Categoria: Patria

  • Joaquim Rubió i Ors, Lo gaiter del Llobregat

    Joaquim Rubió i Ors, Lo gaiter del Llobregat

    Jullol de 1859

    Si ab mos cantars sensills ¡oh Patria mia!
    Terra sagrada ahont mon bressol sens galas
    Balandrejà, al trist tó de sas baladas,
    Una mare ab amor;
    Si cantant de recorts jo puch un dia
    Ta corona refer que fulla à fulla
    Dispersá per tas planas regaladas
    Del seggles lo rigor.

    Dels antichs trobadors la muda lira
    Jo arrencaré de llurs humits sepulcres,
    Y al geni que divaga entre llurs llosas
    Plorant invocaré,
    Y despertantne las que l' mon admira
    Ombras sagradas, noms cenyits de gloria,
    Los comptes y antichs reys, y llurs famosas
    Batallas cantaré.

    Jove só ¡oh Patria! sí, y la ma encara
    Tremola sobre l' arpa ahont la cigala
    Brillá dels trobadors, ahont ressonaren
    Los cants dels Cabestanys:
    Jove só: ¿mes que importa si m' ets cara,
    ¡Oh Laletania! si á ton nom sas alas
    Bat mon trist cor; si m’ sobra en amor patri
    Lo que me falta en anys?

    Durs serán mos cantars, sens armonia
    Saltarán de mon cor mos sentits versos,
    Com de un acer ardent saltan hermosos
    Trossos de foch brillants;
    Mes no sels tatxará de bastardia,
    Pus llemosins serán encara que aspres,
    Y en recorts riçhs y en fets caballerosos
    Dels héroes laletans.

    Durs, sí, mes nobles com lo vol del áliga;
    Mes llibres com los monts que sas nevadas
    Crestas, que boscos de mil anys cenyeixan,
    Aixecan fins al cel;
    Ni en sonorosas voltas assentadas
    En llaugeras columnas d' or y marbre
    Darán venals llahors als qui mereixan
    Sols despreci cruel.

    Ni temes, Patria, que ab cantars joyosos
    Tas llágrimas insulte de viudesa,
    Ni recorde vils noms dels qui trencaren
    Lo ceptre de tos reys:
    Prestem son foch de Laletania l' geni,
    Y al mon recordaré la saviesa
    Dels antichs y bravura que al mon daren
    Llur dialecte y llurs lleys.

    Prestenm' son geni ls' trobadors que dorman
    En llits de marbre en pau y exemps de pena,
    Y en melós llemosí, pus es lo idioma
    Ab que parlo al Senyor,
    Cantaré tas grandesas, Catalunya,
    Tos comptes y antichs reys que per l' arena
    Lo pendó arrossegaren de Mahoma
    Del sarrahí traidor.

    Cantaré als paladins que en las riberas
    Del Jordá venerat la arena santa
    Ab sanch tenyiren que ab sa sanch divina
    Lo fill de Deu regá;
    Y al jovenet galant que ab ágil planta
    Penjada l' arpa al coll que al vent gemega,
    Baix lo dorat balcó d' ahont dorm sa nina
    Venia á sospirar.

    Y cantaré ls' amors y la hermosura
    De las fillas gentils de las montanyas,
    Las del cos mes ayrós que una urna grega,
    Mes que un gerro de flors:
    Pus no sempre ressona en las alturas
    Ni entre sostres dorats, ni en salons gótichs;
    Pus no desdenya las humils cabanyas
    L' arpa dels trobadors!

    Testo a fronte

    Lo gaiter del Llobregat
    Jullol de 1859

    Si ab mos cantars sensills ¡oh Patria mia!
    Terra sagrada ahont mon bressol sens galas
    Balandrejà, al trist tó de sas balades,
    Una mare ab amor;
    Si cantant de recorts jo puch un dia
    Ta corona refer que fulla à fulla
    Dispersá per tas planas regaladas
    Del seggles lo rigor.

    Dels antichs trobadors la muda lira
    Jo arrencaré de llurs humits sepulcres,
    Y al geni que divaga entre llurs llosas
    Plorant invocaré,
    Y despertantne las que l’ mon admira
    Ombras sagrades, noms cenyits de gloria,
    Los comptes y antichs reys, i llurs famosas
    Batallas cantaré.

    Jove só ¡oh Patria! sí, y la ma encara
    Tremola sobre l’ arpa ahont la cigala
    Brillá dels trobadors, ahont ressonaren
    Los cants dels Cabestanys:
    Jove só: ¿mes que importa si m’ ets cara,
    ¡Oh Laletania! si á ton nom sas ales
    Bat mon trist cor; si m’ sobra en amor patri
    Lo que me falta en anys?

    Durs serán mos cantars, sens armonia
    Saltarán de mon cor mos sentits versos,
    Com de un acer ardent saltan hermosos
    Trossos de foch brillants;
    Mes no sels tatxará de bastardia,
    Pus llemosins serán encara que aspres,
    Y en recorts riçhs y en fets caballerosos
    Dels héroes laletans.

    Durs, sí, mes nobles com lo vol del áliga;
    Mes llibres com los monts que sas nevades
    Crestas, que boscos de mil anys cenyeixan,
    Aixecan fins al cel;
    Ni en sonorosas voltas assentadas
    En llaugeras columnas d’ or y marbre
    Darán venals llahors als qui mereixan
    Sols despreci cruel.

    Ni temes, Patria, que ab cantars joyosos
    Tas llágrimas insulte de viudesa,
    Ni recorde vils noms dels qui trencaren
    Lo ceptre de tos reys:
    Prestem son foch de Laletania l’ geni,
    Y al mon recordaré la saviesa
    Dels antichs y bravura que al mon daren
    Llur dialecte y llurs lleys.

    Prestenm’ son geni ls’ trobadors que dorman
    En llits de marbre en pau i exemps de pena,
    Y en melós llemosí, pus es lo idioma
    Ab que parlo al Senyor,
    Cantaré tas grandesas, Catalunya,
    Tos comptes y antichs reys que per l’ arena
    Lo pendó arrossegaren de Mahoma
    Del sarrahí traidor.

    Cantaré als paladins que en las riberas
    Del Jordá venerat la arena santa
    Ab sanch tenyiren que ab sa sanch divina
    Lo fill de Deu regá;
    Y al jovenet galant que ab ágil planta
    Penjada l’arpa al coll que al vent gemega,
    Baix lo dorat balcó d’ ahont dorm sa nina
    Venia á sospirar.

    Y cantaré ls’ amors i la hermosura
    De las fillas gentils de las montanyas,
    Las del cos mes ayrós que una urna grega
    Mes que un gerro de flors:
    Pus no sempre ressona en las alturas
    Ni entre sostres dorats, ni en salons gótichs;
    Pus no desdenya les humils cabanyas
    L’ arpa dels trobadors!
    Il cornamusaro del Llobregat
    Luglio 1859

    Se con i miei semplici canti, oh Patria mia,
    terra sacra dove la mia culla disadorna
    fece ondeggiare, al tono triste delle sue ballate,
    una madre con amore;
    Se cantando di ricordi io posso un giorno
    la tua corona rifare, che foglia a foglia
    disperse, attraverso le tue piane colate
    dai secoli, il rigore.

    Degli antichi trovatori la muta lira
    strapperò dai loro umidi sepolcri,
    e il genio che vaga tra le loro lastre
    piangendo invocherò,
    e, risvegliando ammirate dal mondo
    ombre sacre, nomi cinti di gloria,
    i conti e gli antichi re e le loro famose
    battaglie canterò.

    Sono giovane, oh Patria! sì, e la mano ancora
    trema sull’arpa dove la cicala
    brillò dei trovatori, dove risuonarono
    i canti dei Cabestany:
    sono giovane: ma che importa se mi sei cara,
    Oh Laletania! se, al tuo nome, le ali
    batte il mio cuore triste; se eccede in amor patrio
    quel che mi manca in anni?

    I miei canti saran duri, senza armonia
    salteranno dal mio cuore i miei versi sinceri,
    come da un acciaio ardente saltano, belli, <br> pezzi di fuoco brillanti;
    ma nessuno li taccerà di bastardi,
    ché limosini saranno, ancorché aspri,
    nei ricchi ricordi e nei fatti cavallereschi
    degli eroi laletani.

    Duri, sì, ma nobili, come il volo dell’aquila;
    ma liberi come i monti che le loro innevate
    creste, che boschi millenari cingono,
    elevano fino al cielo;
    né in sonore volte posate
    su agili colonne d’oro e marmo
    daranno venali lodi a coloro che meritano
    soltanto disprezzo crudele.

    Non temere, Patria, che con canti gioiosi
    insulterò le tue lacrime di vedova
    o che ricorderò i nomi vili di chi ruppe
    lo scettro dei tuoi re:
    Il loro fuoco sarà per il genio di Laletania
    e al mondo ricorderò la saggezza e il coraggio
    degli antichi che al mondo dettero
    il loro dialetto e le loro leggi.

    Mi prestino il loro genio i trovatori che dormono
    in letti di marmo in pace e senza pena
    e in dolcissimo limosino, che è l’idioma
    con cui parlo a Signore,
    canterò le tue grandezza, Catalogna,
    i tuoi conti e gli antichi re che per l’arena
    lo stendardo strascicarono di Maometto
    del saraceno traditore.

    Canterò i paladini che, sulle rive+
    del Giordano venerato, la santa arena
    col sangue tinsero, che col suo sangue divino
    il figlio di Dio irrigò;
    e il giovinetto cortese che con agile aspetto
    al collo appesa l’arpa, che al vento geme,
    sotto il balcone dorato ove dorme la sua fanciulla
    veniva a sospirare.

    E canterò gli amori e la bellezza
    delle figlie gentili delle montagne;
    quelle dal corpo più grazioso di un’urna greca,
    più di un vaso di fiori:
    ché non sempre risuona nelle altezze,
    né sotto aurei soffitti né in gotici saloni;
    ché non disdegna le umili capanne,
    l’arpa dei trovatori!
  • Joan Maragall, L’estimada de Don Jaume

    Joan Maragall, L’estimada de Don Jaume


    Don Jaume té una estimada
    que ben jove el va emprendar.
    L’estimada de Don Jaume,
    una terra sobre el mar.
    No més de sentir parlar-ne
    ja en va quedar enamorat.
    Diu als barons que l’ajudin,
    que la vol anar a cercar.
    Mentre els barons treuen comptes
    Don Jaume va a mirar al mar.
    De tant mirar-hi i mirar-hi
    en surt un estol de naus,
    en surt un estol de veles
    que tot el mar n’era blanc.
    Don Jaume somriu i hi entra;
    l’estol mar endins se’n va.
    II
    A l’hora que el sol va a pondre’s
    Mallorca veu l’aimador
    que ve dret damunt la barca,
    els ulls encesos d’amor.
    L’illa es torna tota roja
    i el cap del rei nimbat d’or.
    Ell, quan posa el peu en terra,
    ja se sent conquistador.
    En terra posa la planta
    i en el cel l’esguart piadós.
    La terra la vol pel cel,
    el rei Jaume d’Aragó.
    Perxò és alt de més alçada
    que no tots els seus barons,
    i perxò els ulls li blavegen,
    i perxò té el cap tant ros.
    III
    Tota la nit ha vetllat,
    i quan veu l’alba esclarida
    alça l’espasa real
    boi cridant: Santa Maria!
    Tots els cavallers s’aixequen,
    més els raca l’embestida.
    «Vergonya, barons, vergonya!»,
    clama el rei en santa ira;
    i com fera celestial
    entra al combat i els hi atia.
    Fou llavors que els sarrains,
    amb ullada estemordida,
    van veure a l’host catalana
    com mai ningú més l’ha vista,
    i al blanc cavaller Sant Jordi
    lluitar en nostra companyia.
    IV
    «Mallorca, do’m menjar i beure,
    que em seran dolços tos fruits.
    Ara que t’he fet ben meva,
    bé puc gaudir-me de tu.
    Que n’és de bona la terra!
    Com li escau el cel damunt!
    Com més terra, més cel sobre;
    com més cel, més quïetut.»
    Així a soles se parlava
    aquell vespre el rei august,
    i entre els morts de la batalla
    s’adormia amb son segur.
    V
    Sempre més hi ha pensat
    en Mallorca cristiana:
    ni els grans amors de Valencia,
    ni els de Múrcia, ni cap altre,
    li han fet perdre la memòria
    de la dolça illa daurada.
    «Tinc un regne sobre el mar
    com no el té cap rei d’Espanya»,
    murmura sovint el rei,
    mig rient i ple d’ufana.
    I quan han passat molts anys
    i és un vell de barba blanca,
    encara li riu als ulls
    la conquesta jovençana;
    i quan, camí de Poblet,
    dins de Valencia finava,
    va girà’s de cara al mar
    cercant l’amorosa platja,
    i va morir mig rient,
    pensant que se n’hi anava.

    Traduzione

    I
    Ha un'amata il buon Re Jaume
    che assai giovane lo accese
    E' l'amata del Re Jaume
    una terra sopra il mare.
    Ne senti parlare un giorno
    e di lei s'innamorò.
    Prega tutti i suoi baroni
    che l'aiutino a cercarla;
    mentre quelli ancor discutono
    il Re Jaume guarda il mare,
    e lo guarda tanto e tanto
    che uno stuol n'esce di navi,
    che uno stuol n'esce di vele
    onde il mare è tutto bianco.
    Il buon Re sorride e sale:
    già la flotta è in alto mare.
    II
    E allorchè discende il sole
    vede Mallorca l'amante
    chè ritto sta sulla prora
    con gli occhi accesi d'amore.
    Tutta rossa si fa l'isola
    ed al Re s'aureola il capo.
    Quando posa il piede a terra
    già la sente conquistata.
    In terra poggia i due piedi
    e al cielo volge lo sguardo.
    Vuole la terra pel Cielo
    il Re Jaume d'Aragona.
    Perciò tutti egli sovrasta
    i baroni suoi vassalli,
    perciò gli occhi ha tanto azzurri
    e i capelli d'oro biondo.
    III
    Tutta la notte ha vegliato
    e quando l'alba schiarisce
    alza la spada reale
    gridando: «Santa Maria!».
    Tutti i baroni, ecco, s'alzano
    ma li addolora l'impresa.
    «Vergogna, baroni!» in sua santa
    ira il Re grida e sì come
    belva celeste si slancia
    nella battaglia e li incita.
    Fu allora che i Saraceni
    vider con occhi spauriti
    l'esercito catalano
    come nessun l'avea visto.
    E il cavaliere dal bianco mantello,
    San Giorgio, lottò
    coi Catalani quel giorno.
    IV.
    «Dacci, Mallorca, il mangiare
    e il bere: son dolci i tuoi frutti.
    Ora che t'ho fatta mia
    ben posso godere di te.
    Oh, come buona la terra!
    Quanto cielo vi sta sopra!
    Quanto più terra, più cielo,
    quanto più cielo, più quiete!».
    Cosi con se stesso parlava
    nel vespro il Re Jaume e, tra i morti
    della battaglia, chiudeva
    gli occhi ad un sonno tranquillo.
    V
    E sempre più egli pensò
    la bella Mallorca cristiana:
    nè i grandi amor di Valenza
    e di Murcia nè alcun altro
    gli fanno uscire dal cuore
    la tanto dolce Isola d'Oro.
    «Ho un bel regno sopra il mare
    come non l'ha un Re di Spagna»,
    mormora il Re qualche volta
    e, di sè lieto, sorride.
    E quando gli anni trascorsi
    di lui fanno un bianco vecchio
    negli occhi ancora gli ride
    la conquista giovanile
    e quando, in via per Poblet,
    agonizzava a Valenza
    al mar volgeva lo sguardo
    la dolce spiaggia cercando.

    Cosi felice moriva
    certo che ad essa tornava.

    Traduzione di Cesare Giardini



  • Josep Carner, Carlemany i el rei En Jaume

    Josep Carner, Carlemany i el rei En Jaume

    Carlemany i el rei En Jaume
    són tots dos en paradís;
    l’un és blanc com les congestes,
    l’altre ros com el matí,
    i, distrets de veure els àngels,
    cap al món s’han ajupit;
    van cercant una contrada
    tot parlant com pare i fill.

    Carlemany és més immòbil;
    tot feixuc de majestat
    com l’avet de la muntanya
    ple de tofes de Nadal.
    Ja ignorant de plers i d’ires
    i oblidat del seu capmall,
    ara té son blanc ermini
    i ulls de sant de catedral.

    El rei Jaume brilla encara
    d’aquell or de joventut
    que guaitaven nins i dones
    amb les mans damunt dels ulls.
    Bé deu ésser la ginesta
    que ens aboca el mes de juny
    un record del rei En Jaume
    que illumina tot el puig.

    I diu Carles:-Bella terra
    catalana! Del meu temps,
    un infant eres encara
    en bressol de roca i neu,
    i ja et deia el món rondalles
    de desig i de poder
    en el cant de les onades
    i en el vent canigonenc.

    -Catalunya deia En Jaume-
    en mon pit ha reposat;
    jo l’he vista illuminada
    d’un somriure nuvial;
    si em brunyí la meva espasa,
    mon escut fou son mirall,
    si el seu nom em retornava,
    el meu nom la salvarà.

    Carlemany: Mai no l’he vista,
    llevat d’ara, amb vós ací:
    jo no fos en sala blava,
    hi voldria fer camí;
    li diria, regalant-me
    de sa mel de romanins:
    -Ilumina’t cor enfora,
    fes-te forta cor endins.

    El Rei Jaume: És gerda i bella,
    la més bella que jo sé;
    amb front alt, com les princeses,
    però ella, servant seny;
    com cabrits que joguinegen
    al damunt d’un sol pedrenc,
    al damunt de ma cuirassa
    jo sentia sos batecs.

    Carlemany: Jo vaig donar-li
    jorns de cura paternal.
    Al bressol ella dormia:
    al bressol vaig fer posar
    flors collides en els boscos
    fabulosos i immortals:
    flor vermella de coratge,
    blanca flor de santedat.

    El rei Jaume: -Tres taronges
    vaig collir pel seu amor;
    al brial les hi llençava:
    cel i mar n’havien goig.
    En pren una, en pren una altra
    i en respira les olors:
    com ses mans ja n’eren plenes,
    la darrera no la vol.

    Carlemany i el rei En Jaume
    són tots dos en paradís,
    asseguts amb tota glòria
    en un dia sense fi;
    van veient altra vegada
    anar els àngels i venir.
    L’un és blanc com l’Etern Pare,
    l’altre ros com Jesucrist.

    Traduzione

    Carlomagno ed il Re Jaume
    sono entrambi in paradiso;
    bianco è l'un come i nevai,
    l'altro è rosso come l'alba.
    Stanno assisi in gloria dentro
    la gran calma di zaffiro:
    guardan giù la terra e parlano
    come parlan Padre e Figlio.

    Carlomagno si sta immoto,
    è vetusto e consacrato
    come abete sopra un monte
    pien di fiocchi natalizi.
    Con bontà infinita gli uomini
    riparò tutti e perciò
    giù dal ciel per lui discese
    l'ermellino senza macchia.

    Il Re Jaume brilla ancora
    di quell'oro giovanile
    che miraron bimbi e donne
    con la mano sopra gli occhi.
    Ben dev'esser la ginestra
    a diffonder nell'estate
    il chiarore di Re Jaume
    che perdura sulle cime.

    Dice Carlo: Bella terra
    catalana! ai tempi miei
    eri ancora un fantolino
    nella tua culla di neve,
    e le favole ascoltavi
    d'un bel regno conquistato
    nel cantar vasto dell'onde
    e di Canicò nel vento.

    Dice Jaume: Ha riposato
    nel mio cuor la Catalogna;
    io l'ho vista illuminata
    da un sorriso nuziale.
    La mia spada fu il suo giuoco,
    il mio scudo fu il suo specchio,
    nella mia chioma di rame
    il suo capo ella nascose.

    Carlomagno: Io ben ricordo
    gli occhi suoi miranti il giorno
    con la chiara meraviglia
    di trovar tutto sì nuovo,
    i suoi detti che s'aprivano
    come i petali d'un fiore,
    e i suoi passi onde pareva
    baciar lieve lieve il mondo.

    Il Re Jaume: È dolce e bella,
    la più bella che mi sappia;
    gli occhi suoi chiusi ubriacano,
    il suo aroma accende amore.
    Come capre che saltellino
    sopra un picco aspro e ferrigno
    i suoi palpiti balzavano
    sul mio rude e vasto usbergo.

    Carlomagno: - Ebbi per lei,
    come un padre, lunghe cure.
    Nella culla essa dormiva,
    nella culla io le posai
    fiori colti per i boschi
    favolosi ed immortali:
    fior vermiglio di coraggio
    bianco fior di santità.

    Il Re Jaume: - Ed io tre arance
    ho spiccato pel suo amore.
    Nel suo grembo le raccolse,
    tutto il ciel n'era gioioso.
    Ne prese una, prese l'altra
    e mischiava i due profumi.
    Le sue mani eran già piene
    e non volle prender l'ultima.

    Carlomagno ed il Re Jaume
    sono entrambi in paradiso:
    le parole benedette
    fanno un'aura assai sottile;
    stanno assisi in gloria dentro
    la gran calma di zaffiro.
    L'uno è bianco come il Padre
    biondo è l'altro come Cristo.

    Traduzione di Cesare Giardini
  • Bonaventura Carles Aribau

    Bonaventura Carles Aribau

    Oda a la Pàtria