Categoria: Poesia d’amore

  • Mercè Rodoreda, Penèlope

    Mercè Rodoreda, Penèlope

    Em compta el temps la marinada amarga, 
    la mar amb son abominable crit!
    La mel dintre la gerra s'ha espessit
    i els brots que vas deixar fan ombra llarga.
    Oh xaragall lluent! La seda blanca 
    serà la lluna de la meva nit; 
    l'arbre cairat, capçal del nostre llit, 
    estén encar un pensament de branca.
    Esquerpa, sola, tota fel i espina, 
    faig i desfaig l'absurda teranyina,
    aranya al lucinada del no-res.
    Un deix d'amor arran de llavi puja 
    i mor com una llàgrima de pluja
    al viu del darrer pètal que ha malmès.

    Penelope


    Mi conta il tempo un libeccio amaro,
    il mare con il suo orrendo grido!
    Il miele nella giara si è ispessito
    e i butti che hai lasciato ormai fanno ombra.

    Oh solco lucente! La seta bianca
    sarà la luna della mia notte;
    l’albero quadro, nostro capezzale,
    distende ancora un pensiero di ramo.

    Scontrosa, sola, tutta fiele e spina,
    faccio e disfaccio quest’assurda tela,
    come ragno del nulla allucinato.

    Suono d’amore raso al labbro sale
    e muore come lacrima di pioggia
    sul petalo che, ultimo, ha distrutto.

    Per Maria Clelia Cardona

  • Salvador Espriu, Amb música ho escoltaries potser millor

    Salvador Espriu, Amb música ho escoltaries potser millor

    Et diré sempre la veritat.
    I si et parlo tan sovint de la meva
    quotidiana, solitària mort,
    i amb cruel accent carrego
    aquesta única síl·laba
    del meu petit saber,
    és sols perquè m’agradaria que sentissis
    dintre teu, ben endins, on acaba
    el fred camí al teu darrer sepulcre,
    com humilment, silenciós,
    t’estimo.
    Veus? El suau vent a l’herba,
    i tu i jo, una dona i un home,
    i tots els noms de tan fràgil bellesa,
    i aquesta tarda per a nosaltres
    potser immortal.
    Però no vols endevinar mai als meus ulls
    qui soc jo, com soc jo i ara m’omples
    de buida, densa, sorollosa
    argila de paraules,
    fins a fer-ne un insalvable mur,
    aquest curt pas
    que ja del tot em separa
    de tu.

    Traduzione

    Con la musica forse lo ascolteresti meglio

  • Oques grasses, Serem Ocells

    Oques grasses, Serem Ocells

    Amunt, 
    si encara hi ets és un plaer
    haver aguantat la vida amb tu
    ens ha ajudat el fons
    on tot és fosc
    quan ho vèiem tot perdut.

    Avui, 
    vull ser l’ombra del núvol blanc
    vull sentir que sóc aquí,
    no miris avall que tremola el pols
    ves-te’n cap amunt.

    Alça el vol, marxa lluny
    i què importa si ningú ho entén?
    que les mateixes pors que ens ceguen
    són finestres plenes de llum.

    I alço el vol, marxo lluny
    i què importa si ningú ho entén?
    El que es pugui dir de mi,
    el que pensarà la gent
    vull anar guanyant la vida
    sense anar perdent el temps.

    Ei! No hi haurà gàbies per a tants ocells
    i a dins l’aire no ens calen papers,
    no sé què diuen els teus petons
    però no hi ha llei que pari la veritat que creix.

    No hi haurà gàbies per a tants ocells
    i a dins l’aire no ens calen papers,
    no sé què diuen els teus petons
    però no hi ha llei que pari la veritat del vent.

    Segur
    que la incertesa em fa seguir,
    potser no saber en el fons em fa feliç,
    diguem qui podria saber millor que tu
    els cops que has vençut l’angoixa i has viscut.

    Per mi
    no cal que deixis de fer res,
    vull que sentis que ets aquí,
    si algun dia et perds
    segur que et serveix,
    si ara et ve de gust
    ves-te'n cap amunt.

    Marxa lluny
    i què importa si ningú ho entén?
    Que les mateixes pors que ens ceguen
    són finestres plenes de llum.
    I alço el vol, marxo lluny
    i que importa si ningú ho entén?
    El què es pugui dir de mi
    el que pensarà la gent,
    vull anar guanyant la vida
    sense anar perdent el temps.

    Ei! No hi haurà gàbies per a tants ocells
    i a dins l’aire no ens calen papers,
    no sé què diuen els teus petons
    però no hi ha llei que pari la veritat que creix.

    No hi haurà gàbies per a tants ocells
    i a dins l’aire no ens calen papers
    no sé què diuen els teus petons
    però no hi ha llei que pari la veritat del vens.

    Traduzione

    Testo a fronte

    Amunt,Lassù,
    si encara hi ets és un plaerse ci sei ancora son contento
    haver aguantat la vida amb tua sopportare la vita con te
    ens ha ajudat el fonsci ha aiutato il fondo
    on tot és foscdove tutto è buio
    quan ho vèiem tot perdut.quando abbiamo visto tutto perso.
    Avui,Oggi,
    vull ser l’ombra del núvol blancvoglio essere l’ombra della nuvola bianca
    vull sentir que sóc aquí,voglio sentire che sono qui,
    no miris avall que tremola el polsnon guardare in basso
    ves-te’n cap amunt.che trema il polso, vattene lassù.
    Alça el vol, marxa llunyVola in alto, vai lontano
    i què importa si ningú ho entén?e cosa importa se nessuno capisce?
    que les mateixes pors que ens ceguenChe le stesse paure che ci accecano
    són finestres plenes de llum.sono finestre piene di luce.
    I alço el vol, marxo llunye volo in alto, vado lontano
    i què importa si ningú ho entén?e che importa se nessuno lo capisce?
    El que es pugui dir de mi,Cosa si dirà di me,
    el que pensarà la gentcosa penserà la gente,
    vull anar guanyant la vidavoglio guadagnarmi da vivere
    sense anar perdent el temps.senza perdere tempo.
    Ei! No hi haurà gàbies per a tants ocellsEhi! Non ci saranno gabbie per così tanti uccelli
    i a dins l’aire no ens calen papers,e nell’aria non abbiamo bisogno di carte,
    no sé què diuen els teus petonsnon so cosa dicono i tuoi baci
    però no hi ha llei que pari la veritat que creix.ma non c’è legge che fermi la verità che cresce.
    No hi haurà gàbies per a tants ocellsNon ci saranno gabbie per così tanti uccelli
    i a dins l’aire no ens calen papers,e nell’aria non abbiamo bisogno di carte,
    no sé què diuen els teus petonsnon so cosa dicono i tuoi baci
    però no hi ha llei que pari la veritat del vent.ma non c’è legge che fermi la verità del vento.
    SegurSicuro
    que la incertesa em fa seguir,che l’incertezza mi fa andare avanti,
    potser no saber en el fons em fa feliçforse non sapere in fondo mi fa felice
    diguem qui podria saber millor que tue chi potrebbe saperlo meglio di te
    els cops que has vençut l’angoixa i has viscut.le volte che hai vinto l’angoscia e hai vissuto.
    Per miPer me
    no cal que deixis de fer res,non devi smettere di fare nulla,
    vull que sentis que ets aquí,voglio che tu senta che sei qui,
    si algun dia et perdsse un giorno ti perdi
    segur que et serveix,sicuro che ti serve,
    si ara et ve de gustse ora ti va
    ves-te’n cap amunt.vattene lassù.
    Marxa llunyVai lontano
    i què importa si ningú ho entén?e che importa se nessuno lo capisce?
    Que les mateixes pors que ens ceguenChe le stesse paure che ci accecano
    són finestres plenes de llum.sono finestre piene di luce.
    I alço el vol, marxo llunyPrendo il volo, vado lontano
    i què importa si ningú ho entén?e che importa se nessuno lo capisce?
    El què es pugui dir de miQuesto è quello che puoi dire di me
    el que pensarà la gentquello che penserà la gente
    vull anar guanyant la vidavoglio guadagnarmi da vivere
    sense anar perdent el temps.senza perdere tempo.
    Ei! No hi haurà gàbies per a tants ocellsEhi! Non ci saranno gabbie per così tanti uccelli
    i a dins l’aire no ens calen papers,e nell’aria non abbiamo bisogno di carte,
    no sé què diuen els teus petonsnon so cosa dicono i tuoi baci
    però no hi ha llei que pari la veritat que creix.ma non c’è legge che fermi la verità che cresce.
    No hi haurà gàbies per a tants ocellsNon ci saranno gabbie per così tanti uccelli
    i a dins l’aire no ens calen paperse nell’aria non abbiamo bisogno di carte,
    no sé què diuen els teus petons,non so cosa dicono i tuoi baci,
    però no hi ha llei que pari la veritat del vent.ma non c’è legge che fermi la verità del vento.

  • Ausiàs March, Veles e vents han mos desigs complir

    Ausiàs March, Veles e vents han mos desigs complir

    Veles e vents han mos desigs complir,
    ffahent camins duptosos per la mar.
    Mestre y ponent contra d’ells veig armar;
    xaloch, levant los deuen subvenir
    ab lurs amichs lo grech e lo migjorn,
    ffent humils prechs al vent tremuntanal
    qu’en son bufar los sia parcial
    e que tots cinch complesquen mon retorn.

    Bullira·l mar com la caçola ’n forn,
    mudant color e l’estat natural,
    e mostrara voler tota res mal
    que sobre si atur hun punt al jorn;
    grans e pochs peixs a recors correran
    e cerquaran amaguatalls secrets:
    ffugint al mar, hon son nudrits e fets,
    per gran remey en terra exiran.

    Los pelegrins tots ensemps votaran
    e prometran molts dons de cera fets;
    la gran paor traura·l lum los secrets
    que al confes descuberts no seran.
    En lo perill no·m caureu de l’esment,
    ans votare hal Deu qui·ns ha ligats,
    de no minvar mes fermes voluntats
    e que tots temps me sereu de present.

    Yo tem la mort per no sser vos absent,
    per que Amor per mort es anullats;
    mas yo no creu que mon voler sobrats
    pusqua esser per tal departiment.
    Yo so gelos de vostr’escas voler,
    que, yo morint, no meta mi ’n oblit;
    sol est penssar me tol del mon delit
    car nos vivint, no creu se pusqua fer.

    Apres ma mort, d’amar perdau poder,
    e sia tots en ira convertit,
    e, yo forçat d’aquest mon ser exit,
    tot lo meu mal sera vos no veher.
    O Deu!, per que terme no y a ’n amor,
    car prop d’aquell yo·m trobara tot sol?
    Vostre voler sabera quant me vol,
    tement, fiant de tot l’avenidor.

    Yo son aquell pus estrem amador,
    apres d’aquell a qui Deu vida tol:
    puys yo son viu, mon cor no mostra dol
    tant com la mort per sa strema dolor.
    A be o mal d’amor yo so dispost,
    mas per mon fat Fortuna cas no·m porta;
    tot esvetlat, ab desbarrada porta,
    me trobara faent humil respost.

    Yo desig ço que·m pora sser gran cost,
    y aquest esper de molts mals m’aconorta;
    a mi no plau ma vida sser estorta
    d’un cas molt fer, qual prech Deu sia tost.
    Ladonchs les gents no·ls calrra donar fe
    al que Amor fora mi obrara;
    lo seu poder en acte·s mostrara
    e los meus dits ab los fets provare.

    Amor, de vos yo·n sent mes que no·n se,
    de que la part pijor me·n romandra;
    e de vos sab lo qui sens vos esta.
    A joch de daus vos acomparare.

    Traduzione

    Testo a fronte

    Veles e vents han mos desigs complir,Per vele e venti s’avvera il disio,
    ffahent camins duptosos per la mar.a me che faccio dubbie strade in mare.
    Mestre y ponent contra d’ells veig armar;Contrari trovo Maestrale e Ponente,
    xaloch, levant los deuen subvenirsoccorso son da Scirocco e Levante
    ab lurs amichs lo grech e lo migjorn,e i loro amici, cioè Austro e Grecale,
    ffent humils prechs al vent tremuntanalmentre m’inchino al vento tramontano,
    qu’en son bufar los sia parcialchiedendo di buffare a mio favore
    e que tots cinch complesquen mon retorn.e tutti e cinque compiano il ritorno.
    Bullira·l mar com la caçola ’n forn,Ribollirà il mare come la pentola nel forno,
    mudant color e l’estat natural,color cambiando e stato naturale,
    e mostrara voler tota res male mostrerà di odiare tutto quello
    que sobre si atur hun punt al jorn;che su di lui si fermi anche un istante;
    grans e pochs peixs a recors correranpesci grandi e piccoli correranno a rifugiarsi
    e cerquaran amaguatalls secrets:e cercheranno nascondigli segreti:
    ffugint al mar, hon son nudrits e fets,fuggendo dal mare, dove si sono nutriti e nati,
    per gran remey en terra exiran.come estremo rimedio usciranno sulla terra.
    Los pelegrins tots ensemps votaranI pellegrini tutti insieme faran voto,
    e prometran molts dons de cera fets;prometteranno assai doni di cera:
    la gran paor traura·l lum los secretsla gran paura svelerà segreti
    que al confes descuberts no seran.che neanche al confessore eran palesi.
    En lo perill no·m caureu de l’esment,Pur nel periglio mi sarete in mente,
    ans votare hal Deu qui·ns ha ligats,e farò voto a Dio, che ci ha legati,
    de no minvar mes fermes voluntatsdi non ridurre il mio fermo volere
    e que tots temps me sereu de present.e che a me sempre sarete presente.
    Yo tem la mort per no sser vos absent,Temo la morte che da voi m’assenta,
    per que Amor per mort es anullats;perché Amor solo la morte annulla,
    mas yo no creu que mon voler sobratsperò non credo che il mio voler vinto
    pusqua esser per tal departiment.essere possa da tale partenza.
    Yo so gelos de vostr’escas voler,Geloso son se mi volete poco,
    que, yo morint, no meta mi ’n oblit;sì che, io morto, poi mi scorderete;
    sol est penssar me tol del mon delitfugge a pensarci ogni piacer del mondo,
    car nos vivint, no creu se pusqua fer.ma, se viviamo, ciò non avverrà:
    Apres ma mort, d’amar perdau poder,io morto, possa d’amor non perderete
    e sia tots en ira convertit,e non sarà tutto in tristezza volto;
    e, yo forçat d’aquest mon ser exit,per me, forzato a uscir dal mondo,
    tot lo meu mal sera vos no veher.tutto il male starà nel non vedervi.
    O Deu!, per que terme no y a ’n amor,Oh Dio! Perché termine amor non ha?
    car prop d’aquell yo·m trobara tot sol?Vicino a lui mi troverei da solo,
    Vostre voler sabera quant me vol,vostro voler saprei quanto mi vuole,
    tement, fiant de tot l’avenidor.temendo, confidando nel futuro!
    Yo son aquell pus estrem amador,Io sono quell’amante più che estremo
    apres d’aquell a qui Deu vida tol:dopo quello cui Dio la vita toglie:
    puys yo son viu, mon cor no mostra dolpoiché son vivo, il cuor non mostra il duolo
    tant com la mort per sa strema dolor.della morte, col suo dolore estremo.
    A be o mal d’amor yo so dispost,Al bene son disposto, o al mal d’amore,
    mas per mon fat Fortuna cas no·m porta;ma Fortuna non dà a me l’occasione:
    tot esvetlat, ab desbarrada porta,ben sveglio, con la porta spalancata,
    me trobara faent humil respost.mi troverà con un’umile risposta.
    Yo desig ço que·m pora sser gran cost,Voglio ciò che potrei pagar ben caro,
    y aquest esper de molts mals m’aconorta;tale speranza allevia molti mali;
    a mi no plau ma vida sser estortanon mi piace la mia vita priva
    d’un cas molt fer, qual prech Deu sia tost.del fiero caso, e prego arrivi presto.
    Ladonchs les gents no·ls calrra donar feAllora non dovranno prestare fede
    al que Amor fora mi obrara;a ciò che opera Amor fuori di me:
    lo seu poder en acte·s mostrarail suo potere in atto sarà chiaro
    e los meus dits ab los fets provare.e proverò i miei detti con i fatti.
    Amor, de vos yo·n sent mes que no·n se,Amore, di voi sento più di quanto so,
    de que la part pijor me·n romandra;e la parte peggior mi resterà,
    e de vos sab lo qui sens vos esta.vi conosce chi sta senza di voi:
    A joch de daus vos acomparare.vi paragonerò al gioco dei dadi.
  • Joaquim Rubió i Ors, Lo gaiter del Llobregat

    Joaquim Rubió i Ors, Lo gaiter del Llobregat

    Jullol de 1859

    Si ab mos cantars sensills ¡oh Patria mia!
    Terra sagrada ahont mon bressol sens galas
    Balandrejà, al trist tó de sas baladas,
    Una mare ab amor;
    Si cantant de recorts jo puch un dia
    Ta corona refer que fulla à fulla
    Dispersá per tas planas regaladas
    Del seggles lo rigor.

    Dels antichs trobadors la muda lira
    Jo arrencaré de llurs humits sepulcres,
    Y al geni que divaga entre llurs llosas
    Plorant invocaré,
    Y despertantne las que l' mon admira
    Ombras sagradas, noms cenyits de gloria,
    Los comptes y antichs reys, y llurs famosas
    Batallas cantaré.

    Jove só ¡oh Patria! sí, y la ma encara
    Tremola sobre l' arpa ahont la cigala
    Brillá dels trobadors, ahont ressonaren
    Los cants dels Cabestanys:
    Jove só: ¿mes que importa si m' ets cara,
    ¡Oh Laletania! si á ton nom sas alas
    Bat mon trist cor; si m’ sobra en amor patri
    Lo que me falta en anys?

    Durs serán mos cantars, sens armonia
    Saltarán de mon cor mos sentits versos,
    Com de un acer ardent saltan hermosos
    Trossos de foch brillants;
    Mes no sels tatxará de bastardia,
    Pus llemosins serán encara que aspres,
    Y en recorts riçhs y en fets caballerosos
    Dels héroes laletans.

    Durs, sí, mes nobles com lo vol del áliga;
    Mes llibres com los monts que sas nevadas
    Crestas, que boscos de mil anys cenyeixan,
    Aixecan fins al cel;
    Ni en sonorosas voltas assentadas
    En llaugeras columnas d' or y marbre
    Darán venals llahors als qui mereixan
    Sols despreci cruel.

    Ni temes, Patria, que ab cantars joyosos
    Tas llágrimas insulte de viudesa,
    Ni recorde vils noms dels qui trencaren
    Lo ceptre de tos reys:
    Prestem son foch de Laletania l' geni,
    Y al mon recordaré la saviesa
    Dels antichs y bravura que al mon daren
    Llur dialecte y llurs lleys.

    Prestenm' son geni ls' trobadors que dorman
    En llits de marbre en pau y exemps de pena,
    Y en melós llemosí, pus es lo idioma
    Ab que parlo al Senyor,
    Cantaré tas grandesas, Catalunya,
    Tos comptes y antichs reys que per l' arena
    Lo pendó arrossegaren de Mahoma
    Del sarrahí traidor.

    Cantaré als paladins que en las riberas
    Del Jordá venerat la arena santa
    Ab sanch tenyiren que ab sa sanch divina
    Lo fill de Deu regá;
    Y al jovenet galant que ab ágil planta
    Penjada l' arpa al coll que al vent gemega,
    Baix lo dorat balcó d' ahont dorm sa nina
    Venia á sospirar.

    Y cantaré ls' amors y la hermosura
    De las fillas gentils de las montanyas,
    Las del cos mes ayrós que una urna grega,
    Mes que un gerro de flors:
    Pus no sempre ressona en las alturas
    Ni entre sostres dorats, ni en salons gótichs;
    Pus no desdenya las humils cabanyas
    L' arpa dels trobadors!

    Testo a fronte

    Lo gaiter del Llobregat
    Jullol de 1859

    Si ab mos cantars sensills ¡oh Patria mia!
    Terra sagrada ahont mon bressol sens galas
    Balandrejà, al trist tó de sas balades,
    Una mare ab amor;
    Si cantant de recorts jo puch un dia
    Ta corona refer que fulla à fulla
    Dispersá per tas planas regaladas
    Del seggles lo rigor.

    Dels antichs trobadors la muda lira
    Jo arrencaré de llurs humits sepulcres,
    Y al geni que divaga entre llurs llosas
    Plorant invocaré,
    Y despertantne las que l’ mon admira
    Ombras sagrades, noms cenyits de gloria,
    Los comptes y antichs reys, i llurs famosas
    Batallas cantaré.

    Jove só ¡oh Patria! sí, y la ma encara
    Tremola sobre l’ arpa ahont la cigala
    Brillá dels trobadors, ahont ressonaren
    Los cants dels Cabestanys:
    Jove só: ¿mes que importa si m’ ets cara,
    ¡Oh Laletania! si á ton nom sas ales
    Bat mon trist cor; si m’ sobra en amor patri
    Lo que me falta en anys?

    Durs serán mos cantars, sens armonia
    Saltarán de mon cor mos sentits versos,
    Com de un acer ardent saltan hermosos
    Trossos de foch brillants;
    Mes no sels tatxará de bastardia,
    Pus llemosins serán encara que aspres,
    Y en recorts riçhs y en fets caballerosos
    Dels héroes laletans.

    Durs, sí, mes nobles com lo vol del áliga;
    Mes llibres com los monts que sas nevades
    Crestas, que boscos de mil anys cenyeixan,
    Aixecan fins al cel;
    Ni en sonorosas voltas assentadas
    En llaugeras columnas d’ or y marbre
    Darán venals llahors als qui mereixan
    Sols despreci cruel.

    Ni temes, Patria, que ab cantars joyosos
    Tas llágrimas insulte de viudesa,
    Ni recorde vils noms dels qui trencaren
    Lo ceptre de tos reys:
    Prestem son foch de Laletania l’ geni,
    Y al mon recordaré la saviesa
    Dels antichs y bravura que al mon daren
    Llur dialecte y llurs lleys.

    Prestenm’ son geni ls’ trobadors que dorman
    En llits de marbre en pau i exemps de pena,
    Y en melós llemosí, pus es lo idioma
    Ab que parlo al Senyor,
    Cantaré tas grandesas, Catalunya,
    Tos comptes y antichs reys que per l’ arena
    Lo pendó arrossegaren de Mahoma
    Del sarrahí traidor.

    Cantaré als paladins que en las riberas
    Del Jordá venerat la arena santa
    Ab sanch tenyiren que ab sa sanch divina
    Lo fill de Deu regá;
    Y al jovenet galant que ab ágil planta
    Penjada l’arpa al coll que al vent gemega,
    Baix lo dorat balcó d’ ahont dorm sa nina
    Venia á sospirar.

    Y cantaré ls’ amors i la hermosura
    De las fillas gentils de las montanyas,
    Las del cos mes ayrós que una urna grega
    Mes que un gerro de flors:
    Pus no sempre ressona en las alturas
    Ni entre sostres dorats, ni en salons gótichs;
    Pus no desdenya les humils cabanyas
    L’ arpa dels trobadors!
    Il cornamusaro del Llobregat
    Luglio 1859

    Se con i miei semplici canti, oh Patria mia,
    terra sacra dove la mia culla disadorna
    fece ondeggiare, al tono triste delle sue ballate,
    una madre con amore;
    Se cantando di ricordi io posso un giorno
    la tua corona rifare, che foglia a foglia
    disperse, attraverso le tue piane colate
    dai secoli, il rigore.

    Degli antichi trovatori la muta lira
    strapperò dai loro umidi sepolcri,
    e il genio che vaga tra le loro lastre
    piangendo invocherò,
    e, risvegliando ammirate dal mondo
    ombre sacre, nomi cinti di gloria,
    i conti e gli antichi re e le loro famose
    battaglie canterò.

    Sono giovane, oh Patria! sì, e la mano ancora
    trema sull’arpa dove la cicala
    brillò dei trovatori, dove risuonarono
    i canti dei Cabestany:
    sono giovane: ma che importa se mi sei cara,
    Oh Laletania! se, al tuo nome, le ali
    batte il mio cuore triste; se eccede in amor patrio
    quel che mi manca in anni?

    I miei canti saran duri, senza armonia
    salteranno dal mio cuore i miei versi sinceri,
    come da un acciaio ardente saltano, belli, <br> pezzi di fuoco brillanti;
    ma nessuno li taccerà di bastardi,
    ché limosini saranno, ancorché aspri,
    nei ricchi ricordi e nei fatti cavallereschi
    degli eroi laletani.

    Duri, sì, ma nobili, come il volo dell’aquila;
    ma liberi come i monti che le loro innevate
    creste, che boschi millenari cingono,
    elevano fino al cielo;
    né in sonore volte posate
    su agili colonne d’oro e marmo
    daranno venali lodi a coloro che meritano
    soltanto disprezzo crudele.

    Non temere, Patria, che con canti gioiosi
    insulterò le tue lacrime di vedova
    o che ricorderò i nomi vili di chi ruppe
    lo scettro dei tuoi re:
    Il loro fuoco sarà per il genio di Laletania
    e al mondo ricorderò la saggezza e il coraggio
    degli antichi che al mondo dettero
    il loro dialetto e le loro leggi.

    Mi prestino il loro genio i trovatori che dormono
    in letti di marmo in pace e senza pena
    e in dolcissimo limosino, che è l’idioma
    con cui parlo a Signore,
    canterò le tue grandezza, Catalogna,
    i tuoi conti e gli antichi re che per l’arena
    lo stendardo strascicarono di Maometto
    del saraceno traditore.

    Canterò i paladini che, sulle rive+
    del Giordano venerato, la santa arena
    col sangue tinsero, che col suo sangue divino
    il figlio di Dio irrigò;
    e il giovinetto cortese che con agile aspetto
    al collo appesa l’arpa, che al vento geme,
    sotto il balcone dorato ove dorme la sua fanciulla
    veniva a sospirare.

    E canterò gli amori e la bellezza
    delle figlie gentili delle montagne;
    quelle dal corpo più grazioso di un’urna greca,
    più di un vaso di fiori:
    ché non sempre risuona nelle altezze,
    né sotto aurei soffitti né in gotici saloni;
    ché non disdegna le umili capanne,
    l’arpa dei trovatori!
  • Ginestà, Estimar-te com la terra

    Ginestà, Estimar-te com la terra

    Sé morir i sé viure
    sé fer pondré el meu sol
    sé fer mal, sóc de vidre
    sóc guspira, estel i carícia
    faig del drama tres muntanyes
    faig allò que tots esperen
    faig i roures, branques tendres
    sóc al terra amb l'herba seca
    és quan dormo que hi veig clar
    és la brisa i la marea
    és com taronges d'Alcanar
    sóc tardors i primaveres
    si m'ensorro fes-ne runes
    no m'enterris a l'arena
    si és delicte no guanyar
    jo no vull aquesta condemna
    i per lliure vull un país
    i per seure una vorera
    per somiar, que vens amb mi
    per no perdre'm la drecera
    al meu pit un cor sencer
    a l'estomac papallones
    a les mans fruits d'esbarzer,
    i al record les tardes bones
    i cançons a mig desfer
    el gat vell que m′ha vist créixer
    o fer el punki pel carrer
    treballar els caps de setmana
    e no veure't els feiners
    estimar-te com la terra que fa viure els cirerers
    .

    Pels moments de dubte
    pel món que tinc al cap
    per quan era invencible
    i la por era un fracàs
    els vells salten les barreres
    i tot torna a començar
    i els nens seuen a les places
    i nosaltres a aquell bar
    i la gent que sempre córrer
    avui para a saludar
    e el meu cor segueix en ordre
    viu de lluites quotidianes
    mentre estripa el que fa mal
    e l'escalfes si m'abraces,
    i al record les tardes bones
    i cançons a mig desfer
    El gat vell que m'ha vist créixer
    o fer el punki pel carrer
    treballar els caps de setmana
    i no veure't els feiners
    estimar-te com la terra que fa viure els cirerers
    .

    Traduzione

    So morire e so vivere
    so far calare il mio sole
    so far male, sono di vetro,
    sono scintilla, stella e carezza,
    faccio del dramma tre montagne
    faccio quel tutti aspettano,
    faggio e quercia, teneri rami,
    sono in terra con l’erba secca,
    quando dormo ci vedo chiaro,
    è la brezza e la marea,
    è come arance di Alcanar
    io sono autunni e primavere,
    se sprofondo fanne rovine,
    non seppellirmi nella sabbia
    se è delitto non guadagnare
    non voglio questa condanna
    e per libero voglio un paese
    e per sedere un marciapiede
    per sognare, che vieni da me
    per non perdere la dritta via
    nel mio petto un cuore intero,
    nello stomaco farfalle
    nelle mani frutti di rovo,
    nel ricordo le belle sere
    e canzoni da disfare
    il vecchio gatto che mi ha visto crescere
    o fare il punk sulla strada
    lavorare i fine settimana
    e non vederti i lavorativi,
    amarti come la terra che fa vivere i ciliegi
    .

    Per i momenti di dubbio,
    per il mondo che ho in testa
    per quando ero invincibile
    e la paura era uno smacco
    i vecchi saltano le barriere
    e tutto torna a cominciare
    i bambini siedono in piazza
    e noi in quel bar
    e la gente sta sempre a correre
    oggi si ferma a salutare
    e il mio cuore è sempre a posto
    vive di lotte quotidiane
    mentre strappa quel che fa male
    e lo scaldi se mi abbracci


    e nel ricordo le belle sere
    e canzoni da disfare
    il vecchio gatto che mi ha visto crescere
    o fare il punk sulla strada
    lavorare i fine settimana
    e non vederti i lavorativi,
    amarti come la terra che fa vivere i ciliegi
    .

    Testo a fronte

    Sé morir i sé viureSo morire e so vivere
    sé fer pondré el meu solso far calare il mio sole
    sé fer mal, sóc de vidreso far male, sono di vetro,
    sóc guspira, estel i caríciasono scintilla, stella e carezza,
    faig del drama tres muntanyesfaccio del dramma tre montagne
    faig allò que tots esperenfaccio quel tutti aspettano,
    faig i roures, branques tendresfaggio e quercia, teneri rami,
    sóc al terra amb l’herba secasono a terra con l’erba secca,
    és quan dormo que hi veig clarquando dormo ci vedo chiaro,
    és la brisa i la mareaè la brezza e la marea,
    és com taronges d’Alcanarè come arance di Alcanar
    Sóc tardors i primaveresio sono autunni e primavere,
    si m’ensorro fes-ne runesse sprofondo fanne rovine,
    no m’enterris a l’arenanon seppellirmi nella sabbia
    si és delicte no guanyarse è delitto non guadagnare
    jo no vull aquesta condemnanon voglio questa condanna
    i per lliure vull un paíse per libero voglio un paese
    i per seure una vorerae per sedere un marciapiede
    per somiar, que vens amb miper sognare, che vieni da me
    per no perdre’m la dreceraper non perdere la dritta via
    al meu pit un cor sencernel mio petto un cuore intero,
    a l’estomac papallonesnello stomaco farfalle
    a les mans fruits d’esbarzernelle mani frutti di rovo
    i al record les tardes bonesnel ricordo le belle sere
    i cançons a mig desfere canzoni da disfare
    el gat vell que m’ha vist créixeril vecchio gatto che mi ha visto crescere
    o fer el punki pel carrero fare il punk sulla strada
    treballar els caps de setmanalavorare i fine settimana
    i no veure’t els feinerse non vederti i lavorativi,
    estimar-te com la terra que fa viure els cirerersamarti come la terra che fa vivere i ciliegi,
    pels moments de dubteper i momenti di dubbio,
    pel món que tinc al capper il mondo che ho in testa
    per quan era invencibleper quando ero invincibile
    i la por era un fracàse la paura era uno smacco
    els vells salten les barreresi vecchi saltano le barriere
    i tot torna a començare tutto torna a cominciare
    i els nens seuen a les placesi bambini siedono in piazza
    i nosaltres a aquell bare noi in quel bar
    i la gent que sempre córrere la gente sta sempre a correre
    avui para a saludaroggi si ferma a salutare
    e el meu cor segueix en ordree il mio cuore è sempre a posto
    viu de lluites quotidianesvive di lotte quotidiane
    mentre estripa el que fa malmentre strappa quel che fa male
    e l’escalfes si m’abracese lo scaldi se mi abbracci
    i al record les tardes bonese nel ricordo le belle sere
    i cançons a mig desfere canzoni da disfare
    El gat vell que m’ha vist créixeril vecchio gatto che mi ha visto crescere
    o fer el punki pel carrero fare il punk sulla strada
    treballar els caps de setmanalavorare i fine settimana
    i no veure’t els feinerse non vederti i lavorativi,
    estimar-te com la terra que fa viure els cirerers.amarti come la terra che fa vivere i ciliegi.
  • Josep Carner, Vora la mar es nada l’estimada

    Josep Carner, Vora la mar es nada l’estimada


    Vora la mar és nada l'estimada
    i és olorosa de ruixim marí;
    té els canvis de la mar en la mirada
    i lliure es gronxa per un blau camí.

    Compta les veles a la matinada,
    veu a la tarda el cuejant botí,
    d'un so de mar és a la nit bressada;
    i el meu plany no li vaga de sentir.

    Amor, ensenya'm una veu novella
    de prou virtut: no pas la cantarella
    de l'aigua al vent o damnejant esculls:

    que al bon recer de l'oblidada quilla
    em valgui el so difós de la conquilla
    quan serem sols i aclucarem els ulls.

    Traduzione

    Testo a fronte

    Vora la mar és nada l’estimadaAccanto al mare è nata la mia amata
    i és olorosa de ruixim marí;ed è odorosa di spruzzo marino,
    i lliure es gronxa per un blau camí.dondola libera sul blu cammino.
    Compta les veles a la matinada,Conta le vele di ogni mattinata,
    veu a la tarda el cuejant botí,la sera vede che scoda il bottino,
    d’un so de mar és a la nit bressada;di notte al suon del mar viene cullata;
    Amor, ensenya’m una veu novellaAmore, insegnami voce novella
    de prou virtut: no pas la cantarellach’abbia virtù, non sia la cantarella
    de l’aigua al vent o damnejant esculls:dell’acqua al vento o danneggiando scogli:
    que al bon recer de l’oblidada quillanel riparo dell’obliata chiglia
    em valgui el so difós de la conquillami valga il suon che spande la conchiglia,
    quan serem sols i aclucarem els ulls.quando chiudiamo gli occhi e siamo soli.
  • Pere Alemany, «Ay, senyer, saludar m’ets?»

    Pere Alemany, «Ay, senyer, saludar m’ets?»

    «Ay, senyer, saludar m’ets?» 
    «Ma dança, Deus vos don jay.
    D’un venits?» «Eu ’s o diray:

    de leys que n’es blanxa, saura».
    «Dança, quo·l va? » « Senher, be, per ma fe».
    «Ay las, porets pendre haura
    qu’eu la veja çela re?»
    «Far cove,
    qu’autreyat m’o ha tres vets».
    «Er me diats, donchs, quo·l play».
    «Mon senyer, eu ’s o diray:

    que·n veniats una nuyt foscha
    ab paubr’arnes descosuts
    e romputs,
    per ço quom nuls no us conoscha.
    Direts: "Fay be al hom nuts",
    e Na Luts
    fara ’ntrar vostre sos quets.
    Adonchs veyrets son cors guay
    e mays qu’eras no us diray.

    Ab tan guarrets d’aytal bascha».
    «Oc, si vos no·m vas trixan gualian».
    « A Deu prech, que buba·m nascha
    si u fas, En Per’Alamayn,
    tan ne quan;
    enpero, vos o veyrets».
    «Vostre sia tot quan hay».
    «Merce, senyer, vos diray».

    «Ffay tot bes, vos, que u farets».
    « Vas Na Luts m’en tornaray,
    es un pauquet li diray».

    Traduzione

  • El Capellà de Bolquera, Ffis vos suy ayman

    El Capellà de Bolquera, Ffis vos suy ayman

    Dançia retronxada

    Ffis vos suy ayman
    ses engan
    ab ferm talan,
    cors benestan;
    donchs, prenda us merces,
    pus tot bes,
    dompna, ’n vos es,
    que no m’alçiats desiran
    .

    Als prims can vos vi
    vos plevi
    ab cor fi,
    dompna, mi
    e tots quants bes pusch far ni dir,
    ab cor que no·m gir
    de servir
    vos, qu’eu mir
    e desir
    dins mon cors ser e mayti;
    per que sopleyan
    vos deman,
    merce claman,
    cors benestan;
    donchs, prenda us merces,
    pus tot bes,
    dompna, ’n vos es,
    que no m’alçiats desiran
    .

    Vos ets mon deport
    e conort
    e confort;
    per que us port
    leyal amor e u[s] suy aclis,
    tan gin mi conquis
    le dolç ris
    e·l clar vis,
    flor de lis,
    d’un crey qu’enpendray la mort;
    e s’ieu muyr ayman
    blasmar m’an
    vostre prets gran,
    cors benestan;
    donchs, prenda us merces,
    pus tot bes,
    dompna, ’n vos es,
    que no m’alçiats desiran
    .

    Ffort suy envejos
    e yoyos,
    amoros;
    car est cors
    vos pogues dir le mal que tray,
    li pen’e l’esglay
    ne l’esmay!
    Car be say
    que jamay
    no forets de tan brau respost,
    e fora·n dos tan
    lo meu xan
    pus agradan,
    cors benestan;
    donchs, prenda us merces,
    pus tot bes,
    dompna, ’n vos es,
    que no m’alçiats desiran
    .

    Mon Bel Liaman,
    nuyl afan
    no m’es tan gran
    con vau lunyan;
    cors benestan;
    donchs, prenda us merces,
    pus tot bes,
    dompna, ’n vos es,
    que no m’alçiats desiran
    .

    Danza ritornellata

    Testo a fronte

  • Cerveri de Girona, Aniversari

    Cerveri de Girona, Aniversari

    No say chantar may ne cuyndas sazós, 
    ne no.y atén pascor pus c'a nadal; 
    mas, pus moric le seynor de la sal
    agr'eu de playntz, mais que de xan, razós.
    Tuit sey amic i l'enemich, diaz
    come ne per quê vos altre i que cantatz,
    qu'eu no chantei, mas per amor, foltatz.
    
    Si saludars no fos ditz amorós, 
    totas salutz laixer'a no-me'n-chal:
    que no.n volgra mays ausir de vos àl 
    que quo neu blanc ne quo sal salat fos, 
     car membra.m cel c'ab totz bés n'és anatz; 
    mas car ses sal no és hom saludatz, 
    ne sals, ne àd salutz, sal voyll e.m platz.
    
    Vezcomtessa, dona dels autz Cardós, 
    per cuy valors        e cortesia val: 
    bé sabetz vós que nuylls  manjars ses sal
    no pot ésser plasenz ni saborós;
    per qu'eu vos prec,   pus a manjar me datz,
    el del manjar ja la sal no.m tolatz, 
    c'anc no.m paguey de manjars dessalatz.
    
    E pus tant ets plazens e bell'e pros, 
    e tan avetz de ric sen natural, 
    be conoixetz que ja eu, menz de sal,
    no poria salvar un an ne dos; 
    e pus l'adreitz, valens vezcoms, prezatz, 
    volc qu'eu fos mês en sal, si me'n gitatz 
    ab lo gran caut serai malmês viatz.
    
    Bem tenri'om per parler enujós, 
    per deschausit e per descominal, 
    si eu parlava e no.y metia sal; 
    e no cové als d'amors enveyós, 
    francs e humils, con eu, d'amor sobratz, 
    parlar ses sal, ne ditz mal enseynatz, 
    mas chans plasenz, de sal asaboratz.
    
    Aytantas vetz entre tanz autz barós, 
    e manta pros domna bel'e cabal, 
    eren mey chan llausàn vós ver e sal; 
    e!, no faray huymays vers ne chançós: 
    car hom ses sal no fay xantz afinatz, 
    ez eu no n'ay tro que vós la'm rendatz;
    per quê, vuyll mais calar que far chanz fatz.
    
    Pus, Vescomtess', en precs no entendatz,
    eu's en faray preyar als pus presatz, 
    pero volgra que totz fos vostre.l gratz.
    
    Na Sobrepretz ne.l Reys, si.ls en parlatz, 
    no.us diran, ja.l bé que.l vezcoms presatz 
    fezés vivén, qu', él mort, lo desfaçatz.
    

    Traduzione

  • Cerveri de Girona, Axi con cel c’anan erra la via

    Cerveri de Girona, Axi con cel c’anan erra la via


    Axi con cel c’anan erra la via 
    que deu tener, can va ab nit escura,  
    e te cami mal e brau, qui•l atura,    
    e no sab loc ne cami on se sia,     
    sufren mal temps ab regart de morir,  
    soy eu, c’anar no pusc, per que desir    
    que vis fenir  la nit, començan l’alba.   


    Que•l cami ay errat que far devia,    
    tan m’es la nuytz fer’ e salvatg’ e dura     
    e•l temps tan braus com mays va mays piyura,    
    per que no say on m’an ne on m’estia, 
    qu’enan non pusc anar ne remanir,     
    ne pusc lo temps laxar ne•l pusc sofrir    
    per que m’albir  que m’an trop tardan l’alba.   


    Est segles fals es la nuit qui•m laguia,   
    cami d’infern, temps braus ple de rancura,   
    e vals de plors, ço ditz Sant’Escriptura.    
    E l’enfans paucs can nays o signifia, 
    c’ab dolors yuc e•y esta ez exir    
    no•n pot ses plor. Ver Deu, faitz m’esclarzir     
    per dreyt seguir  lo cami donan l’alba.   


    Eu no soy ges cel qui va a s’amia     
    de nuyt, car cil cuy m’autrey m’asegura    
    pessan a leys, e d’altre no n’ay cura,     
    e lays la nuyt, e voil pendre•l clar dia,    
    car il no tem laucenjar ne mal dir, 
    enans li pusc ab jorn denan venir,    
    per qu’eu asir  la nit desiran l’alba.   


    Altr’amador say c’a ir’ e feunia     
    can ab sidons es, e descre e jura     
    can le jorns va e la nuytz tan pauc dura,    
    e jamays jor ne alba no volria;     
    ez eu, car tan dura la nuytz, cossir, 
    c’ab nuit no pusc de leys cuy soy jausir   
    ne•l lum chausir  que•ns fa clar’ e gran l’alba.  


    Gaugs es e lutz, stella que•l mon guia,    
    e anc no fo domna d’aytal natura    
    c’on mays sofre de preyadors, melura, 
    e sos Espos fa ço que no faria 
    nuylls altr’espos, car platz li can servir   
    va s’espoça amar e obezir     
    que ses falir  que•ns va•l jorn mostran l’alba.  


    D’est’alba deu totz hom aver desir,  
    c’om ses l’alba no pot al jorn venir  
    ne•l sol chausir , ne deu azirar l’alba.    


    Le nobles reys de Mayllorca sab dir   
    e far tot be, e•l segle deu servir    
    e obezir  serven e honran l’alba.    

    Traduzione

    Come colui che andando erra la via
    diritta, quando va di notte oscura,
    e il mal cammino prende che lo blocca
    e non sa il luogo né il cammin ove sia,
    soffrendo molto al pensier di morire,
    son io, che andar non posso e che desidero
    che finisca la notte e inizi l'alba.

    Il cammin che dovevo fare ho errato
    tanto la notte mi è selvaggia e dura
    e il tempo brutto che sempre peggiora,
    per cui non so ove andare o dove stia,
    giacché non posso andar né rimanere,
    lasciar non posso il tempo, né soffrirlo,
    credo che troppo sta tardando l'alba.

    La notte che mi offende è il mondo falso
    cammin d'inferno, crudo tempo e tristo
    valle di pianto, dice la Scrittura,
    e il bimbo quando nasce lo dimostra
    sta con dolore e urla e all'uscire
    piangere deve. Buon Dio, fammi luce
    così che segua il cammin fino all'alba.

    Quello non son che va dalla sua amica
    di notte: io son di lei che rassicura
    pensando a lei, e d’altro non ho cura,
    e notte lascio, ambendo al chiaro giorno;
    non teme mai calunnia o maldicenza
    posso anzi a lei di giorno presentarmi,
    sì ch’io fuggo la notte e voglio l’alba.

    So d’altro amante che ha tristezza e furia
    quando è con la sua donna, e allora impreca
    che arriva il giorno e la notte non dura
    e lui giorno né alba mai vorrebbe;
    ma io mi dolgo della lunga notte,
    perché gioir non posso del mio amore,
    né sceglier luce che ci schiari all’alba.

    Luce e gioia è l'astro che il mondo guida ,
    né mai fu donna di tale natura,
    che quanti più la pregano migliora,
    e il suo Sposo fa ciò che non farebbe
    un altro sposo, perché ama servire
    la sua sposa, amarla ed obbedirle,
    senza pecca è di giorno e mostra l’alba

    Gaugs es e lutz, stella que•l mon guia,    
    e anc no fo domna d’aytal natura    
    c’on mays sofre de preyadors, melura, 
    e sos Espos fa ço que no faria 
    nuylls altr’espos, car platz li can servir   
    va s’espoça amar e obezir     
    que ses falir  que•ns va•l jorn mostran l’alba.

    Quest’alba deve ognun desiderare,
    ché senza l'alba non si giunge al giorno,
    né il sol si sceglie: non si odi l'alba.

    Ogni bontà il nobil re di Maiorca
    sa fare e dire e al mondo ha da servire
    sicché ubbidisce e serve e onora l’alba.
  • Oques grasses, Sort de tu

    Oques grasses, Sort de tu

    Comença un dia nou sobre les teulades
    Veiem com balla la foscor amb la matinada
    La teva pell brillant com una estrella errant
    Jo vull quedar-me a viure entre les teves mans
    Un crit a l'univers i se't trenca la veu
    El nostre amor té tant valor que no té preu
    Brindem per les persones que han deixat petjada
    Pel dia que ens va portar al món la nostra mare
    I és igual que costi tant
    No hi ha res gratis, però estem aquí
    Tu al meu costat, enamorant-me
    D'aquesta vida que estem vivint
    I és igual, estem de guais
    Que sembla un somni, però està passant
    L'angoixa marxa i mira de lluny
    Però no m'espanta si estic amb tu
    Les fulles aguantant el cel
    Vull ser feliç
    Sense entendre res
    El pes que tinc de voler ser qui vull ser no em serveix
    Comença un dia nou amb el taronja de fons
    Tot allò que cou em fa ser així com soc
    Vull sentir que en tinc prou en saber que ho dono tot
    I que queda temps per fer-ho millor
    I és igual que costi tant
    No hi ha res gratis, però estem aquí
    Tu al meu costat, enamorant-me
    D'aquesta vida que estem vivint
    I és igual, estem de guais
    Que sembla un somni, però està passant
    L'angoixa marxa i mira de lluny
    Però no m'espanta si estic amb tu
    La sort que tinc de tu
    La sort que tinc de tu
    Un punt de llum
    Un pou de pors
    Fes-me tocar el sol
    Fins que em cremi
    Fes-me creure en tot
    Fins que em trenqui
    La sort que tinc de tu
    La sort que tinc de tu
    Un punt de llum
    Un pou de pors
    Fes-me tocar el sol
    Fins que em cremi
    Fes-me creure en tot
    Sort en tinc de tu

    Traduzione

  • Guillem de Berguedà, Cel so qui capol’e dola

    Guillem de Berguedà, Cel so qui capol’e dola

    I.
    Cel so qui capol’ e dola:
    tant soi cuynde e avinen
    si que destral ni exola
    no•y deman ni ferramen;
    qu’esters n’ay bastidas cen,
    que maestre de l’escola
    so, e am tan finamen
    que per pauc lo cor no•m vola.

    II.
    Si Deus me do alegranza
    e gaug de mon Per-Cabal,
    tant hi ferray de ma lança
    entre Qaresm’ e Nadal
    qu’En Lenga-Moza-de-Sal
    n’aura enuig e pesança,
    e tuit mei amich coral
    n’auran gaug e alegrança.

    III.
    Si mon caval trot’ a lega,
    no m’en fal, so•us assegur,
    qu’en tal luec no l’acossega,
    si no trop qui m’en atur.
    Que no•y ha auzberch tan dur
    que mon bran d’acer cossega
    que jos la carn no•l pejur,
    si a Deu merce no pregha.

    IV.
    Un’ e doas e tres et quatre,
    cinc e seis e set e uit,
    m’avenc l’autrer a combatre
    ab ma osta tota nuit,
    e si•m trobes flac ni buit,
    per la fe que•us dey, bel fratre,
    io agra tost mon pan cuit,
    e puis fora fins de batre.

    V.
    Ma hosta no fo pas lota,
    e parec o al montar:
    si no•m tengues a sa cota,
    viatz m’agra fait tombar,
    c’axi•m fazia plombar
    com si fos una pilota;
    per que fay mal cavalgar
    en bestia c’axi trota.

    Traduzione

    Colui son che pialla e sgrossa:
    tanto son grazioso e bello
    che né scure né accetta
    chiedo, e nemmeno ferramenta;
    del resto ne ho imbastite cento,
    ché maestro della scuola
    sono e amo tanto finemente
    che a momenti il cuor s'invola.

    Se Dio mi dona allegria
    e gioia del mio Per-cabal,
    ferirò tanto di lancia
    fra Quaresima e Natale
    che don Lingua-Mozza-di-Sale
    ne avrà noia e tristezza
    e tutti i miei amici del cuore
    ne avranno gioia e allegria.

    Se il mio cavallo trotta a lega,
    non mancherò, ve lo assicuro,
    di condurlo presso quel luogo,
    se non trovo chi mi fermi.
    Ché non c'è usbergo tanto duro
    da impedire al mio brando d'acciaio
    di far danno giù alla carne,
    se a Dio non domanda pietà.

    Uno, due tre e quattro,
    cinque e sei e sette e otto,
    ho combattuto l'altro giorno
    con la mia ospite tutta la notte
    e se mi avesse trovato fiacco o vuoto,
    per la fede che vi debbo, bel Fratello,
    avrei tosto cotto il pane
    e sarei fine battitore.

    La mia ospite non fu pigra,
    e lo mostrò al montare:
    se non mi fossi retto alla cotta
    subito mi avrebbe fatto cadere,
    mi avrebbe fatto piombare
    come fossi una palla;
    perché non si può cavalcare
    una bestia che trotta così.

    Testo a fronte

    Cel so qui capol’ e dola:Colui son che pialla e sgrossa:
    tant soi cuynde e avinentanto son grazioso e bello
    si que destral ni exolache né scure né accetta
    no•y deman ni ferramen;chiedo, e nemmeno ferramenta;
    qu’esters n’ay bastidas cen,del resto ne ho imbastite cento,
    que maestre de l’escolaché maestro della scuola
    so, e am tan finamensono e amo tanto finemente
    que per pauc lo cor no•m vola.che a momenti il cuor s’invola.
    Si Deus me do alegranzaSe Dio mi dona allegria
    e gaug de mon Per-Cabal,e gioia del mio Per-cabal,
    tant hi ferray de ma lançaferirò tanto di lancia
    entre Qaresm’ e Nadalfra Quaresima e Natale
    qu’En Lenga-Moza-de-Salche don Lingua-Mozza-di-Sale
    n’aura enuig e pesança,ne avrà noia e tristezza
    e tuit mei amich corale tutti i miei amici del cuore
    n’auran gaug e alegrança.ne avranno gioia e allegria.
    Si mon caval trot’ a lega,Se il mio cavallo trotta a lega,
    no m’en fal, so•us assegur,non mancherò, ve lo assicuro,
    qu’en tal luec no l’acossega,di condurlo presso quel luogo,
    si no trop qui m’en atur.se non trovo chi mi fermi.
    Que no•y ha auzberch tan durChé non c’è usbergo tanto duro
    que mon bran d’acer cossegada impedire al mio brando d’acciaio
    que jos la carn no•l pejur,di far danno giù alla carne,
    si a Deu merce no pregha.se a Dio non domanda pietà.
    Un’ e doas e tres et quatre,Uno, due tre e quattro,
    cinc e seis e set e uit,cinque e sei e sette e otto,
    m’avenc l’autrer a combatreho combattuto l’altro giorno
    ab ma osta tota nuit,con la mia ospite tutta la notte
    e si•m trobes flac ni buit,e se mi avesse trovato fiacco o vuoto,
    per la fe che•us dey, bel fratre,per la fede che vi debbo, bel Fratello,
    io agra tost mon pan cuit,avrei tosto cotto il pane
    e puis fora fins de batre.e sarei fine battitore.
    Ma hosta no fo pas lota,La mia ospite non fu pigra,
    e parec o al montar:e lo mostrò al montare:
    si no•m tengues a sa cota,se non mi fossi retto alla cotta
    viatz m’agra fait tombar,subito mi avrebbe fatto cadere,
    c’axi•m fazia plombarmi avrebbe fatto piombare
    com si fos una pilota;come fossi una palla;
    per que fay mal cavalgarperché non si può cavalcare
    en bestia c’axi trota.una bestia che trotta così.
  • La tenzone fra Alfonso II d’Aragona e Giraut de Bornelh

    La tenzone fra Alfonso II d’Aragona e Giraut de Bornelh

    I.
    Be·m plairia, Seingner En Reis,
    ab qe·us vis un pauc de lezer,
    qe·us plagues que·m disessetz ver
    se·us cuiatz qu’en la vostr’amor
    a bona domnpa tant d’onor
    com d’un autre pro cavaler;
    e non m’en tengas per guerrier,
    anz mi respondes franchamen.

    II.
    Giraut de Borneill, s’ieu mezeis
    no·m defendes ab mon saber,
    ben sai ves on voles tener.
    Pero be vos tenc a follor
    se·us cuiatz que per ma ricor
    vailla menz a drut vertadier:
    aissi vos pograz un denier
    adesmar contr’un marc d’argen.

    III.
    Si·m sal Dieus, Seingner, mi pareis
    de dompna qu’entent e valer
    que ja non failla per aver
    ni de rei ni d’emperador
    non fassa ja son amador,
    so m’es vis, ni no·ill a mestier,
    car vos ric ome sobransier
    no·n voles mas lo jauzimen.

    IV.
    Giraut, e non esta genseis
    si·l rics sab honrar ni temer
    si donz e·l cor ab lo poder
    l’ajosta? Co·l te per seignor,
    preza·l doncs menz per sa valor
    se mal no·l troba ni sobrier?
    Ja sol hom dir el reprovier
    que cel que val mais, e miels pren.

    V.
    Seigner, mot pren gran mal dompneis
    can pert la cug’e·l bon esper,
    que trop val enan del jazer
    l’affars de fin entendedor.
    Mas vos ric, car es plus maior,
    demandas lo jazer premier,
    e dompn’a·l cor sobre-leugier
    c’ama scelui que no·i enten.

    VI.
    Giraut, anc trop rics no·m depeis
    en bona dompna conquerer,
    mas en s’amistat retener
    met ben la forsa e la valor.
    Si·l ric se son galiador
    e tan non amon huei con ier,
    de mi non crezatz lauzengier,
    qu’eu am las bonas finamen.

    VII.
    Seingner, de mon Solatz de Quier
    volgra ben e d’En Topinier
    c’ameson dompnas a prezen.

    VIII.
    Giraut, hoc ben, d’amar leugier!
    Mas a mi non dones parier,
    qu’eu n’ai guazaignat per [un] cen.

    Traduzione

  • Guillem e Joan Berenguer de Masdovelles

    Guillem e Joan Berenguer de Masdovelles

    Una riscrittura catalana

    Le temps presens de guaya primavera
    m’ensen tan fort, que fin’amor decori
    mils que no sull, cosirant l’ajutori
    de leys qui·s tayn que·m digu’: «Amichs, arrera»,
    per gran rayzo, car es de pretz tan auta,
    ez yeu li suy tan sotsmes he tan baix,
    que ssi guay temps ez amoros pentaix
    socors no·m fan, suy caygutz en deffauta.

    Mas le prims darts amoros ffer he sauta
    lay hon li platz, no guerdant ges dretxura;
    so·s maniffest per veray’escriptura,
    que d’aut a baix mantes de vetz resauta,
    ez a mig trayt, aysi co·s vol, se vira,
    anant firent per treves he per lonch,
    en mortals colps; no dona ges un jonch
    leys qui·l tremet, ans ab argull ho mira.

    Per qu’ieu sper que, de me pertint, ffira
    le darts mi-doncs, fazen colp desreunable,
    amb playa tal, que no sia curable
    ffins que mos prechs tot homilmen soffira;
    e lladonchs tuyg poran dir: «Ben derocha
    Amors los uns e·ls altres monta sus,
    que veus aquest, dessenperat he jus,
    tan alt montats, que·ls sobirans lochs tocha».

    Sest pensamens denan tots altres flocha,
    per que·n fau laus a la sayzos qui·l porta.
    Pero dich mal; he, si cazia morta
    leys c’am, del colp, seria tala pocha?
    No, mas ten gran, per que·m pinet susara,
    e vull trop mils quez yeu, lenguin, trespas,
    que si, per mi, don’ab aytal compas
    prenia mal d’ayçell c’Amor despara.

    Per qu’ieu soffir, e sofferay encara,
    lo dan que prench, si tot vey que me·n cruscha,
    e serviray lo mils que servir puscha,
    selan, soffren, pus ella m’es tan cara;
    e no·s pot ffar que sa gran gentilesa,
    qui resplendeix axi com fa·l solells,
    quant aura vists mos redobblats flegells,
    no·m prest la ma de piatats estesa.

    Li dur sospir e·l grieu pensar, contesa
    mouo trop fort, amb darts ez amb cayrells,
    jins en mon cor, mas er le temps novells
    m’a de fin joy sperança promesa.
    Lo temps present de bella primavera
    m’ansen tan fort, que pens an amor fina,
    e gens no guos passar la gran doctrina
    de la qui tanyn que·m digu’: «Amich, arrera»,
    per gran raho, car es de preu ten alta,
    e jo li son tant sotsmes he [tant] bax,
    que si bon temps e·l fruyt ca d’emor nax
    socorts no·m fan, caure per gran defalta.

    Mas lo prim dart d’emor, qui fer hi salta
    axi co·s vol, gens no guordant dretura,
    m’a fort farit, es cert, per escriptura,
    que d’alt a bax moltas voltas resalta,
    hi a mig tret, axi co·l plau, sa gira,
    anant firent per traves hi per lonch,
    ab mortals colps; no y dona gens un jong
    la qui·l tremet, ans ab argull ho mira.

    Per tant, esper que, de mi pertint, fira,
    lo dart, qui am, feent colp desreunable,
    ab plagua tal, que no sia curable;
    tro fins a tant que tots mos prechs sofira;
    llavos poran las gens dir: «Ben derrocha
    Amor los uns, los altres munta sus,
    que veus aquest, desesperat he jus,
    muntant ten alt, que·ls subirans lochs tocha».

    Cest pensament sobre los altres flocha,
    per que·n fas grat a la saho qui·l porta.
    Pero dich mal; he, si cayhia morta,
    la c’am, del colp, seria tala pocha?
    No, mas ten gran, per que·m penit susara;
    e val molt mes que jo, penant, trespas,
    qui si, per mi, dona de tal compas
    prenia dan d’equell qu’Emor despara.

    Per tant soffir, he soffarre encara,
    lo dan que prench, si be veig que me·n cuscha,
    e servire lo mils que servir puscha,
    collant, sofrint, pus ella m’es tan cara;
    e no·s fera que sa gran gentilesa,
    qui resplandex axi com fa lo sol,
    quant aura vist mon desmesurat dol,
    la ma no·m prest, de piatat estesa.

    Los durs sospirs e·ls greus pesars, contesa
    mouen dins mi, per so qui vida·m tol;
    aquell, pero, del mon senyor tot sol,
    si visch com dech, m’a sperança promesa.
  • Ausiàs March, Axí com cell qui ‘n lo somni·s delita

    Ausiàs March, Axí com cell qui ‘n lo somni·s delita

    Axi com cell qui ’n lo somni·s delita
    e son delit de foll pensament ve,
    ne pren a mi, que·l temps passat me te
    l’imaginar, qu’altre be no y habita,
    sentint estar en aguayt ma dolor,
    sabent de cert qu’en ses mans he de jaure.
    Temps de venir en negun be·m pot caure;
    aquell passat en mi es lo millor.

    Del temps present no·m trobe amador,
    mas del passat, qu’es no-res e finit;
    d’aquest pensar me sojorn e·m delit,
    mas quan lo pert, s’esforça ma dolor,
    si com aquell qui es jutgat a mort
    he de lonch temps la sab e s’aconorta,
    e creure·l fan que li sera estorta
    e·l fan morir sens un punt de recort.

    Plagues a Deu que mon pensar fos mort,
    e que passas ma vida en durment!
    Malament viu qui te lo pensament
    per enamich, fent li d’enuyts report;
    e com lo vol d’algun plaer servir
    li·n pren axi com dona ’b son infant,
    que si veri li demana plorant
    ha ten poch seny que no·l sab contradir.

    Ffora millor ma dolor sofferir
    que no mesclar pocha part de plaher
    entre ’quells mals, qui·m giten de saber
    com del passat plaher me cove ’xir.
    Las! Mon delit dolor se converteix;
    doble·s l’affany apres d’un poch repos,
    si co·l malalt qui per un plasent mos
    tot son menjar en dolor se nodreix.

    Com l’ermita, qui ’nyorament no·l creix
    d’aquells amichs que teni’en lo mon,
    essent lonch temps qu’en lo poblat no fon,
    per fortuyt cars hun d’ells li apareix,
    qui los passats plahers li renovella,
    si que·l passat present li fa tornar;
    mas com se·n part, l’es forçat congoxar:
    lo be, com fuig, ab grans crits mal apella.

    Plena de seny, quant amor es molt vella,
    absença es lo verme que la guasta,
    si fermetat durament no contrasta,
    e creura poch, si l’envejos consella.

    Testo a fronte

    Axi com cell qui ’n lo somni·s delitaCome colui che nel sogno gioisce
    e son delit de foll pensament ve,e la sua gioia da idea folle viene,
    ne pren a mi, que·l temps passat me tecosì sono io, ch’immaginando vivo
    l’imaginar, qu’altre be no y habita,in un passato, ove nient’altro sta.
    sentint estar en aguayt ma dolor,Sentendo già in agguato il mio dolore,
    sabent de cert qu’en ses mans he de jaure.sapendo cadrò nelle sue mani,
    Temps de venir en negun be·m pot caure;non vedo bene alcuno nel futuro:
    aquell passat en mi es lo millor.ciò che non è, per me, è la miglior cosa.
    Del temps present no·m trobe amador,Mi scopro amante del tempo passato
    mas del passat, qu’es no-res e finit;e siccome è finito, il nulla io amo.
    d’aquest pensar me sojorn e·m delit,Nel pensar ciò gioisco e mi crogiolo
    mas quan lo pert, s’esforça ma dolor,se non ci penso, aumenta il mio dolore,
    si com aquell qui es jutgat a mortcome colui che è condannato a morte
    he de lonch temps la sab e s’aconorta,e da tanto lo sa, ma si conforta
    e creure·l fan que li sera estortacredendo che la pena sarà tolta,
    e·l fan morir sens un punt de recort.fino a morire senza alcun ricordo.
    Plagues a Deu que mon pensar fos mort,Volesse Dio che il pensiero morisse
    e que passas ma vida en durment!e che passassi la vita dormendo!
    Malament viu qui te lo pensamentIn doglia vive chi nel suo pensiero
    per enamich, fent li d’enuyts report;trova il nemico che pene rapporta,
    e com lo vol d’algun plaer servirma lui lo vuole di gioia servire,
    li·n pren axi com dona ’b son infant,sicché fa come donna col bambino
    que si veri li demana plorantquando le chiede il veleno piangendo:
    ha ten poch seny que no·l sab contradir.priva di senno non sa contraddirlo.
    Ffora millor ma dolor sofferirMeglio sarebbe il mio dolor soffrire
    que no mesclar pocha part de plaherche mescolare ben poco piacere
    entre ’quells mals, qui·m giten de saberfra quei mali che non mi fan sapere
    com del passat plaher me cove ’xir.come uscire dal pensato piacere .
    Las! Mon delit dolor se converteix;Lasso, il diletto diventa dolore,
    doble·s l’affany apres d’un poch repos,poco riposo e raddoppia l’affanno,
    si co·l malalt qui per un plasent moscome il malato che per un buon boccone
    tot son menjar en dolor se nodreix.nutre il dolore di tutto il suo pasto .
    Com l’ermita, qui ’nyorament no·l creixCome eremita che assenza non prova
    d’aquells amichs che teni’en lo mon,di quegli amici che aveva nel mondo,
    essent lonch temps qu’en lo poblat no fon,perché da troppo se ne sta isolato,
    per fortuyt cars hun d’ells li apareix,e poi per caso uno di lor gli appare
    qui los passats plahers li renovella,che i passati piaceri gli ricorda
    si que·l passat present li fa tornar;e il piacere passato fa tornare;
    mas com se·n part, l’es forçat congoxar:partito poi l’amico ecco l’angoscia:
    lo be, com fuig, ab grans crits mal apella.bene che fugge chiama forte il male.
    Plena de seny, quant amor es molt vella,Piena di senno, se l’amore invecchia
    absència es lo verme que la guasta,l’assenza è come un verme che lo guasta,
    si fermetat durament no contrasta,se fermezza con forza non si oppone
    e creura poch, si l’envejos consella.ignorando i consigli d’invidioso.
  • Joan Maragall, L’estimada de Don Jaume

    Joan Maragall, L’estimada de Don Jaume


    Don Jaume té una estimada
    que ben jove el va emprendar.
    L’estimada de Don Jaume,
    una terra sobre el mar.
    No més de sentir parlar-ne
    ja en va quedar enamorat.
    Diu als barons que l’ajudin,
    que la vol anar a cercar.
    Mentre els barons treuen comptes
    Don Jaume va a mirar al mar.
    De tant mirar-hi i mirar-hi
    en surt un estol de naus,
    en surt un estol de veles
    que tot el mar n’era blanc.
    Don Jaume somriu i hi entra;
    l’estol mar endins se’n va.
    II
    A l’hora que el sol va a pondre’s
    Mallorca veu l’aimador
    que ve dret damunt la barca,
    els ulls encesos d’amor.
    L’illa es torna tota roja
    i el cap del rei nimbat d’or.
    Ell, quan posa el peu en terra,
    ja se sent conquistador.
    En terra posa la planta
    i en el cel l’esguart piadós.
    La terra la vol pel cel,
    el rei Jaume d’Aragó.
    Perxò és alt de més alçada
    que no tots els seus barons,
    i perxò els ulls li blavegen,
    i perxò té el cap tant ros.
    III
    Tota la nit ha vetllat,
    i quan veu l’alba esclarida
    alça l’espasa real
    boi cridant: Santa Maria!
    Tots els cavallers s’aixequen,
    més els raca l’embestida.
    «Vergonya, barons, vergonya!»,
    clama el rei en santa ira;
    i com fera celestial
    entra al combat i els hi atia.
    Fou llavors que els sarrains,
    amb ullada estemordida,
    van veure a l’host catalana
    com mai ningú més l’ha vista,
    i al blanc cavaller Sant Jordi
    lluitar en nostra companyia.
    IV
    «Mallorca, do’m menjar i beure,
    que em seran dolços tos fruits.
    Ara que t’he fet ben meva,
    bé puc gaudir-me de tu.
    Que n’és de bona la terra!
    Com li escau el cel damunt!
    Com més terra, més cel sobre;
    com més cel, més quïetut.»
    Així a soles se parlava
    aquell vespre el rei august,
    i entre els morts de la batalla
    s’adormia amb son segur.
    V
    Sempre més hi ha pensat
    en Mallorca cristiana:
    ni els grans amors de Valencia,
    ni els de Múrcia, ni cap altre,
    li han fet perdre la memòria
    de la dolça illa daurada.
    «Tinc un regne sobre el mar
    com no el té cap rei d’Espanya»,
    murmura sovint el rei,
    mig rient i ple d’ufana.
    I quan han passat molts anys
    i és un vell de barba blanca,
    encara li riu als ulls
    la conquesta jovençana;
    i quan, camí de Poblet,
    dins de Valencia finava,
    va girà’s de cara al mar
    cercant l’amorosa platja,
    i va morir mig rient,
    pensant que se n’hi anava.

    Traduzione

    I
    Ha un'amata il buon Re Jaume
    che assai giovane lo accese
    E' l'amata del Re Jaume
    una terra sopra il mare.
    Ne senti parlare un giorno
    e di lei s'innamorò.
    Prega tutti i suoi baroni
    che l'aiutino a cercarla;
    mentre quelli ancor discutono
    il Re Jaume guarda il mare,
    e lo guarda tanto e tanto
    che uno stuol n'esce di navi,
    che uno stuol n'esce di vele
    onde il mare è tutto bianco.
    Il buon Re sorride e sale:
    già la flotta è in alto mare.
    II
    E allorchè discende il sole
    vede Mallorca l'amante
    chè ritto sta sulla prora
    con gli occhi accesi d'amore.
    Tutta rossa si fa l'isola
    ed al Re s'aureola il capo.
    Quando posa il piede a terra
    già la sente conquistata.
    In terra poggia i due piedi
    e al cielo volge lo sguardo.
    Vuole la terra pel Cielo
    il Re Jaume d'Aragona.
    Perciò tutti egli sovrasta
    i baroni suoi vassalli,
    perciò gli occhi ha tanto azzurri
    e i capelli d'oro biondo.
    III
    Tutta la notte ha vegliato
    e quando l'alba schiarisce
    alza la spada reale
    gridando: «Santa Maria!».
    Tutti i baroni, ecco, s'alzano
    ma li addolora l'impresa.
    «Vergogna, baroni!» in sua santa
    ira il Re grida e sì come
    belva celeste si slancia
    nella battaglia e li incita.
    Fu allora che i Saraceni
    vider con occhi spauriti
    l'esercito catalano
    come nessun l'avea visto.
    E il cavaliere dal bianco mantello,
    San Giorgio, lottò
    coi Catalani quel giorno.
    IV.
    «Dacci, Mallorca, il mangiare
    e il bere: son dolci i tuoi frutti.
    Ora che t'ho fatta mia
    ben posso godere di te.
    Oh, come buona la terra!
    Quanto cielo vi sta sopra!
    Quanto più terra, più cielo,
    quanto più cielo, più quiete!».
    Cosi con se stesso parlava
    nel vespro il Re Jaume e, tra i morti
    della battaglia, chiudeva
    gli occhi ad un sonno tranquillo.
    V
    E sempre più egli pensò
    la bella Mallorca cristiana:
    nè i grandi amor di Valenza
    e di Murcia nè alcun altro
    gli fanno uscire dal cuore
    la tanto dolce Isola d'Oro.
    «Ho un bel regno sopra il mare
    come non l'ha un Re di Spagna»,
    mormora il Re qualche volta
    e, di sè lieto, sorride.
    E quando gli anni trascorsi
    di lui fanno un bianco vecchio
    negli occhi ancora gli ride
    la conquista giovanile
    e quando, in via per Poblet,
    agonizzava a Valenza
    al mar volgeva lo sguardo
    la dolce spiaggia cercando.

    Cosi felice moriva
    certo che ad essa tornava.

    Traduzione di Cesare Giardini



  • Josep Carner, Carlemany i el rei En Jaume

    Josep Carner, Carlemany i el rei En Jaume

    Carlemany i el rei En Jaume
    són tots dos en paradís;
    l’un és blanc com les congestes,
    l’altre ros com el matí,
    i, distrets de veure els àngels,
    cap al món s’han ajupit;
    van cercant una contrada
    tot parlant com pare i fill.

    Carlemany és més immòbil;
    tot feixuc de majestat
    com l’avet de la muntanya
    ple de tofes de Nadal.
    Ja ignorant de plers i d’ires
    i oblidat del seu capmall,
    ara té son blanc ermini
    i ulls de sant de catedral.

    El rei Jaume brilla encara
    d’aquell or de joventut
    que guaitaven nins i dones
    amb les mans damunt dels ulls.
    Bé deu ésser la ginesta
    que ens aboca el mes de juny
    un record del rei En Jaume
    que illumina tot el puig.

    I diu Carles:-Bella terra
    catalana! Del meu temps,
    un infant eres encara
    en bressol de roca i neu,
    i ja et deia el món rondalles
    de desig i de poder
    en el cant de les onades
    i en el vent canigonenc.

    -Catalunya deia En Jaume-
    en mon pit ha reposat;
    jo l’he vista illuminada
    d’un somriure nuvial;
    si em brunyí la meva espasa,
    mon escut fou son mirall,
    si el seu nom em retornava,
    el meu nom la salvarà.

    Carlemany: Mai no l’he vista,
    llevat d’ara, amb vós ací:
    jo no fos en sala blava,
    hi voldria fer camí;
    li diria, regalant-me
    de sa mel de romanins:
    -Ilumina’t cor enfora,
    fes-te forta cor endins.

    El Rei Jaume: És gerda i bella,
    la més bella que jo sé;
    amb front alt, com les princeses,
    però ella, servant seny;
    com cabrits que joguinegen
    al damunt d’un sol pedrenc,
    al damunt de ma cuirassa
    jo sentia sos batecs.

    Carlemany: Jo vaig donar-li
    jorns de cura paternal.
    Al bressol ella dormia:
    al bressol vaig fer posar
    flors collides en els boscos
    fabulosos i immortals:
    flor vermella de coratge,
    blanca flor de santedat.

    El rei Jaume: -Tres taronges
    vaig collir pel seu amor;
    al brial les hi llençava:
    cel i mar n’havien goig.
    En pren una, en pren una altra
    i en respira les olors:
    com ses mans ja n’eren plenes,
    la darrera no la vol.

    Carlemany i el rei En Jaume
    són tots dos en paradís,
    asseguts amb tota glòria
    en un dia sense fi;
    van veient altra vegada
    anar els àngels i venir.
    L’un és blanc com l’Etern Pare,
    l’altre ros com Jesucrist.

    Traduzione

    Carlomagno ed il Re Jaume
    sono entrambi in paradiso;
    bianco è l'un come i nevai,
    l'altro è rosso come l'alba.
    Stanno assisi in gloria dentro
    la gran calma di zaffiro:
    guardan giù la terra e parlano
    come parlan Padre e Figlio.

    Carlomagno si sta immoto,
    è vetusto e consacrato
    come abete sopra un monte
    pien di fiocchi natalizi.
    Con bontà infinita gli uomini
    riparò tutti e perciò
    giù dal ciel per lui discese
    l'ermellino senza macchia.

    Il Re Jaume brilla ancora
    di quell'oro giovanile
    che miraron bimbi e donne
    con la mano sopra gli occhi.
    Ben dev'esser la ginestra
    a diffonder nell'estate
    il chiarore di Re Jaume
    che perdura sulle cime.

    Dice Carlo: Bella terra
    catalana! ai tempi miei
    eri ancora un fantolino
    nella tua culla di neve,
    e le favole ascoltavi
    d'un bel regno conquistato
    nel cantar vasto dell'onde
    e di Canicò nel vento.

    Dice Jaume: Ha riposato
    nel mio cuor la Catalogna;
    io l'ho vista illuminata
    da un sorriso nuziale.
    La mia spada fu il suo giuoco,
    il mio scudo fu il suo specchio,
    nella mia chioma di rame
    il suo capo ella nascose.

    Carlomagno: Io ben ricordo
    gli occhi suoi miranti il giorno
    con la chiara meraviglia
    di trovar tutto sì nuovo,
    i suoi detti che s'aprivano
    come i petali d'un fiore,
    e i suoi passi onde pareva
    baciar lieve lieve il mondo.

    Il Re Jaume: È dolce e bella,
    la più bella che mi sappia;
    gli occhi suoi chiusi ubriacano,
    il suo aroma accende amore.
    Come capre che saltellino
    sopra un picco aspro e ferrigno
    i suoi palpiti balzavano
    sul mio rude e vasto usbergo.

    Carlomagno: - Ebbi per lei,
    come un padre, lunghe cure.
    Nella culla essa dormiva,
    nella culla io le posai
    fiori colti per i boschi
    favolosi ed immortali:
    fior vermiglio di coraggio
    bianco fior di santità.

    Il Re Jaume: - Ed io tre arance
    ho spiccato pel suo amore.
    Nel suo grembo le raccolse,
    tutto il ciel n'era gioioso.
    Ne prese una, prese l'altra
    e mischiava i due profumi.
    Le sue mani eran già piene
    e non volle prender l'ultima.

    Carlomagno ed il Re Jaume
    sono entrambi in paradiso:
    le parole benedette
    fanno un'aura assai sottile;
    stanno assisi in gloria dentro
    la gran calma di zaffiro.
    L'uno è bianco come il Padre
    biondo è l'altro come Cristo.

    Traduzione di Cesare Giardini
  • Joan Maragall, Nodreix l’amor de pensaments i absència

    Joan Maragall, Nodreix l’amor de pensaments i absència

  • Josep Carner, Cançó poruga

    Josep Carner, Cançó poruga

    Ella no veu que m'és fatal
    el meu destret, la meva espera;
    ella no sap que sóc malalt
    d'una mirada venturera;
    ella no es tem que el seu fulgor
    se m'ha emportat la llum del dia.
    Oh, plany sonor, oh, ma clamor
    de poesia!,
    troba qui m'és causa d'amor
    i d'agonia.

    La veig només confosament,
    Un llibre als dits o bé una rosa ;
    no hi ha mirada més ardent
    que el pobre somni que no gosa;
    la seva dolça llunyania
    tant he besat que em ve llangor.
    Oh, plany sonor, oh, ma clamor
    de poesia!,
    troba qui m'és causa d'amor
    i d'agonia.

    Vés sense dir qui t'avià,
    mai non conegui qui l'ha amada ;
    si un caminet en davallar
    vers mi vingués enamorada,
    premi dolcìssim d'un enyor,
    jo sé ben cert que en moriria.
    Oh, plany sonor, oh, ma clamor
    de poesia!,
    troba qui m'és causa d'amor
    i d'agonia.

    Musica

    Canzone impaurita

    Lei non vede che per me è fatale
    il mio affanno, la mia attesa;
    lei non sa che sono malato
    di uno sguardo casuale;
    non ha paura che il suo fulgore
    mi porti via la luce del giorno.
    Oh, pianto sonoro, oh, mio clamore
    di poesia,
    scopri chi mi è causa d’amore
    e di agonia.

    La vedo solo confusamente,
    un libro tra le dita, forse una rosa;
    non c’è sguardo più ardente
    del povero sogno che non osa;
    la sua dolce lontananza
    tanto baciai che ne ho languore.
    Oh, pianto sonoro, oh, mio clamore
    di poesia,
    scopri chi mi è causa d’amore
    e di agonia.

    Va senza dir chi ti ha mandato,
    e che mai sappia chi l’amava;
    se nel discendere un sentiero
    da me venisse innamorata,
    dolce premio per il desiderarla,
    sono sicuro che potrei morire.
    Oh, pianto sonoro, oh, mio clamore
    di poesia,
    scopri chi mi è causa d’amore
    e di agonia.