Categoria: Poesia

  • Josep Carner, Vora la mar es nada l’estimada

    Josep Carner, Vora la mar es nada l’estimada


    Vora la mar és nada l'estimada
    i és olorosa de ruixim marí;
    té els canvis de la mar en la mirada
    i lliure es gronxa per un blau camí.

    Compta les veles a la matinada,
    veu a la tarda el cuejant botí,
    d'un so de mar és a la nit bressada;
    i el meu plany no li vaga de sentir.

    Amor, ensenya'm una veu novella
    de prou virtut: no pas la cantarella
    de l'aigua al vent o damnejant esculls:

    que al bon recer de l'oblidada quilla
    em valgui el so difós de la conquilla
    quan serem sols i aclucarem els ulls.

    Traduzione

    Testo a fronte

    Vora la mar és nada l’estimadaAccanto al mare è nata la mia amata
    i és olorosa de ruixim marí;ed è odorosa di spruzzo marino,
    i lliure es gronxa per un blau camí.dondola libera sul blu cammino.
    Compta les veles a la matinada,Conta le vele di ogni mattinata,
    veu a la tarda el cuejant botí,la sera vede che scoda il bottino,
    d’un so de mar és a la nit bressada;di notte al suon del mar viene cullata;
    Amor, ensenya’m una veu novellaAmore, insegnami voce novella
    de prou virtut: no pas la cantarellach’abbia virtù, non sia la cantarella
    de l’aigua al vent o damnejant esculls:dell’acqua al vento o danneggiando scogli:
    que al bon recer de l’oblidada quillanel riparo dell’obliata chiglia
    em valgui el so difós de la conquillami valga il suon che spande la conchiglia,
    quan serem sols i aclucarem els ulls.quando chiudiamo gli occhi e siamo soli.
  • Josep Carner, Carlemany i el rei En Jaume

    Josep Carner, Carlemany i el rei En Jaume

    Carlemany i el rei En Jaume
    són tots dos en paradís;
    l’un és blanc com les congestes,
    l’altre ros com el matí,
    i, distrets de veure els àngels,
    cap al món s’han ajupit;
    van cercant una contrada
    tot parlant com pare i fill.

    Carlemany és més immòbil;
    tot feixuc de majestat
    com l’avet de la muntanya
    ple de tofes de Nadal.
    Ja ignorant de plers i d’ires
    i oblidat del seu capmall,
    ara té son blanc ermini
    i ulls de sant de catedral.

    El rei Jaume brilla encara
    d’aquell or de joventut
    que guaitaven nins i dones
    amb les mans damunt dels ulls.
    Bé deu ésser la ginesta
    que ens aboca el mes de juny
    un record del rei En Jaume
    que illumina tot el puig.

    I diu Carles:-Bella terra
    catalana! Del meu temps,
    un infant eres encara
    en bressol de roca i neu,
    i ja et deia el món rondalles
    de desig i de poder
    en el cant de les onades
    i en el vent canigonenc.

    -Catalunya deia En Jaume-
    en mon pit ha reposat;
    jo l’he vista illuminada
    d’un somriure nuvial;
    si em brunyí la meva espasa,
    mon escut fou son mirall,
    si el seu nom em retornava,
    el meu nom la salvarà.

    Carlemany: Mai no l’he vista,
    llevat d’ara, amb vós ací:
    jo no fos en sala blava,
    hi voldria fer camí;
    li diria, regalant-me
    de sa mel de romanins:
    -Ilumina’t cor enfora,
    fes-te forta cor endins.

    El Rei Jaume: És gerda i bella,
    la més bella que jo sé;
    amb front alt, com les princeses,
    però ella, servant seny;
    com cabrits que joguinegen
    al damunt d’un sol pedrenc,
    al damunt de ma cuirassa
    jo sentia sos batecs.

    Carlemany: Jo vaig donar-li
    jorns de cura paternal.
    Al bressol ella dormia:
    al bressol vaig fer posar
    flors collides en els boscos
    fabulosos i immortals:
    flor vermella de coratge,
    blanca flor de santedat.

    El rei Jaume: -Tres taronges
    vaig collir pel seu amor;
    al brial les hi llençava:
    cel i mar n’havien goig.
    En pren una, en pren una altra
    i en respira les olors:
    com ses mans ja n’eren plenes,
    la darrera no la vol.

    Carlemany i el rei En Jaume
    són tots dos en paradís,
    asseguts amb tota glòria
    en un dia sense fi;
    van veient altra vegada
    anar els àngels i venir.
    L’un és blanc com l’Etern Pare,
    l’altre ros com Jesucrist.

    Traduzione

    Carlomagno ed il Re Jaume
    sono entrambi in paradiso;
    bianco è l'un come i nevai,
    l'altro è rosso come l'alba.
    Stanno assisi in gloria dentro
    la gran calma di zaffiro:
    guardan giù la terra e parlano
    come parlan Padre e Figlio.

    Carlomagno si sta immoto,
    è vetusto e consacrato
    come abete sopra un monte
    pien di fiocchi natalizi.
    Con bontà infinita gli uomini
    riparò tutti e perciò
    giù dal ciel per lui discese
    l'ermellino senza macchia.

    Il Re Jaume brilla ancora
    di quell'oro giovanile
    che miraron bimbi e donne
    con la mano sopra gli occhi.
    Ben dev'esser la ginestra
    a diffonder nell'estate
    il chiarore di Re Jaume
    che perdura sulle cime.

    Dice Carlo: Bella terra
    catalana! ai tempi miei
    eri ancora un fantolino
    nella tua culla di neve,
    e le favole ascoltavi
    d'un bel regno conquistato
    nel cantar vasto dell'onde
    e di Canicò nel vento.

    Dice Jaume: Ha riposato
    nel mio cuor la Catalogna;
    io l'ho vista illuminata
    da un sorriso nuziale.
    La mia spada fu il suo giuoco,
    il mio scudo fu il suo specchio,
    nella mia chioma di rame
    il suo capo ella nascose.

    Carlomagno: Io ben ricordo
    gli occhi suoi miranti il giorno
    con la chiara meraviglia
    di trovar tutto sì nuovo,
    i suoi detti che s'aprivano
    come i petali d'un fiore,
    e i suoi passi onde pareva
    baciar lieve lieve il mondo.

    Il Re Jaume: È dolce e bella,
    la più bella che mi sappia;
    gli occhi suoi chiusi ubriacano,
    il suo aroma accende amore.
    Come capre che saltellino
    sopra un picco aspro e ferrigno
    i suoi palpiti balzavano
    sul mio rude e vasto usbergo.

    Carlomagno: - Ebbi per lei,
    come un padre, lunghe cure.
    Nella culla essa dormiva,
    nella culla io le posai
    fiori colti per i boschi
    favolosi ed immortali:
    fior vermiglio di coraggio
    bianco fior di santità.

    Il Re Jaume: - Ed io tre arance
    ho spiccato pel suo amore.
    Nel suo grembo le raccolse,
    tutto il ciel n'era gioioso.
    Ne prese una, prese l'altra
    e mischiava i due profumi.
    Le sue mani eran già piene
    e non volle prender l'ultima.

    Carlomagno ed il Re Jaume
    sono entrambi in paradiso:
    le parole benedette
    fanno un'aura assai sottile;
    stanno assisi in gloria dentro
    la gran calma di zaffiro.
    L'uno è bianco come il Padre
    biondo è l'altro come Cristo.

    Traduzione di Cesare Giardini
  • Ay ditxosa Catalunya

    Ay ditxosa Catalunya

    Ay ditxosa Catalunya, / qui t'ha vista rica y plena!
    Ara 'l Rey nostre senyó / declarada ens té la guerra.
    Lo gran comte d'Olivar / sempre li burxa l'aurella:
    -Ara es hora, nostre Rey, / ara es hora que fem guerra.-
    Contra de los catalans, / ja veieu quina n'han feta:
    Seguiren vilas i llochs / fins al lloc de Riu d'Arenas,
    N'han cremada una Iglesia, / que Santa Coloma 's deya
    Creman albas y casullas / los calzers y las patenas
    Y 'l Santíssim Sagrament, / alabat sigui per sempre,
    Mataren un sacerdot / mentres que la missa deya.
    Mataren un cavallé, / a la porta de l'Iglesia,
    Don Lluís de Furrià, / y 'e'ls àngels li fan gran festa.
    Lo pa que no era blanch / deyan que era massa negre,
    Lo davan a-n-els ls cavalls / sols per assolá la terra,
    Lo vi que no era bo, / etjegavan las aixetas,
    Lo tiravan pels carrés / sols pera regá la terra;
    A presencia dels seus pares / deshonravan las donzellas.
    En davan part al Virrey, / del mal que aquells soldats feyan:
    -Llicencia 'ls he donat yo, / molta mes se'n poden prendre.-
    A vista de tot això / s'es esbalotat la terra.
    Entraren á Barcelona / mil persones forasteras,
    entren com á segadós, / com eram á tems de sega.
    De tres guardias que n'hi ha / ja n'an morta la primera;
    En mataren al Virrey / al entrant de la galera;
    Mataren als diputats / y als jutges de l'Audiencia.
    Anaren a la presó / donan llibertat als presos.
    Lo Bisbe 'ls va beneí / ab la ma dreta y esquerra:
    -Hont es vostre capitá, / ahont es la vostra bandera?-
    Varen treure 'l bon Jesús / tot cobert amb un vel negre:
    -Aquí es nostre capità, / aquí es nostra bandera.
    A las armas catalans, / que-os han declarat la guerra.-

    L’inno catalano

    Catalunya, triomfant,
    tornarà a ser rica i plena!
    Endarrera aquesta gent
    tan ufana i tan superba!

    Bon cop de falç!
    Bon cop de falç, defensors de la terra!
    Bon cop de falç!

    Ara és hora, segadors!
    Ara és hora d’estar alerta!
    Per quan vingui un altre juny
    esmolem ben bé les eines!

    Bon cop de falç!
    Bon cop de falç, defensors de la terra!
    Bon cop de falç!

    Que tremoli l’enemic
    en veient la nostra ensenya:
    com fem caure espigues d’or,
    quan convé seguem cadenes!

    Bon cop de falç!
    Bon cop de falç, defensors de la terra!
    Bon cop de falç!

    Traduzione

    Catalogna, trionfante,
    tornerà ad essere ricca e grande!
    Torni indietro questa gente
    tanto presuntuosa e tanto superba!

    Buon colpo di falce!
    Buon colpo di falce, difensori della terra!
    Buon colpo di falce!

    È giunta l’ora mietitori!
    È giunta l’ora di stare all’erta!
    Per quando verrà un altro giugno
    teniamo affilati gli arnesi!

    Bon cop de falç!
    Bon cop de falç, defensors de la terra!
    Bon cop de falç!

    Che tremi il nemico
    vedendo la nostra insegna:
    come facciamo cadere le spighe dorate,
    quando è opportuno seghiamo le catene!

    Bon cop de falç!
    Bon cop de falç, defensors de la terra!
    Bon cop de falç!

  • Josep Carner, L’arç

    Josep Carner, L’arç

    Era quan l’arç floreix a la muntanya
    sota dels núvols escampats d’abril
    que me n’anava jo sense companya
    i malganós de tot el món gentil.

    Oh tu, més bell que ma remor de canya,
    arç al costat del viarany humil,
    de ta punxada qui es voldria plànyer,
    oh tan nevat en graciós estil!

    Qui va a gaubança, foll, la torna trida.
    El goig més tendre és entenent de plor.
    I jo no sé ni el goig ni la ferida–

    pas d’una ombra, feblesa d’un ressò.
    Deu-me, Senyor, les esmes de la vida:
    una ferida i, si s’escau, la flor.

  • Josep Carner, Retorn a Catalunya

    Josep Carner, Retorn a Catalunya

  • Josep Carner, Cançó poruga

    Josep Carner, Cançó poruga

    Ella no veu que m'és fatal
    el meu destret, la meva espera;
    ella no sap que sóc malalt
    d'una mirada venturera;
    ella no es tem que el seu fulgor
    se m'ha emportat la llum del dia.
    Oh, plany sonor, oh, ma clamor
    de poesia!,
    troba qui m'és causa d'amor
    i d'agonia.

    La veig només confosament,
    Un llibre als dits o bé una rosa ;
    no hi ha mirada més ardent
    que el pobre somni que no gosa;
    la seva dolça llunyania
    tant he besat que em ve llangor.
    Oh, plany sonor, oh, ma clamor
    de poesia!,
    troba qui m'és causa d'amor
    i d'agonia.

    Vés sense dir qui t'avià,
    mai non conegui qui l'ha amada ;
    si un caminet en davallar
    vers mi vingués enamorada,
    premi dolcìssim d'un enyor,
    jo sé ben cert que en moriria.
    Oh, plany sonor, oh, ma clamor
    de poesia!,
    troba qui m'és causa d'amor
    i d'agonia.

    Musica

    Canzone impaurita

    Lei non vede che per me è fatale
    il mio affanno, la mia attesa;
    lei non sa che sono malato
    di uno sguardo casuale;
    non ha paura che il suo fulgore
    mi porti via la luce del giorno.
    Oh, pianto sonoro, oh, mio clamore
    di poesia,
    scopri chi mi è causa d’amore
    e di agonia.

    La vedo solo confusamente,
    un libro tra le dita, forse una rosa;
    non c’è sguardo più ardente
    del povero sogno che non osa;
    la sua dolce lontananza
    tanto baciai che ne ho languore.
    Oh, pianto sonoro, oh, mio clamore
    di poesia,
    scopri chi mi è causa d’amore
    e di agonia.

    Va senza dir chi ti ha mandato,
    e che mai sappia chi l’amava;
    se nel discendere un sentiero
    da me venisse innamorata,
    dolce premio per il desiderarla,
    sono sicuro che potrei morire.
    Oh, pianto sonoro, oh, mio clamore
    di poesia,
    scopri chi mi è causa d’amore
    e di agonia.