suo amore. 
Nel suo grembo le raccolse, 
tutto il ciel n'era gioioso. 
Ne prese una, prese l'altra 
e mischiava i due profumi.
 Le sue mani eran già piene 
e non volle prender l'ultima.

Carlomagno ed il Re Jaume 
sono entrambi in paradiso: 
le parole benedette 
fanno un'aura assai sottile; 
stanno assisi in gloria dentro 
la gran calma di zaffiro. 
L'uno è bianco come il Padre 
biondo è l'altro come Cristo.

Traduzione di Cesare Giardini

3 marzo 2025

Ay ditxosa Catalunya

Ay ditxosa Catalunya, / qui t'ha vista rica y plena!
Ara 'l Rey nostre senyó / declarada ens té la guerra.
Lo gran comte d'Olivar / sempre li burxa l'aurella:
-Ara es hora, nostre Rey, / ara es hora que fem guerra.-
Contra de los catalans, / ja veieu quina n'han feta:
Seguiren vilas i llochs / fins al lloc de Riu d'Arenas,
N'han cremada una Iglesia, / que Santa Coloma 's deya
Creman albas y casullas / los calzers y las patenas
Y 'l Santíssim Sagrament, / alabat sigui per sempre,
Mataren un sacerdot / mentres que la missa deya.
Mataren un cavallé, / a la porta de l'Iglesia,
Don Lluís de Furrià, / y 'e'ls àngels li fan gran festa.
Lo pa que no era blanch / deyan que era massa negre,
Lo davan a-n-els ls cavalls / sols per assolá la terra,
Lo vi que no era bo, / etjegavan las aixetas,
Lo tiravan pels carrés / sols pera regá la terra;
A presencia dels seus pares / deshonravan las donzellas.
En davan part al Virrey, / del mal que aquells soldats feyan:
-Llicencia 'ls he donat yo, / molta mes se'n poden prendre.-
A vista de tot això / s'es esbalotat la terra.
Entraren á Barcelona / mil persones forasteras,
entren com á segadós, / com eram á tems de sega.
De tres guardias que n'hi ha / ja n'an morta la primera;
En mataren al Virrey / al entrant de la galera;
Mataren als diputats / y als jutges de l'Audiencia.
Anaren a la presó / donan llibertat als presos.
Lo Bisbe 'ls va beneí / ab la ma dreta y esquerra:
-Hont es vostre capitá, / ahont es la vostra bandera?-
Varen treure 'l bon Jesús / tot cobert amb un vel negre:
-Aquí es nostre capità, / aquí es nostra bandera.
A las armas catalans, / que-os han declarat la guerra.-

Musica